Les coses excepcionals - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Sixto Paz i El Terrat presenten Les coses excepcionals. Una comèdia sorprenent i lluminosa, procedent de l’off-Broadway, interpretada per Pau Roca/ Leticia Dolera i que ens parla sobre les coses de la vida que valen la pena.

Sinopsi

Tens sis anys. La mare és a l’hospital. El pare diu que ha fet “alguna cosa estúpida”. Li costa ser feliç.

Així que comences a fer una llista de les coses excepcionals d’aquest món. Cadascuna de les coses que fan que la vida valgui la pena.

El gelat
Les pel·lis de Kung-Fu
Cremar coses
Riure tan fort que et surti llet pel nas
Les grues de les obres
Jo

La deixes al seu coixí. Saps que l’ha llegit perquè t’ha corregit l’ortografia. La llista no triga en tenir vida pròpia.

Una comèdia sobre sobre allò que estem disposats a fer per aquells que estimem.

Durada:
60 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Tens sis anys. La mare és a l’hospital. El pare diu que ha fet “alguna cosa estúpida”. Li costa ser feliç.

Així que comences a fer una llista de les coses excepcionals d’aquest món. Cadascuna de les coses que fan que la vida valgui la pena.

El gelat
Les pel·lis de Kung-Fu
Cremar coses
Riure tan fort que et surti llet pel nas
Les grues de les obres
Jo

La deixes al seu coixí. Saps que l’ha llegit perquè t’ha corregit l’ortografia. La llista no triga en tenir vida pròpia.

Una comèdia sobre sobre allò que estem disposats a fer per aquells que estimem.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 25

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Petit gran plaer

Els gelats. Les guerres d’aigua. La veu de Ray Charles. Per vosaltres, aquestes són “coses” que posaríeu a la vostra llista de coses excepcionals? Hi serien o posaríeu d’altres? Com de llarga seria la vostra llista? Perquè cadascú té els seus plaers, petits o grans, amb els quals seríem feliços si els poguéssim gaudir, ni que fos una vegada més.

Aquestes tres proposades, per exemple, són algunes de les que es poden trobar a la llista d’en Pau, el protagonista d’aquesta història. Una llista que va començar a fer als 7 anys, arran d’una situació familiar difícil de pair. Una manera d’afrontar la vida. Una llista que va anar creixent i creixent al llarg de la seva vida. Sixto Paz ens proposa un text amè, divertit, emotiu, a vegades trist, que aposta per la implicació de l’espectador en tot moment. Des que entres a la sala i seus a la butaca, fins el moment en què surts per la porta i has d’afegir la teva “cosa excepcional”.

Pau Roca, és el mestre de cerimònies, el protagonista d’aquesta història i el nexe directe amb cada espectador. Et fa emocionar, riure a cor què vols i també reflexionar. Perquè al final, el text ens convida a fer això, pensar en allò que realment volem i necessitem a la nostra vida. I no ho fa en forma de llibre d’autoajuda o de teràpia grupal, sinó que ho va mostrant, a poc a poc, a través de la història del protagonista. De les seves vivències, dels seus sentiments i, sobretot, de les seves pors i els seus dubtes. La seva interpretació no podria ser més real, més versemblant. Cada paraula és seva, cada reflexió en veu alta, cada pensament.

Text i història arriscada, valenta i diferent, que animen al públic a provar diferents maneres de gaudir i sentir un espectacle. L’espectador forma part de la història, creant personatges, ajudant a l’intèrpret a explicar la seva vida, introduint-se i participant en l’obra.

La posada en escena és simple, de fet, molts dels objectes que s’utilitzen provenen del propi espectador, donant lloc a situacions còmiques, divertides i surrealistes a vegades.

Si una cosa no es pot obviar d’aquesta representació és la música escollida per a fer de banda sonora. Però quina delícia! Ray Charles, Nina Simone, Frank Sinatra... increïble. Només queda que la productora faci un favor als espectadors i pengin aquesta meravella de playlist a alguna plataforma per gaudir-la a casa, recordant els vinils i la seva exquisidesa.

I és que les coses excepcionals, al final, són aquelles petites coses que provoquen un plaer immens gaudint-les en un moment determinat. I aquesta obra és una d’elles.

03/01/2019
Magui Alba
Teatre Barcelona

Trobar-te amb un amic

El bigoti de Freddie Mercury és sens dubte una de les coses excepcionals que trobem en aquest món, i hi he arribat a pensar gràcies a aquesta agradable i entranyable hora que ens va regalar el Pau Roca.

