Le congrès ne marche pas

Està clar que vivim en un món corrupte i corromput que no para de generar desigualtats. Sembla com si només uns pocs fossin els convidats a la festa; una festa que paguem tots i que sovint ens deixa en el trist paper d’espectadors o servidors. La Calòrica ens transporta al Congrés de Viena de 1814 per il·lustrar la fi de l’Antic Règim i el naixement, encara tímid, del liberalisme econòmic... que més tard desembocarà en el capitalisme neoliberal de la Thatcher i alguns altres. Un canvi de paradigma que seguia tenint com a objectiu preservar les riqueses i els privilegis dels que més tenien i deixar al poble on sempre havia estat, a la base del sistema... Canviar-ho tot per seguir més o menys igual.

A Le congrès ne marche pas assistim a la reunió dels més alts mandataris del moment (el tsar Alexandre I de Rússia, Frederic Guillem III de Prússia o Francesc I d’Habsburg), convidats pel ministre d’assumptes exterior d’Àustria, Klemens von Metternich. Assistim a les festes, a les recepcions i a les múltiples ballades de valsos que es van organitzar durant mesos, però també veiem com es fa política de saló i com s’enreden les relacions de tan famosos personatges. Una trista radiografia de com es feia política fa un parell de segles, i que segurament encara es deu seguir fent, encara que hagin canviat els salons, els càrrecs dels que manen o les activitats amb les que es distreuen.

El més important d’un grup com La Calòrica és el salt al buit que fan amb cada nou espectacle. En lloc de seguir per camins ja transitats, sempre opten pel camí més difícil i compromès, cosa que dona espectacles únics i irrepetibles. Saben on volen arribar, què volen transmetre, i els és igual si això els fa partir de la Viena del segle XIX o de la llunyana illa de Sumbawa, on el volcà Tambora ho va destruir tot el mateix any del Congrés ja anomenat (l’analogia entre els dos fets és un dels començaments més bells i encertats del nostre teatre recent). Però no contents amb això, encara es compliquen més la vida fent un espectacle que està parlat en francès (quasi en la seva totalitat), rus, anglès, castellà i català.

El resultat de tot això és una peça complexa i extraordinària que passa per la comèdia, per la paròdia i pel teatre més reflexiu. Ningú surt de la sala igual que ha entrat, i això és una virtut que molts pocs grups aconsegueixen. I si s’aconsegueix és gràcies a molts elements: a l’intricat text de Joan Yago, a l’hàbil direcció d’Israel Solà i a un repartiment que frega un cop més l’excel·lència. Aquest cop, als ja habituals Júlia Truyol (magnífica en el paper de Metternich), Esther López, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Marc Rius, s’hi afegeixen Carles Roig, Tamara Ndong, Roser Batalla (del seu monòleg del final se’n parlarà durant molt de temps) i Joan Esteve, que acabarà essent un personatge clau i decisiu. I és que passarà de xuclar la mamella (literalment) a esguerrar la festa a una quants...

Els moments que conformen la història de la civilització estan bastament documentats. Això sí, no sempre s’explica tot el que va passar del cert, es té en compte només allò que els vencedors i els poderosos volen que quedi registrat i s’obvien o eliminen fets o persones que no interessen que estiguin relacionades.

En la seva nova producció, La Calòrica trasllada a l’espectadora al Congrés de Viena de 1814, la fi de l’Ancien Régime on els poderosos es van reunir per repartir-se el món després de vèncer a Napoleó. Però amb tant d’ego a la mateixa ubicació no pot ser tot tan fàcil, menys quan s’abandonen als plaers i la bona vida mentre qui paga és el poble. Dues setmanes previstes es converteixen en mesos i... tot es complica.

Una vegada més, i sota el pretext d’un argument esbojarrat i caòtic, aquesta companyia trasllada sobre l’escenari un tema que cal debatre i posar-hi noms, encara que sigui amb un reflex del passat. Text enginyós i artesà, amb la signatura de Joan Yago, on l'absurditat humana serveix per desgranar un leitmotiv potent i d'imperiosa actualitat.

Amb el francès com a llengua vehicular entre els personatges -i una veu en off en català que va posant en context el caos de l’escenari- aquest relat es va fent camí a la ment del públic que es va endinsant en la història de manera natural i molt intensa. L’interès per la trama i els seus protagonistes va en augment a mesura que avança la narració, de tal manera que poc importa en quin idioma s’estigui parlant perquè s’ha arribat a un pacte tàcit d’immersió mútua.

El repartiment està esplèndid, no hi ha dubte que hi hagut un treball exhaustiu en la interpretació i, sobretot, en la dicció. És impressionat veure la dedicació i entrega de tots els implicats per parlar les diferents llengües que surten a l’espectacle amb el màxim rigor possible. És admirable i un plaer per a la oïda.

