Leni

Aquesta peça és la quarta del cicle Cicatrius de Exquis Teatre, després de "LA NIT DE HELVER", "LA CONFERÈNCIA DE WANNSEE" i "PROTESTA".

LENI és un text escrit per Valeria Schulzova i Roman Oleksák que intenta fer reflexionar sobre quina és la responsabilitat de l'artista vers la seva obra. Fins a quin punt és lícit secundar un moviment polític o social per treure benefici econòmic o assolir l'èxit, si aquest moviment és contrari als drets humans? I més encara, si ni tan sols l'artista està d'acord amb els principis d'aquest moviment?

Planteja simultàniament la qüestió de la incidència que tenen els mitjans de comunicació en la percepció de la realitat. On és la frontera entre la informació i la manipulació informativa?

LENI ens presenta una trobada fictícia entre dues persones reals. D'una banda Johnny Carson, una acuradíssima interpretació de Sergi Mateu, un presentador de la cadena de televisió nord-americana NBC, en el seu moment de més èxit. Entra al "plató de televisió" trencant directament la quarta paret interpel·lant al públic amb els seus acudits. Ens dóna instruccions de com ha de ser el nostre comportament com a públic i ens recorda que estem gravant un programa que abans de ser emes serà convenientment “tractat”.

L'escenografia divideix l'escenari en dues parts, el plató de televisió amb la taula del presentador i la cadira dels convidats, i el camerino on veiem a la Leni Riefenstahl, interpretada magistralment per Montse Guallar, que espera nerviosa el moment de l'entrevista. El seu ajudant personal Horst Kettner (Carles Goñi) intenta tranquil·litzar-la.

Ella és una de les directores de cinema més importants del món però la seva carrera va quedar aturada en ser acusada d'haver afavorit el Tercer Reich amb les seves pel·lícules i haver estat amiga personal (amant?) de Hitler. És l’any 1974, i ella ha vingut al programa a presentar en públic el seu llibre "Last of the Nuba", una tribu africana amb la qual va conviure durant sis mesos.

L'entrevista comença, i com era de preveure, el passat de la Leni passa a ser el tema principal de l'entrevista. Un duel dialèctic entre els dos personatges, entre els dos actors que demostren amb aquests papers una gran capacitat per captar la nostra atenció i ens fan posicionar, ara a favor d'un ara a favor de l'altra.

Qui és la víctima, qui és el culpable, qui manipula a qui?

Un petit paper, però no menys destacable, corresponen a Carles Goñi i a Minnie Marx (Bertha), ell com ja hem comentat és l'ajudant, l'amant, l'amor?, de la Leni. Ella és aparentment una espectadora alemanya, de turisme al país, que decideix intervenir en el programa per defensar a la Leni, i amb ella l'actuació de Hitler.

Una lluita de personalitats, un intent de defensar posicions i una mostra descarnada de com pot ser manipulada la informació que ens arriba a través dels mitjans.

Una proposta per reflexionar que ens ha agradat molt, i on ens hem sentit integrats com si de debò estiguéssim en un plató de televisió.

Si voleu llegir la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ

Leni Riefenstahl és una de les artistes més controvertides del segle XX. Les seves pel·lícules de propaganda per al règim nazi (El triomf de la voluntat i Olympia) i la seva suposada amistat amb Hitler van marcar la seva vida fins al final. Durant anys va estar litigant amb tots aquells que insinuaven la seva col·laboració amb crims de guerra, cosa que ella sempre va negar. L'obra de Valeria Schulzova i Roman Oleksak ens planteja una entrevista fictícia entre la cineasta i un dels presentadors estrella de la televisió americana, Johnny Carson, i a partir d'aquí obre interrogants molt interessants. On comença i on acaba la responsabilitat de l'artista? Fins a quin punt els artistes són víctimes o col·laboradors de les circumstàncies que els hi toca viure? Es pot demanar responsabilitats a algú per com es va utilitzar la seva obra?

Pavel Bsonek ha volgut centrar tot l'espectacle en la complexitat i el magnetisme d'aquests dos personatges, deixant que s'enfrontin a escena com si fos en un ring de boxa. En aquest sentit, tant Montse Guallar com Sergi Mateu són dos actors prou experimentats com per aguantar un combat d'aquest tipus... tot i que hi ha moments en que el ritme, i també l'embolcall escenogràfic, no acaben d'ajudar a les seves composicions. Crec que un xoc de trens d'aquesta categoria mereixia un plantejament escènic diferent, amb un acabat més rodó i una millor dosificació de la tensió dramàtica. Ara bé, no es pot negar que és una obra generadora de debat, necessària i fins i tot inspiradora.