Lehman Trilogy

Que t'expliquin la història de vàries generacions familiars entorn dels negocis que les han fet triomfar no és, a priori, un plat que em vingui molt de gust. Però aquesta trilogia -aquí reduïda i condensada en una sola obra- és un text intel·ligent i impecable. Un text que, amb les llicències pròpies d'un tema que abraça quasi dos segles, ens fa una radiografia molt entenedora del que ha suposat el capitalisme en el món occidental. I ho fa, precisament, amb una bona colla de recursos estilístics i amb un esperit juganer que no ens fa perdre el fil en cap moment. És difícil mantenir l'interès mentre es parla de transaccions comercials, venda d'accions o estratègies empresarials... però Stephano Massini ho aconsegueix, afegint a tot plegat ironia, distanciament i detalls que ens desvelen el perfil psicològic de cadascun dels sis personatges de la família Lehman.

La direcció de Roberto Romei és hàbil i engrescadora, malgrat el minimalisme formal i estètic que s'ha escollit. Tot es basa en la interpretació, i el cert és que els sis actors defensen amb gran encert un text molt narratiu, a estones difícil  i quasi sempre impersonal. Es nota un gran treball de dissecció i anàlisi del text, així com una desimboltura que només dóna l'experiència i el fet de trobar-se a gust en un projecte. En aquest sentit, valoro molt positivament els actors escollits, ja que molt d'ells no són sovint protagonistes de molts dels espectacles en els que intervenen... però aquí tenen molts moments de lluïment i aconsegueixen brillar com el que més. Un gran treball per a un text que triomfa a escenaris de tot el món i que quedarà com a referent.

“Més amunt, més amunt, només perquè el motor és fort, només perquè el motor és un bòlid”

És la primera vegada que l’obra de l’italià Stefano Massini “Lehman Trylogy”, es veu a casa nostra, i això, com us podeu imaginar, crea un interès per el públic més enllà de qui l’interpreta o la dirigeix. Així que de seguida que podem, adquirim les entrades per tal de no perdre’ns aquesta oportunitat. De vegades la pots o no encertar...En aquest cas l’he encertat de ple !!! És una obra del tot imprescindible!!!

“Lehman Trylogy” és la història de Lehman Brothers, el banc d’inversió nord-americà que va desencadenar la crisi econòmica, ètica i social més greu dels últims vuitanta anys. Una història que comença amb el somni d’un dels germans Lehman, en Henry Lehman; un jueu alemany que marxa a New York en busca de fortuna. El seguiran els seus dos germans, en Mayer i l’Emanuel. Tots tres formen un gran equip: un té les idees, l’altre és la raó i el tercer és l’executor. Amb ells i els seus descendents coneixerem quina ha estat l’evolució i decadència del capitalisme modern ( la creació de la gran indústria, la borsa i dels entramats de les entitats financeres). Una història parale.la a qualsevol altre gran empresa capitalista, amb l’únic objectiu de guanyar diners.

-Estem davant d’una obra mestra amb un text realment extraordinari, ple d’ironia i d’una gran profunditat humana. S’utilitza la rèplica repetitiva per donar més èmfasi a aquelles coses que són de gran importància.

-Sota la fantàstica direcció de Roberto Romei, sis actors magnífics: Santi Ricard (Henry), Òscar Muñoz (Emanuel), Jordi Rico (Mayer), David Vert (Philip), Jacob Torres (Herbert) i Rubèn Eguía (Robert). Durant quasi tres hores, el públic hem gaudit d’unes interpretacions fantàstiques. S’ha notat que hi ha connexió entre els actors ,i això ha fet que tots brillessin per igual dalt de l’escenari.

-L’escenografia de Roger Orra m’ha agradat moltíssim. Es tracta d’una tarima plana que va creixent i transformant-se, de forma piramidal, al mateix ritme que es va creixent i creant-se l’imperi de la família Lehman.

-El vestuari i caracterització que ha triat Marta Rafa està molt cuidat i triat amb molta cura. Si ens fixem bé, ens adonem que va evolucionat al llarg de l’obra a mida que van passant les diferents generacions. Diferents teixits i colors en les robes, la utilització de l’armilla en els primers anys, les sabates, el rellotge de cadena al de pulsera, la mida de la corbata ( més llarga a mesura que l'armilla passava de moda), fins i tot la manera de fer el nus de la corbata és diferent per cada època.

El fet de descalçar-se i llençar l’americana, per representar la defunció de cada membre de la família, m’ha semblat molt original i tot un encert.

La música de fons i alguns efectes sonors per recrear l’incendi dels camps de cotó, un altre encert.

En definitiva un espectacle rodó,rodó,rodó.

Com podeu veure a mi m’ha agradat moltíssim, i tot al contrari del que opina molta gent, no se m’ha fet gens llarg.

Quan la gent treballa de valent és nota; i el públic, que no som “tontos” ho agraïm i valorem amb forts aplaudiments.

En definitiva, penso que és un dels imprescindibles que no us hauríeu de perdre d’aquest Grec.

Felicitats a tot l’equip!!!

Si ho féssiu faríeu el ruc perquè l'obra de Massini mereix ser vista i la direcció de Romei també, tot haver-hi passat la tisora perquè l'original durava quasi set hores i de tretze actors l'ha passat a sis. Una producció del Piccolo amb Ronconi, però a Milà van millor de pasta que aquí. Tot i així, el resultat és admirable, i és fascinant veure com aquest teatre documental i de denúncia entra com el millor de ficció, amb l'intensitat d'un Shakespeare o la fluïdesa d'un Goldoni. Doncs queda dit.

