Lear. La caça de l’home

La veritat és que no sé per on començar. Des de ahir que hi dono voltes i més voltes per intentar explicar-vos el que vaig veure al Teatre Akadèmia.

De primeres ja us recomano que no us la deixeu perdre. És un d’aquells muntatges on text, interpretació i direcció són excepcionals, de matrícula d’honor.

“La caça de l'home” es va publicar al 2010, es va estrenar al Festival Shakespeare a càrrec de Mario Gas i es va poder veure durant el Festival Grec 2016 dins de l’espectacle “F.R.A.U”, un muntatge d’unes set hores de  durada, que ens submergia dins del món poètic d’Albert Balsach, i que va provocar molta controvèrsia entre els espectadors .

“La caça de l'home” d’Albert Balasch és una tragèdia contemporània inspirada en el rei Lear i el llibre de Cohèlet.

Es tracta d’un text extraordinari, escrit per una ment privilegiada. Un text enrevessat, difícil de seguir, complicat i complexa,..., però que transmet humanitat, dolor, sentiment. Un text  que va més enllà de les paraules, que commou, que t’atrapa i et deixa sense alè.

“Aquesta és la trista història d'un home. L'home estava obsessionat amb el llenguatge, però ell no ho sabia. Fins avui, havia estat una persona afable i havia tingut una vida tranquil·la. Ara, ja vell, deixaria de treballar i es dedicaria a no fer res en particular. Però tornaria amb l’estranya convicció d’haver de fer encara alguna cosa perquè la seva vellesa conclogués amb dignitat.”

Mònica Almirall, Antònia Jaume, Marta Ossó i  Oriol Genís són els protagonistes. Unes interpretacions molt ben treballades, tan a nivell interpretatiu, com de ritme i to.

M’agradaria destacar per una banda el monòleg final de Cordelia amb una Antònia Jaume increïble, trencant amb tot el que s’havia dit fins al moment, avocant primer cap al seu pare i finalment cap a nosaltres la responsabilitat d’acceptar que tot el que esdevé al llarg de la nostra vida és conseqüència dels nostres actes. I per un altre, la magnífica interpretació de l’actor Oriol Genís, que és on rau la principal força d’aquest muntatge. Una interpretació sublim, magistral. Un home amb roba interior i la mirada perduda despulla la seva ànima davant nostre. El seu rostre ens mostra el dolor i la incertesa, els seus ulls la tristesa i les seves llàgrimes el fracàs.

És la veu del vell fracassat que dialoga amb la seva consciència, es pregunta sobre el sentit de la vida, la seva identitat, i reflexiona sobre quines han estat les conseqüències dels seus actes.

Realment impressionant, colpidora, extranya, trista, aquesta part de F.R.A.U. que se'ns ofereix al Teatre Akadèmia on aquest Lear, vell i derrotat torna a casa al final de la vida. S'enfronta als seus dubtes existencials, es qüestiona el seu destí. Un Lear que pretén repartir un regne que ja no hi és, el de la llengua, però la llengua està morta... Un Oriol Genís magnífic acompanyat de les no menys ajustadíssimes Mònica Almirall, Antònia Jaume i Marta Ossó. Albert Arribas ha fet una direcció d'aquelles de treure's el barret. Una obra d'aquelles que fan rumiar, que quan arribes a casa i et pregunten "com ha anat?" contestes "demà t'ho diré".

 

 

 

 

Crítica completa »  http://bit.ly/2rFfWyc