Les Coses Excepcionals és un cant a la vida, una oportunitat de parar i apreciar aquestes insignificants coses que fan especials els moments. El més bonic d'això és que s'aconsegueix gràcies al teatre, però no un teatre qualsevol, ja que aquest muntatge traspassa les fronteres, trenca la convencionalitat de l'espai escènic no només fent al públic còmplice de la narrativitat dramàtica, sinó també involucrant-lo en l'escenari. Les Coses Excepcionals no és una obra de teatre, és una trobada amb amics, amb el "jo" més íntim, aquell a qui a cops oblidem donar-li la importància que mereix.

Però no tot és de color de rosa, aquest espectacle de Sixto Paz i El Terrat parteix de quelcom tràgic, ja que ens agradi o no, la vida es nodreix de tot, i aquí és on trobem la bellesa del text de Duncan Macmillan conduït per l'agradable monòleg de Pau Roca.

Jo ja tinc la meva nova llibreta on recordar totes aquelles coses que fan de la vida una aventura excepcional.

23/12/2018
Rocío Postigo
Teatre Barcelona

Entranyable i divertida

Des de que entres a la sala, ja ets part de la història d’en Pau. Les butaques estan també a l’escenari, envoltant el centre, on en Pau estarà dret, i passejant, i assegut, explicant-nos la seva història, i l’explica de tal manera que pots visualitzar perfectament el moment, les emocions, els colors... La meva acompanyant em va preguntar si la història era real o només l’estava interpretant.

Vam sortir meravellades, vam riure molt, vam sentir tendresa i, inclús a alguns, se’ns va caure la llagrimeta en algun moment. Us recomano que no perdeu temps i aneu a veure a aquesta peça entranyable i divertida que en Pau Roca borda d’inici a fi.

18/12/2018
Carme Canet
Teatre Barcelona

Divertiment, reflexió, i acrobàcia interpretativa són excepcionals, com les coses.

Mentre esperem que comenci comencen a passar coses. No us les explico. Comença. En Pau Roca ens explica la seva vivència. Bé, la del personatge. Però també es diu Pau. O és que realitat i ficció, quan la interpretació és de veritat, conflueixen, es dissolen? No és la seva vivència, però ell fa que ens l’anem creiem a mida que avança l'obra. Com poques, aquesta és una obra d’espectadors actius, atents, entregats. Com l’actor, com en Pau.

Un constant mirar tothom, i quan dic tothom, és tothom, als ulls. Als ulls o fins i tot més endins. En Pau entra i surt de la història, per conversar amb nosaltres, per fer-nos partíceps de la percepció de la seva infància, de la seva adolescència, de la seva família.

"Les coses excepcionals" està farcit de coses excepcionals. Les numero:

1 – El format i la dramatúrgia.

2 – La interpretació d’en Pau Roca

3 – El públic

4 – el plantejament de la història

5 – les complicitats

6 - els ullets amb què mira l’actor al públic

7 – els petons i les abraçades

8 – el mitjó, que avui fa pudor, per què m’he mullat com un pop

9 - la simplicitat

10 – les coses excepcionals

11 – el meu company de butaca, que alhora és el meu company de feina, però que és el primer cop que anem junts al teatre

12 – les coses que em passen pel cap

13 – les coses que em fan fer (Spoiler)

14 – les ganes d’arribar a casa i escriure que no us perdeu aquesta obra. Per què divertiment, reflexió, i acrobàcia interpretativa són excepcionals. Com les coses, com la vida, com els amics, com el teatre.

Carme Canet

Em trobareu, també a Companyia de Teatre i Cultures

16/11/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La bella simplicitat de la vida

Hi ha temes que són molt delicats d’abordar al teatre i, al mateix temps, molt necessari que surtin del tabú i agafin, a poc a poc, cada vegada més visibilitat. El risc que es corre a l’hora de tractar sobre un escenari problemàtiques com el suïcidi o les malalties mentals és caure en el sentimentalisme forçat, el morbo, el melodrama barat o, al contrari, en la ingenuïtat dels lemes d’autoajuda de tassa d’esmorzar. Però Les coses excepcionals aconsegueix esquivar hàbilment aquests paranys i presentar una història dura, complicada i fosca amb senzillesa i un esperit positiu i esperançador que és gairebé una proesa. I això és possible gràcies al fet que ho fa des de la perspectiva d’un nen, interpretat amb una brutal honestedat per Pau Roca. Un nen que ja és adult però que ens explica tot el camí que ha fet per arribar a ser-ho a través de la seva inacabable llista de les coses que fan que la vida valgui la pena. El text pot enganyar per la seva naturalitat però, realment, és molt profund, poderós i la part més valuosa del muntatge. En canvi, les diferents interaccions amb el públic funcionen a mitges. Segurament, això dependrà de cada funció però, tot i la predisposició de la majoria d’espectadors, el joc trenca una mica el ritme i té alguna cosa d’artifici que no acaba d’encaixar amb la fluïdesa de la resta del conjunt. En qualsevol cas, la proposta commou i ens fa sortir reflexionant de la sala, amb una certa nostàlgia i pensant en les nostres famílies i les coses que més ens agraden o estimem del món. Això no només és molt bonic sinó també poc habitual i molt difícil d’aconseguir.