Nou intèrprets a dalt de l’escenari (més una veu en off) amb una sincronia i un encaix perfecte que es trasllada en un relat orgànic que es mou i es desenvolupa com si no necessités cap esforç.

Israel Solà dirigeix aquesta producció amb molt habilitat, estructurant tots els elements en el seu ordre específic. Des de la cadira o el got que ha d’estar en un lloc concret, al ritme amb què els diàlegs es van succeint, els silencis, els moviments o les pauses -aquestes tan importants-.

Com va passar amb les anteriors produccions d’aquesta companyia, el públic surt amb la sensació que ha viscut una experiència única, que vol tornar a veure el més aviat possible.

Una de les cançons més venudes l'abril del 2013 va ser la de "Ding-Dong! The Witch is Dead" de la versió cinematogràfica i musical de 1939 The Wizard of Oz. El motiu de compra d'aquesta no va ser pas el rellançament de la pel·lícula ni res semblant. Si no els mateixos britànics, sentint-se habitants de Munchkinland, celebrant la mort de la qual va ser primera ministra conservadora entre 1979 i 1990.

El que va començar com una broma en una plana de Facebook l'any 2007 es va acabar materialitzant el 2013 de reproduir ben alta aquesta cançó una vegada Thatcher deixés el seu recipient mortal i s'encomanés al Senyor.

El que no va ser pas broma van ser les seves fortes retallades socials i econòmiques al llarg dels anys, des que els més sonats i ultraliberals de tota la Commonwealth es reunissin al Liberal Club de Whitehall el 1955 i van jugar de veure qui la deia més grossa i en quin moment podrien arribar a tocar el tan anhelat poder.

La Segona Guerra Mundial havia estat dura i tot i que la propaganda liberal era forta, eren molts els que es veien seduïts per l'anomalia històrica que suposava el socialisme -gairebé utòpic- de les Repúbliques Socialistes i els governs europeus buscaven mesures socials prou seductores per l'electoral, sovint amb un resultat desigual, donant ajudes com creant monstres de ciment de protecció oficial com bé podria ser la ciutat britànica de Basildon.

Després del patiment generat (molt més gran del que ara ens sembla) amb la breu guerra del Yom Kippur del 1973 i la Crisi del Petroli del 1978. Europa, que encara mantenia la Guerra Freda, va entendre que havia de donar un revulsiu per a quan la guerra finalitzés. Sabien quan acabaria aquesta? No en tenien ni idea. Però van deixar d'abraçar mesures socials, empobrint a molts, però fent creure que finalment nosaltres, els europeus, érem els rics. Tots els europeus érem rics i havíem de deixar de treballar en fàbriques, va ser l'inici de la deslocalització d'indústries que va durar fins molt després de la crisi del 2008. No va ser fins a la crisi de la covid que ens vam adonar de totes les conseqüències de la hiperglobalització.

La hiperglobalització ha fet el nostre molt més gran, però també molt més petit. Les mesures que es prenen a una banda del món afecten la resta d'una manera similar. Encara que ningú s'ho esperi, encara que pensem que això no ens afectarà. Però tot ara ens afecta.

Abans, els que tenien la paella pel mànec havien de fer un munt de quilòmetres per a trobar-se i decidir com havia de funcionar el món o com i amb qui s'havien d'enfrontar en aquell moment perquè els seus interessos anessin a tota màquina. Ara només cal una trucada de telèfon i unes quantes proclames i ja està tot fet.

Les proclames que feia la Thatcher des de la cambra dels lords no disten massa de les astracanades buides d'en Howard Roark a les novel·les d'Ayn Rand o el que diu el cryptobro de torn a Youtube. I tot, com sempre, és la veu de l'amo. Del que sempre ha manat. Poc importa si ara s'atorga el títol de monarquia absolutista o no. Això no va importar pas a en Harvey Weinstein, oi? Només manava i prenia el que era seu, rebutjava persones a través dels seus directors de càsting i tot continuava igual.

Perquè sempre ha manat algú o d'una nissaga d'alguns, alguns canvien, d'altres persisteixen. Esgotant i cremant més eres.

L'escena final de l'adaptació fílmica d'Il Gattopardo és una fastuosa escena de 45 minuts en la que veiem el declivi de la noblesa com a tal com aquesta desapareix pel naixement d'un socialisme a tot el món. Malauradament és mentida.

"El vell món es mor i ha de néixer un nou món, però de mentre, en aquest clarobscur neixen monstres". Era el que afirmava Antonio Gramsci. Sols que possiblement aquest vell món està morint des de, aproximadament, la redacció d'El Pentateuc. I El Redemptor sembla que fa tard perquè ha perdut -novament- el tren. Així que aquest interludi sembla que té per força estona.