Crítica completa » http://bit.ly/2995u9g

Una obra de Stefano Massini, el mateix autor que ens va oferir els textos de “Crec en un sol Déu” i “Dona no reeducable”que hem pogut veure al Lliure aquesta mateixa temporada. En aquest cas ens explica la història de Lehman Brothers, el banc d'inversió nord-americà que va desfermar la crisi econòmica més gran dels últims anys.

L'obra original constava de tres parts: "Tres Germans", "Pares i fills" i "L'immortal", i tenia una durada de set hores. Roberto Romei ha reduït l'obra a menys de la meitat del temps i l'ha aixecat amb sis actors que eren tretze en el text de Massini. Un treball d'interpretació brutal.

La història de la nissaga es presenta a través de la narració, els personatges es presenten a ells mateixos i molt sovint fan servir reiteracions per remarcar fets.

Una nissaga que de comerciants esdevindran intermediaris de la compravenda del cotó, del cafè, del carbó, del petroli i acabaran obrint un banc amb seu a Nova York. Constantment busquen noves fórmules d'expansió invertint en automòbils, aeronàutica i cinema.

Malgrat que ens ha agradat moltíssim, especialment per la seva posada en escena i per unes interpretacions memorables, creiem que el text ha estat excessivament retallat en aquesta versió de Roberto Romei; el resultat ha estat força digne, malgrat que s'ha convertit gairebé en una narració sense diàlegs... una mena de classe d'economia i d'història del capitalisme, que almenys nosaltres ja coneixíem prou bé. La pitjor part se l'ha emportat la teòrica "tercera part" d'aquesta trilogia ("L'immortal"), i és que l'hem trobat massa accelerada, aspecte que no ens ha acabat d'agradar. És per aquest fet, que la nostra valoració cargolaire no arriba a ser la màxima de 5 cargols voltaires, com ens hauria agradat atorgar a aquesta magnífica producció.

És una llàstima que no puguem veure a casa nostra la versió completa d'aquesta "teòrica trilogia", que malgrat que en la seva total extensió hauria arribat a unes 7 hores, bé es podria haver representat en 3 representacions separades, com de fet ja s'ha fet en altres ocasions.... o inclús també seguides, per què no?... com en aquella memorable "Tragèdies romanes" d'inesborrable record. Una gran ocasió perduda.

Per llegir la valoració sencera cliqueu AQUÍ

Seguint l’estela del teatre documental, tan present darrerament, que exposa fets reals amb esperit de denúncia, Lehman Trilogy narra la història completa del naixement, esplendor i caiguda del famós banc d’inversions nord-americà a través del seu clan familiar de propietaris. A diferència d’altres propostes d’intencions similars, l’espectacle aborda la trama amb una predisposició narrativa total a aportar detalls de la vida dels protagonistes (somnis, aspiracions, manies, personalitat...) que enriqueixen el relat com si es tractés d’una pel·lícula de la saga El Padrino. Aquest embolcall d’elements propis de la ficció (siguin estrictament verídics o no) serveix per donar un interès personal i psicològic als fets, i recolzar la intencionalitat crítica del discurs des d’una mirada més humana. De fet, el veritable objectiu de l’obra no és transmetre dades econòmiques sinó, al contrari, fer servir la nissaga dels Lehman com a metàfora de l’evolució del capitalisme, des de la seva fundació fins a la decadència actual. El muntatge, però, és excessivament narratiu; es troben a faltar diàlegs, gags o altres recursos que trenquin la monotonia del discurs, especialment, a la primera part, on manca també mala llet, acidesa i sentit de l’humor. Per això i la seva llarga durada, a estones es fa lenta i feixuga. Afortunadament, la peça va creixent en ritme i enginy i s’acaba guanyant el públic en el seu tram final. També la posada en escena i les solucions escenogràfiques resulten molt eficaces i el treball actoral es troba a l’altura de les circumstàncies.

Des de fa uns anys, la paraula crisis econòmica està en boca de tots en major o en menor mesura, però realment no moltes persones estan al cas dels origens d'aquesta. Potser gairebé tots tenim una vaga idea difuminada de tot plegat, però no suficient per demostrar que ens ha dut a la situació actual. En aquest sentit, l'obra de Stefano Massini ens apropa a la història dels Lehman Brothers i ens narra els seus origens i la seva evolució al llarg de tres generacions. No obstant, l'interés en l'obra no esdevé únicament temàtic, fent que aquelles persones que no estiguin interessades en temes econòmics puguin gaudir igualment d'aquesta. Això es deu al fet d'estar-nos explicant la història d'una nissaga, la qual es presenta encertadament a través de la narració, permetent exposar detalls sense necessitat de representar-los tots i cansar innecessàriament a l'espectador. A més, el fet d'haver sis actors en escena i una direcció dinàmica i excel·lent de Roberto Romei fa que les gairebé tres hores de muntatge amb entreacte no es facin molt pesades.

Una altra virtut és l'hàbil ús de l'escenografia, la qual aconsegueix narrar al llarg de l'obra l'evolució viscuda pels personatges, adquirint aquesta vida pròpia. El seu disseny és del tot encertat i se li atorga un significat metafòric com el que Romei va utilitzant al llarg de la funció en diversos elements visuals i en la mateixa posada en escena. De fet, aquesta esdevé excel·lent i la intensitat amb la que treballen els sis actors aconsegueix portar la història amb ritme i eficàcia, sent el pilar de la representació i el seu propi tret característic.