15/01/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Original i falsament ingènua

Vam conèixer a Duncan Macmillan ara fa uns anys amb l'obra Pulmons, que va significar el primer gran èxit de crítica i públic de Sixto Paz Produccions. Ara la companyia torna a ell i sembla ser que el públic està responent amb la mateixa calidesa, perquè si una cosa té Macmillan és que connecta amb els espectadors de forma directa, sense gaires complicacions ni subterfugis. És cert que alguns titllaran l'obra d'ingènua o de naïf, que és un adjectiu que li escau força, però crec que el text afronta amb originalitat una història que podia haver-se representat com un drama psicològic de gran volada. Lluny d'això, l'autor ho converteix en un exercici interpretatiu, en un desafiament i també en un joc teatral on el públic hi acaba tenint un pes important. Precisament aquí està l'èxit de la peça: en posar el pes en la colectivitat i en fer sorgir les històries del mateix pati de butaques...

Pau Roca, únic i fantàstic intèrpret, assumeix tota la responsabilitat d'aquest petit experiment, i ja des d'abans de començar va establint amb el públic una sèrie de lligams que no es trencaran en cap moment. De fet, la seva interpretació absolutament naturalista, l'esfondrament de la quarta paret i els cops d'efecte que ens reserva la peça acaben per convertir l'espectacle en un esdeveniment. Això, que d'entrada sempre és positiu, pot presentar a la llarga algun petit inconvenient. I és que una obra com aquesta requereix un espai petit i un públic atent, tot i que a vegades pot acabar atraient a espectadors que busquen altres coses... i que amb la seva actitud poden trencar el fràgil equilibri que proposa Macmillan.

07/01/2019
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Les obres excepcionals

Segur que heu vist Manhattan, del Woody Allen. A la penúltima seqüència de la pel·ícula el protagonista, ajegut al sofà, repassa les coses per les que paga la pena viure: "aquelles pomes de Cezanne; el Pottato Blues, de Louis Amstrong..." i finalment, "la cara de la Tracy", la dona que estima. D'alguna manera, aquesta és la llista que escriu el narrador sense nom de Duncan MacMillan. El risc de ser excessivament naïf l'esquiven l'autor i en Pau Roca amb perícia i amb l'honestedat de qui és capaç de confrontar la necessitat ineludible d'intentar salvar l'altre amb la culpa davant la impossibilitat d'aconseguir-ho.

La posada en escena fusiona escenari i grada amb la intenció de crear una atmosfera carregada d'intensitat, i en Roca s'encarrega de mantenir-la a dalt de tot i a la vegada no saturar, de la comèdia al drama, de Chicago a Daniel Johnston, i de Beyoncé a Mahler. Sense escarafalls, transmet la tendresa del text a força de sensibilitat i d'un to afinadíssim imprès en cada paraula poc habitual a la cartellera barcelonina.

Les coses excepcionals és tan divertida com emocionant, i la interpretació d'en Pau Roca no arregla els nostres problemes, però ens ajuda a suportar-los.

29/12/2018
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Coses que em fan feliç

Ahir quan vaig veure l’obra “Les coses excepcionals” em vaig recordar d’una llibreta que vaig escriure fa uns quants anys. De seguida que vaig arribar a casa la vaig buscar. Sabia perfectament on era, però m’havia oblidat completament d’ella. La vaig obrir. El primer que hi ha escrit és el poema “Mal que mal” de Ferran Margarit. Data del 2009, però les primeres coses excepcionals les havia començat a escriure molt abans. La meva llibreta de coses excepcionals es titula “Les coses que em fan feliç”. Com diu en Pau, tots en un moment o altre, amb més intensitat o menys, ens hem sentit deprimits. A mi escriure aquests moments em va ajudar molt.

M’agradaria poder compartir amb vosaltres algunes de les coses que hi vaig escriure:

-Entrar a l’habitació dels meus fills quan dormen i veure en el seu rostre la felicitat.

