L'encarregat

Hi ha autors que demanen una cura especial en la posada en escena. Harold Pinter n'és un d'ells. Els seus textos d'ambient amb personatges complexos i trames gairebé anecdòtiques necessiten actors excel·lents i directors intel·ligents. Per sort, aquest L'encarregat que reposa el Teatre Lliure té tots els ingredients necessaris per crear un Pinter memorable. La feina de Carles Martínez, Albert Pérez i Jacob Torres sota la batuta de Xicu Masó és literalment magistral i ens regala un muntatge ple de matisos, emocions i escenes pel record. Si, com jo, us la vau perdre l'any passat, no teniu excusa per tornar a cometre el mateix error. I encara més després de les seves dues nominacions als premis Butaca. No us en penedireu.

Més informació

 

De vegades, en sortir del teatre, hi ha el recurs inevitable de divagar pels carrers deambulant lentament, sense fi ni cap altre objecte que el d’assumir l’impacte profund que hem sofert. Passa poques vegades, com aquella meravella puntual inesperada que dóna l’atzar. De tal manera que hi ha nits exquisides, tocades per un alè de veritat insondable, que donen al fet quotidià de viure un punt de transcendència. Pensava en això, profundament tocat, després de veure L’encarregat, l’obra de Halold Pinter, en el superb muntatge, hipnòtic, que ha dirigit en Xicu Masó. No pretenc fer una crítica, que no ens les paguen, sinó moure’m en el senzill estat de les emocions i la sensibilitat. El que m’interessa d’aquesta posada en escena tan aguda és la lectura que ha fet el director del text, la mirada intranscendent i gairebé neutre que ha posat al damunt de totes les coses, activant només el subtilíssim mecanisme que desplega l’univers intencional de Pinter. Per mi aquest desplegament té a veure amb el misteri i l’amenaça, el misteri latent que hi ha rere qualsevol fesomia humana, i l’amenaça d’aquesta foscor que sorgeix sota el rostre innocent de qualsevol acció, per intranscendent que paregui. En L’encarregat hi ha una distorsió alarmant i constant en alguna banda, en l’ambient, alguna cosa que no acaba d’anar com ens esperem que vagi, que ens neguiteja i ens interroga. I no són ben bé les paraules al que em refereixo, que sovint trenquen la tensió provocant una rialla, sinó alguns gestos escindits, accions estranyes a les quals inútilment hi cerquem la seva lògica en nosaltres. Però molt especialment els silencis pertorbadors i les mirades significants que es claven els personatges. Treure tot això a la llum multiplica Pinter i dimensiona la seva enormitat. La veritat és que no havia vist mai un Pinter tan ben llegit i escenificat, capaç de crear aquesta llum evanescent i l’aire de misteri que tenen de vegades les coses humanes. Per això, a l’hora de jutjar el que veiem, ens estremim. Sentim pietat i afecte per Daunis, un sense sostre mort de por que tampoc deixa de ser un ésser menyspreable, un ésser difús i apallissat que en realitat parloteja per defensar-se del seu temor. I què me’n dieu dels dos germans, Anton i Miki? Capaços d’aterrir a qualsevol. Què amaguen? Per què fan el que fan? Per què diuen el que diuen? He sentit en alguna banda descriure aquesta obra com una comèdia de l’amenaça; però diria que té més a veure amb l’amenaça implícita que sempre duu el silenci. Perquè en realitat i -exceptuant el superb i il·luminador monòleg d’Anton-, aquests personatges parlen des d’alguna distància a la qual no acabem d’arribar, no diuen gairebé res. I no obstant, quan sou al pati de butaques i van passant els minuts, sembla augmentar de forma inevitable l’emoció intimidadora de les coses en la seva passivitat infranquejable. No ho sé, de vegades les línies són tan, tan difuses que un dubte que mai hagin existit... Quina autèntica i veritable meravella!!!