El Congrés de Viena havia de posar fi al vell món i endinsar-nos a la modernitat, i en certa manera, certa part de la societat s'endinsà en aquesta. Però moltes de les estructures de poder, tot i que han canviat de forma i nom, es mantenen intactes. Va ser durant aquelles dates també, i tal com veiem a l'inici de l'obra sense comprendre, com s'esgotà la civilització de l'illa de Tambora deguda a l'explosió del seu volcà, extingint la vida a una banda, fent un maco espectacle celeste pels privilegiats que bevien i dansaven a Viena.

El Vell Món havia de morir en aquell congrés de Viena, però l'erupció del Mont Tambora (tal com veiem a l'inici de l'obra), va ser un acte fortuït que evidencià que no havia d'acabar, tot i extingir a la població de l'illa, esdevenir un pintoresc espectacle celeste pels assistents a Viena i a l'estiu de 1816, aquell any de constants pluges torrencials i que va fer que es conegués com "L'any sense estiu", i que propicià als convidats de Vila Diodati la generació de dos nous monstres que aplegaven totes les angoixes de l'home modern en aquell -presumpte- món modern, el sempre seductor vampir d'hàbits de llamprea i que poc tenia a veure amb els guls àrabs i eslaus i l'aberrant i Modern Prometeu (o un tercer, si seguim el rastre marital de Prometeu Alliberat), fet de carronya i sense passat que s'erigeix com a màxima representació de la humanitat al ser absent d'aquesta. Aquests, però, amb el temps van acabar fagocitats per la mateixa mercadotècnia i l’horror que inspiraven, tot i encara poblar malsons i fantasies eròtiques, no podem dir que sigui la mateixa.

Tothom estava per feina i mirant aquell congrés, amb un Napoleó captiu, era hora de signar la pau. Una pau duradora i que donés les bases d’un món nou, un món modern. Però… era més divertit entretenir-se entre masurques i valsos. Era més fàcil entretenir-se en inacabables dies de vi i roses on no passava res. Només reunions que havien de posar ordre al món, però era més divertit dansar. Com bé diu la dita: “Quan el gat no hi és, les rates ballen”. Però aquí només hi havia gats dansant, gats comportant-se com rates.

Cap d'ells volia deixar el seu càrrec, cap d'ells volia deixar de ser el que manava, però sí que podien fer que, d'altres, que manaven molt menys, deixessin de manar. Establir una pau que durés cent anys i que servís perquè tot continués de la mateixa forma. Però el seu poder absolutista havia de mutar a una altra forma. Una forma que semblés molt més amable, tot i que fos una mentida. I van trobar en el nom d'Adam Smith i les seves tesis, una forma de perpetuar-se més temps al modern. Ara, amb el temps, podem veure a aquest filòsof i economista escocès com un ruc o un total desconeixedor de la condició humana. O potser és que coneixia massa bé la condició humana, perquè bé sabia que si manava el mercat i ell podia ser part d'aquest, ell també manaria. Assumim que l'error va ser que ho publiqués i que els poderosos de sempre s'adonessin que podien passar de ser rostres en busts de marbre a ser uns abstractes inversors que actuaven sense regulació.

Ells ho van entendre i molts van patir.

El Liberal Club ho va entendre i molts van patir.

Els cryptobros amb el seu micròfon USB de 40€ i els seus neons a l'habitació creuen comprendre-ho i molts més ho patim, ja sigui perquè ho veuen els nostres amics i familiars i s'ho creuen, o per tots aquells que s'ho creuen i no fan més que esdevenir hooligans de poder fàctics i empreses que, evidentment, no els interessa pas el nostre benestar, però sí la nostra experiència de benestar i saber en què podrien millorar. Omplint una enquesta després d'haver-nos deixat 50€ en el seu efímer plaer.

El liberalisme és, doncs, la nova encarnació del que ja coneixien els nostres ancestres. És una continuació de l'absolutisme i del feudalisme, i una vegada veiem que aquest novament s'esgota i abans de poder donar, tal com afirmava el Partit Comunista Xinès durant la Revolució Cultural i en Billy Bragg, aquella gran passa cap endavant.

Els intèrprets de La Calòrica s'entreguen a l'hedonisme en una bufonada que recrea aquells dies, aquell congrés que mai s'acabava perquè no hi havia res a parlar. Tot havia de continuar perquè continués igual, sols que encara no ho veien els seus assistents, però a força de repetició van comprendre que ningú volia perdre la cadira i que tots estaven mirant de trobar la forma que els afectés menys i, ja de pas, castigar a aquells que volien sortir-se'n de la norma. No tothom podia coronar-se Emperador. Només es coronaria aquells que ells volguessin i sabien com s'havia de dur la discreció per evitar -novament- incidents com el de la Revolució Francesa.