-Estirar-me al sofà i escoltar a Pavarotti cantant Nessun Dorma

-El caliu de la llar de foc encesa

-Les abraçades dels meus fills

-El pijama d’ossets

-La frescor dels llençols de cotó recien posats

-El contacte de la pell del meu marit. El contacte de la pell dels meus fills

-Un bon plat de nata, i una cassola de macarrons de la meva mare.

No sé en quin moment vaig deixar d’escriure-hi, però ahir quan vaig arribat a casa, i me’l vaig llegit, hi vaig afegir unes quantes coses més: tornar a veure somriure a la meva filla, sentir cantar al meu fill i anar al teatre.

La vida és una llista plena de moments excepcionals. En Pau quan era petit va començar a escriure per la seva mare una llista de coses per les quals valia la pena viure ; una llista que va seguir escrivint tota la vida i que possiblement li va ser de gran utilitat per ell mateix.

Hi ha milers de coses per les que paga la pena viure, coses immaterials que són excepcionals.

Seguiré omplint la meva llibreta de coses excepcionals, perque la vida és plena de coses per les quals paga la pena viure.

27/12/2018
Àlex Martínez Vidal
Teatre Barcelona

Emocionant, diferent i sense escenari

Vaig gaudir molt. Feliç d'haver-me topat amb un espectacle poc convencional tan recomanable. Un format diferent i innovador que fa als espectadors partícips d'una llista de coses que ens farà plorar, riure i viatjar amb la història del protagonista. Tres verbs no pas fàcils de conjugar dins el tema que tracta Les coses excepcionals.

Un espectacle que ens sacseja per fora, ens commou per dins i ens fa sortir del teatre amb una calor particular i la necessitat de subratllar l'amor per la vida.

No us perdeu aquest muntatge excepcional!

20/12/2018
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Excepcional i original

Duncan Macmillan va escriure al 2013 Every Brilliant Thing, una adaptació al teatre de la novella de George Orwell, 1984, publicada al 1949. No entenc massa què va trobar Macmillan en 1984 per escriure aquesta obra. Potser perquè un dels temes que tracta la novel·la Orwelliana és la persecució de l’individualisme i el pensament independent. Segurament aquestes ganes de compartir amb el públic el va fer escriure aquesta obra la finalitat principal de la qual era fer participar al públic i girar l’estructura teatral. Segons paraules de Macmillan, “no he vist a ningú discutint sobre la depressió i el suïcidi de manera precisa, útil, o interesant”.

El tema de “les coses excepcionals” és la depressió i el suïcidi però el format de presentació vol convertir un drama en una reafirmació de les ganes de viure. La mort, la depressió i el suïcidi; la informació sobre les publicacions de les dades de suïcidi segons la OMS i els sentiments de culpa que crea el suïcida en el seu entorn, passen desapercebuts per la preparada lectura de les coses excepcionals per part del públic i la por de ser el següent en sortir a l’escenari.

En aquest moment hi ha una quarentena de monòlegs en cartell als teatres de Barcelona. Em venen al cap alguns d’ells i penso que hi ha monòlegs en els que l’actor/actriu fa un relat d’algun tema o història sense cap mena d’interpel·lació al públic com “Acorar”, “el metge de Lampedusa” o "Eduard Farello: Una Ilíada" d’altres en els que el públic d’una manera subtil se sent partícip de la història com “A.K.A” i uns altres com “les coses excepcionals” en els que la participació és una part fonamental del guió.

Excepcional i original és la presentació d’aquest monòleg i el gran treball actoral de Pau Roca sota la direcció de Sixto Paz Productions. És extraordinària també la participació del públic i la seva espontaneïtat però el tema que fa de fil argumental queda emmascarat per la hilaritat que provoca la sortida a l’escenari d’un públic no preparat però molt participatiu.

31/12/2018
Mariona Rebull
Teatre Barcelona

Sí a la vida

Pequeños placeres, recuerdos impregnados de gozo, instantes que rebosan plenitud. Pau Roca nos ofrece una oda a la cotidianidad a través de Les coses expecionals. Y que por suerte, no hay precisamente pocas. Desde helados hasta intercambiar libros; la obra nos acompaña a rememorar los detalles que puedan dar sentido y ser un soplo de alegría. Se vacuna, eso sí, de querer tomar el papel de redentor o parecer un naif. Tampoco se las da de charlatán que vende felicidad. Aunque sí que podría pasar por un alquimista: y es que si bien no se busca -ni se logra, creo yo- ningún tipo de catarsis colectiva, la obra consigue, desde la sencillez argumental y escénica, que el público contribuya de forma coral al monólogo y que al salir del teatro, haga revisión de su propia lista de cosas excepcionales. No estamos delante de una obra maestra -ni se atisba ninguna pretensión de serlo- pero sí que guarda el sabor de lo eterno y de lo universal que a todos nos mancomunan: el sí a la vida.