Em sembla que no premiar i donar més vida a aquest muntatge seria ofendre a la professió teatral. Per fi el Teatre Lliure sembla recuperar l’essència d’aquell alè llunyanament perdut.

Xicu Masó dirigeix aquesta obra del dramaturg anglès Harold Pinter. Amb una escenografia que ens introdueix en la misèria dels personatges.

Una obra que ens fa somriure, en altres moments riure i al final amb els ulls humitejats. Tota una bufetada a l’interior dels nostres sentiments. Una d’aquelles obres que ningú s’ha de perdre i que hauria de prorrogar un parell de setmanes.

Des d’un inici es tracta de les relacions humanes que s’estableix entre els 3 protagonistes de l’obra, Amb una actualitat brutal, i amb cops d’ullet a Barcelona per poder-ho centrar més. Tots els referents sobre Barcelona, juguen a favor de l’espectacle.

Per moments sembla que ens trobem davant de la figura de tres clowns.

La escenografia amb prestatges plens d’objectes vells, com tressors del mateix Golum. És com un altre personatge que ens endinsa en aquesta humanitat presentada.

Per cert, el treball dels actors ha estat inmillorable. Un d’aquells papers que segur veurem premiats. L’únic que pot ser molt difícil quin actor hauria de ser el guanyador.

Per cert, una recomanació: A ser possible escollir una butaca central. Hi ha butaques als laterals que sembla que perd alguna que altre cosa.

 ----- seguiu l'opinió ---

El millor Pinter a l'Espai Lliure dirigit per Xicu Masó i interpretat per Carles Martínez,  Albert Pérez i Marc Rodríguez. Amb una escenografia marca de la casa (Paco Azorín) aquest conflicte entre la dignitat i la misèria us farà somriure i fins i tot riure... fins que a l'últim terç de l'obra us fotrà una garrotada de humitejar-vos els ulls, i després plaf!,  tornem a la comèdia i retornem al començament. Excel·lent tot, vestuari, il·luminació. Redéu, teatre en estat pur i a més a la millor sala de Barcelona. No us la perdeu i anoteu-vos que el 16 de març és l'últim dia que la fan, o sigui que brillo!

Llegir més.

De vegades oblidem que Pinter pot ser divertit. Potser perquè les seves obres mai són obertament còmiques, alegres o optimistes. És difícil de saber. Però el cas és que moltes d’elles, des d’una mirada plena d’ironia, tracten les misèries del comportament humà generant situacions d’estrany desconcert que podem qualificar, innegablement, d’humorístiques. Sembla clar que Xicu Masó, director d’aquesta subtil i acurada peça, ha volgut potenciar aquest aspecte satíric de l’univers pinterià, abordant els personatges gairebé com a clowns que juguen a embolicar-se en converses sense sortida, i envoltats d’una atmosfera de thriller de l’absurd de rerefons realista. L’encarregat, primer èxit comercial de qui va ser Premi Nobel de Literatura l’any 2005, és una obra moderna i, al mateix temps, universal, sobre la lluita pel territori, el poder i la dignitat. Masó ha dirigit tres esplèndids actors aconseguint que omplin de sentit cada petita frase, cada monosíl·lab i cada pausa del text. La direcció escènica fuig de qualsevol artifici, centrant l’atenció en l’ambient tèrbol i incert dels tres infeliços que, avui en dia, curiosament, reflecteixen tan bé l’estat d’ànim de la nostra societat. Impecable, especialment, resulta la interpretació d’Albert Pérez com a vagabund: tendra, hiperrealista i vibrant. Per la resta, més enllà de l’impecable tractament del ritme i dels diàlegs, s’ha optat per una posada en escena un pèl massa conservadora, fins i tot, amb foscos per dividir les escenes. No obstant aquests foscos, que bé poden ser un homenatge a les pauses del mateix Pinter, l’espectacle és una veritable joia del teatre contemporani que, en aquest cas, s’ha sabut fer billar des de l’humor, el respecte i la intel·ligència.