La fireta que va ser aquell Congrés es representa amb personatges que, sovint, no som més que peleles goyescos, que malfien fins i tot de si mateixos i que el seu màxim objectiu és obtenir la part més gran del pastís perquè creuen que la sang dels seus ciutadans, que tan alegrement sacrifiquen, és la seva mateixa.

La distància amb els que els veiem és la que ens fa que no vulguem simpatitzar amb ells, perquè ells tampoc simpatitzarien amb ningú com nosaltres. Abnegats pagadors d'impostos i d'entrades que no tenim el diví dret a reclamar la nostra butaca. Aquesta distància, també, la trobem en la seva lingua franca, perquè la majoria dels seus intèrprets fan servir el francès, tot i que cap d'ells la dominin a la perfecció, tal com succeïa en aquelles festes, on era la llengua amb la qual més o menys tothom s'hi feia però sense massa escarafalls en aquell Congrés, perquè com veiem, l'important no era la decisió immediata que prenguessin, sinó la decisió que van prendre de mantenir-se més i més temps al poder en una coreografia escènica que és un tour de force constant per omplir amb tan pocs intèrprets tot l'espai que permet l'escenari del Lliure de Gràcia on no deixen de sonar valsos i masurques que, en certs moments, es rellenteixen i perverteixen fins a semblar aquelles cançons sòrdides i etíliques de Les Joyeaux de la Princesse i Blood Axis al seu malaltís àlbum Absinthe: Le Folie Verte.

Així doncs, els habitants de l’obra, habiten un espai de pau absoluta només per ells. Els privilegiats que poden permetre’s viure a dins d’aquesta pau fins que de nou alguna cosa trastoqui aquesta pax romana vuitcentista que encara avui dura. En certs moments, el pervers i nihilista caràcter dels personatges, ens remet als components de Blur en el seu video The Universal, on la banda es trobava en el seu Korova Milk Bar particular i una gran festa es produïa. Però aquella festa sí que era per tothom i no per a aquell que es pogués permetre no pagar-la.

Després d'això, i sense misteri, trobem la seva continuació en una Thatcher en una menció de censura que va superar, en la que renegava de l'estat i que només confiava en els homes, però no en la seva humanitat, sinó en la que aquella considerava que era correcta i que es basava en un dogma lliberal del self-made man que nega de la seva condició d'un de molts per ser un entre tots. Volent desballestar l'estat que dona seguretat mentre viu d'aquest mateix. L'habitual paradoxa lliberal que empobreix i penalitza la debilitat, que no és més que la llei del més fort i que es distancia d’allò que nosaltres considerem “civilització”.

Quina diferència hi ha entre el discurs de Thatcher, la dels assistents al Congrés o la d'un senyor de la guerra de l'alta època medieval? Cap. Només trobem més monstres de les penombres que enunciava Gramsci. Tots son ministres, tsars i d’altres oportunistes que només vetllen pels seus interessos.

I veure que, tot i que la bruixa és morta, no vol dir que sigui morta, sinó que és més propera als monstres de Vila Diodati, recomposta entre molts cadàvers d'encarnacions passades i amb un anhel de llibertat monstruós i completament no-morta. Disposada a tornar-nos a succionar més i més.

Ja deien els Bauhaus al seu himne fosc: "Bela Lugosi's dead. Undead, undead, undead", i és perquè Ding-Dong! The Witch is Undead. La bruixa és una no-morta i retornant sempre de la tomba, ens xuclarà la sang i martiritzarà.

La reflexió, proposada d'una forma planera on nosaltres som l'oposició, remet al darrer text d'Stoppard de també rerefons vienès Leopoldstadt, on un vell món mor per néixer un de nou, però per la nissaga dels Merz. Potser perquè ells també eren part d'aquest vell i nou món i les rareses històriques les extingeixen, per ser més dèbils, malgrat tot. Avançant a tota màquina perquè tot continuï igual.

Perquè vindrà en el cos de Thatcher o d'en Rishi Sunak, a punt de crear una guerra civil en el partit conservador britànic negant-se al tren d'alta velocitat, l'ultraproducció de productes xinesos que no compren els seus mateixos ciutadans perquè pateixen pel demà que vindrà i la seva jubilació i prefereixen estalviar, pagar per tics blaus, per la unitat de la família o d'Espanya. L'enemic continua allà, perpetuant-se al poder, deixant-nos veure que al bo d'en Txékhov el van enganyar, perquè després dels nobles i el seu hort dels cirerers, tornen de nou els mateixos en diferent forma i amb els mateixos gustos antropòfags.Nosaltres només podem aigualir la festa als de sempre quan ballin. Una vegada i una altra. Perquè, prenent el que afirmava l'Emma Goldman: "Si no puc ballar, no vull formar part d'aquesta revolució".