Les cadires

 

 

Penso que “Les Cadires” és sens cap mena de dubte una de les millors obres de teatre que he gaudit aquests darrers dies.

“Les Cadires” és una peça del dramaturg i escriptor francès de origen romanès Eugène Ionesco, màxim exponent del teatre de l’absurd, escrita l’any 1952, quan l’autor tenia 43 anys.

La meva puntuació no podia ser un altre que *****. IMPRESCINDIBLE !!!

Primer de tot perquè el text és extraordinari !!!

Sota la magnífica direcció de Glòria Balañà, un repartiment excepcional: Carles Martínez i Míriam Alamany, que han fet unes interpretacions realment immillorables.

 

Una illa deserta. El soroll del mar de fons. Un Vell i una Vella d’uns noranta anys esperen visita aquest vespre. Han convidat a tots els personatges importants del món ( personatges imaginaris, en la que destaca la figura de l’Emperador ). Ell els ha de comunicar un missatge que té per a la Humanitat, justificar i justificar-se, davant el món i ells mateixos, d’una llarga existència de fracassos i humiliacions. Com no sap expresar-se per si mateix, necesita de la figura de l'Orador.

 

L’escena mica en mica s’omple de cadires. Multitud de cadires. Cadires buides. Una imatge realment poètica i espectacular. Els vells mica en mica queden pressionats, immòbils entre la multitud de cadires i els personatges imaginaris. El vell  té la seva teoria de com la humanitat pot ser salvada, però no sap com expressar-se per que s’entengui el seu missatge;  per això fa venir a un Orador (Martí Atance), que és l’encarregat de fer palès el seu missatge, el qual ell és incapaç de transmetre, així l’orador finalment esdevé el seu alliberador.

 

Sota un humor agut, entre el surrealisme i l’absurd, i un joc verbal sense aparentment sentit, Ionesco aconsegueix fer present el buit existencial, dibuixant de manera tangible la soledat dels éssers humans.

Utilitzant situacions sense cap mena de lògica, els personatges parlen amb persones que no existeixen.

Tot el text en sí és una ironia, amb un final realment genial, si més no encara més irònic.

 

El públic assistent vam aplaudir amb entusiasme durant una bona estona.

Un Vell i una Vella viuen aïllats en una casa en ruïnes envoltada d’aigua. Són gent humil, visiblement orgullosos amb la vida que els hi ha tocat. Però avui tot canviarà, tenen visita. Els convidats [fantasmes, éssers del no-res] venen per conèixer l’Absoluta Veritat, formulada pel Vell. Després d’aquesta nit el cercle quedarà tancat, totes les preguntes seran contestades i la penitència de l’estranya parella, incompresa fins llavors, haurà finalitzat.

La trama es desenvolupa mentre esperen a l’orador, encarregat de transmetre el sublim missatge del Vell. Mentrestant, conversacions aparentment insignificants, però d’una transcendència valuosa. Ionesco sabia perfectament el que es feia, i la traducció i direcció d’aquesta peça teatral ha aconseguit arribar formidablement a la seva altura.

Sensacional actuació de Carles Martínez. Des del primer moment s’introdueix en el paper d’una manera tan extraordinària, que et fa creure l’existència d’aquest individu tan inversemblant. Míriam Alamany també admirable amb el seu paper de dona que viu i respira pel seu home. A més, la interrelació entre els dos personatges, tant en els diàlegs com en les gesticulacions, és sorprenent, amb una compenetració que fa por.

La posada en escena és simplement esplèndida: un escenari ple de cadires buides preparades pels convidats, els éssers del “no-res”. Es crea una imatge brutalment bella i trista alhora.

Obra imprescindible de veure. Surts del teatre volent cridar davant l’obvietat amb la qual Ionesco exemplifica l’absurditat humana i la dificultat que tenim per comprendre-la. No us la podeu perdre; gràcies Ionesco.

Vist el que passa avui al món, no sé si és tan absurd. Ionesco sabia molt bé on tenia el dit i on era la nafra, o sigui que... Amb una excel·lent traducció de Joan Tarrida, Glòria Balañà ha dirigit unes Cadires molt ben alineades amb l'ajut de la parella Miriam Alamany i Carles Martínez, que han estat especialment encertats al servei d'aquest convidats que no existeixen, fantasmes, éssers del "no res" —Heidegger, Sartre...—.

Penso que val molt la pena arribar-se al Teatre Akadèmia per assistir a la reunió convocada pel Vell i la Vella i escoltar al orador que han contractat malgrat el petit inconvenient de que... és mut.

Crítica completa » http://bit.ly/2gpKIBi