L’assaig. Històrie(s) del teatre (I)

El més interessant del teatre documental (un gènere cada vegada més habitual) és que, més enllà d’instal·lar-se en un nou format pràctic i funcional, continua en constant desenvolupament, arriscant i experimentant amb les seves possibilitats. Concebuda com la primera entrega d’una sèrie de muntatges sobre la història del teatre i, al mateix temps, un manifest democràtic inspirat en la realitat, L'assaig explora amb sang freda, intel·ligència i esperit de denúncia, l’odi, la violència extrema i el sentit de la seva plasmació sobre l’escenari. El director Milo Rau continua, d’aquesta manera, després de Hate radio i The Civil Wars, la seva línia d’investigació artística on intenta donar forma teatral al dolor, la crueltat i el terror d’una societat plena d’accions abominables. L’espectacle resulta tan fascinant com emocionalment colpidor. D’entrada, l’escena del càsting inicial és àcida, divertida i brillant. Més endavant, és capaç de construir, basant-se en el cas real d’un crim homòfob que va commocionar a la ciutat belga de Lieja l’any 2012, una peça on, durant 20 minuts, mostra tot el que van fer els assassins a la víctima, sense caure en el morbo o l’efectisme, amb una execució tècnica precisa i una cruesa brutal. A partir d’aquí, arriba la reflexió al·legòrica sobre els fets i el rol passiu de l’espectador/ciutadà amb un joc ben trobat però que, malauradament, no s’atreveix a portar fins al final. A més, el recurs d’utilitzar la pantalla pot esgotar una mica i la seva distància sentimental potser farà a alguns espectadors desconnectar en certs moments. En qualsevol cas, gràcies a la seva duresa i, al mateix temps, poder de captivar, juntament amb un discurs molt valuós, suggerent i una concepció impactant, aconsegueix oferir una experiència realment memorable.

En una primera introducción, el director belga Milo Rau nos presenta en forma de casting a los diferentes actores no profesionales con los que representará el drama. A preguntas sobre su vida y su experiencia se le suma ya un primer cuestionamiento de la brutalidad. ¿Estarías dispuesta a desnudarte? ¿Puedes llorar aquí y ahora? ¿Has pegado a nadie en escena? ¿Qué es lo más extremo que se puede hacer sobre un escenario? Tom Adjib responde citando a Mouawad, en una escena en la que un actor se sube a una silla y se pone una soga en el cuello, instando a los espectadores a salvarle o, en su defecto, a dejarle morir. Una declaración de intenciones.

Fiel a su forma y a su contenido, los montajes de Rau recrean con video grabado y escenificación en directo historias reales con actores no profesionales. Lo hizo en Five Easy Pieces, montaje en el que ponía sobre el escenario a niños para hablar del asesino Dutroux, secuestrador, violador y asesino infantil. Y lo hace ahora con el caso de Ihsane Jarfi, asesinado en 2012 por un grupo de homofóbicos que lo apalearon hasta la muerte.

Como en el montaje anterior, Rau divide el espectáculo en...

Lee la crítica completa aquí: https://www.masteatro.com/lassaig-histories-du-theatre-milo-rau/

Nova proposta del director suís Milo Rau (1977) i la seva companyia International Institute of Political Murder, creada en 2007, que amb L'ASSAIG. HISTÒRIES DEL TEATRE (I), inicien un cicle de produccions que tenen com a tema principal, el Teatre.

Un director i una companyia que fa quinze anys que traslladen a l’escenari la violència i els esdeveniments traumàtics. Parlant de les que han estat representades a casa nostra, nosaltres hem vist “Hate Radio” (Grec 2013) on parlaven de la violència tribal en el conflicte ètnic entre hutus i tutsis ruandesos, i  “The civil wars” (Grec 2015) parlaven del terrorisme a la vella Europa; en canvi ens vam perdre “Five easy pieces” (2016) de la violència individual d’un assassí de nens.

L'ASSAIG està basat en la violència sense sentit, en l'assassinat a Lieja el 2012 d' Ishane Jarfi, un homosexual de 32 anys, a mans d'uns joves, i ens porten a escena una recreació esfereïdora dels fets, al mateix temps que ens porten una reflexió sobre la posada en escena teatral i quin és, o hauria de ser, el nostre paper com a espectadors. A Ishane Jarfi se’l va veure per última vegada el 22 d’abril de 2012 a la porta d’un bar del centre de la ciutat. Dues setmanes més tard el seu cos, brutalment torturat, apareixia als marges d’un bosc de la zona.

Amb una barreja d'actors professionals i aficionats, el director suís i el seu equip representen aquest crim ocorregut a una ciutat postindustrial en decadència d'on provenen part dels actors reclutats.

La peça comença amb un càsting on es plantegen qüestions relacionades amb l'ofici d'actor, pots plorar ara?, em pots fer un petó ara?, pots cantar ara?, pots pegar-me ara?, et pots despullar ara?... I amb les dades personals dels candidats, que t'agrada fer?, de què treballes?, estàs casat?, perquè vols ser actor?, quina cançó t'agrada?, perquè t'has presentat a aquest càsting?....

Tot seguit, la peça es transforma en un docudrama i comença el relat dels fets, per acabar mostrant l'assassinat en directe. Tota la peça és una mena de joc que és pregunta per l'origen d'un crim, es pregunta quina part de culpa hi té el col·lectiu que observa impassible la ficció, però que també observa impassible la realitat.

El muntatge mostra una recreació del crim amb testimonis dels pares, de l'exnuvi de la víctima, del vianant que passejava el gos i dels mateixos assassins. Però en tot moment, els actors no deixen de recordar-nos que estan interpretant un paper, que el que veiem és teatre per molt que s’assembli a la realitat de la narració.

Una posada en escena que estableix, des de l’inici, un diàleg entre el vídeo i les interpretacions a escena, en alguns moments els actors gravats en temps real, en altres escenes pregravades que interaccionen amb les interpretacions del moment, com en l’escena de la discoteca o l’esfereïdora escena del cotxe.

Una proposta que ens ha agradat força (la que hem valorat més positivament de les tres que hem vist d'aquest director), malgrat que potser comencem a estar una mica "saturats" d'aquesta forma de teatre documental; la barreja del vídeo amb les interpretacions a escena, ens fan perdre una mica l'essència del teatre, que contràriament i pel que sembla, és el que pretenen reivindicar amb aquesta sèrie d'Histoire du Thèâtre.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