26/12/2018
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Coaching emocional

Comèdia dramàtica dels Sixto Paz (Pretty) que basa bona, massa, part de la seva efectivitat en fer participar el públic com a recurs per insuflar humor a un tema tan dur com la depressió cròmica i intents de suïcidi d’algú estimat. Al menys a mi, poca gràcia em va fer, per exemple, veure una espectadora traient-se un mitjó i jugar amb ell, o a algú incòmode havent d’improvisar un discurs. Cert que jo penso, com es deia a Watching Peeping Tom: “que el públic està fart de que el facin participar! Que el que volen és ser espectadors!”. Dit això, la participació funciona, ja que la majoria del públic està encantat, riu i s’emociona menys uns quants escèptics d’aquestes càpsules d’autoajuda i a qui les catarsi col·lectives ens incomoden. I és que com es diu allà, és una mena de teràpia de grup que vol ser, això sí, un cant optimista de la mà de Pau Roca, qui aconsegueix posar-se el públic a la butxaca des del primer minut i mostra un domini absolut de la platea.

Un molt interessant punt de partida en aquest text de Duncan Macmillan: un nen assimilant un intent de suïcidi de la mare pensa en com pot ajudar-la. Amb la més gran de les innocències, i potser el més bonic del text, intenta fer-ho recordant-li les coses excepcionals que hi ha a la vida. A partir d’aquí, el missatge és diàfan, tovet i un punt simplista.

El problema és que el muntatge cau en que estem més pendent de quines són les coses extraordinàries que es van esmentant que no pas de com aquell nen, ara adult, gestiona el seu dolor, i és que tant passar d’enumerar la llista a episodis vitals, fa que el ritme no sigui continu i l’important, quedi ofegat. Per mi, a més, es simplifica la depressió, quan òbviament busca just el contrari, però acaba semblant que superar-la sigui fàcil si t’aferres a la teva llista, com si tenir-ne una fos una garantia, quan precisament no és el cas del protagonista.

El millor: et fa pensar en quines són les coses excepcionals per a tu i recordar-te que les gaudeixis. Ara, tampoc val que tot acabi sent excepcional, gairebé com aquí.

En resum: que a mi no m’hagi arribat i no em motivi el coaching emocional no vol dir que no funcioni de forma majoritària.

30/10/2019
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

Sentimentalisme ràpid

Aquesta tragicomèdia escrita per Duncan MacMillan és un retrat de la vida del seu personatge principal al llarg del temps, interpretat per Pau Roca. Des de petit comença a escriure una llista amb la coses per les quals val la pena viure, com a teràpia per a suportar els durs cops de la vida.

No obstant això, l'obra utilitza un enfocament tan optimista, infantil i light que ens quedem a la superfície del relat. Són pocs els moments en els quals connectem amb la part més real i tràgica de la història.

La marca d'identitat de l'obra és sens dubte la ruptura de la quarta paret i la interacció constant amb el públic. De fet, hi ha localitats disposades en l'escenari, generant un ambient distès de reunió d'amics on gràcies a la pròxima veu de l'actor, el públic s'obre de bat a bat per a experimentar aquesta catarsi col·lectiva.

Com a experiència participativa funciona, connectant a tota la sala a un sentiment de tendresa i exaltació de les ganes de viure. Tot i que els més escèptics puguin quedar-se una miqueta freds, no hi ha més que mirar les cares dels espectadors per a veure els seus infantils rostres amb ganes de continuar jugant.

No obstant això, com a obra de teatre li falta ritme i veritat. La cerca constant de picades d'ullet cap al públic fa que la història avanci a trompades i que l'actor no entri de ple al personatge. Per molt que connectem amb l'actor, no aconseguim connectar amb el personatge ni amb la veritat de la seva història. Es prioritza la participació al relat, donant lloc a una lleugera comèdia que busca el sentimentalisme fàcil, efectiu i ràpid.

05/01/2019
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

sense contemplacions, talleu-me el cap

Possiblement una de les recomanacions que més m’ha costat decidir per posar-me a escriure és aquesta obra de Sixto Paz i el Terrat amb “Les coses excepcionals“. Una comèdia que a tothom agrada i que a mi no m’ha convençut gaire.

Aquesta és una proposta que segons l’opinió de gran part de la gent que ha anat a veure-la, li ha agradat (per no dir directamenty entusiasmat). Per aquest motiu, la meva recomanació inicial és que aneu al Club Capitol durant aquests dies i a veure si us atrapa en aquest recorregut interior d’un home amb cor de nen.

És una obra interpretada per Pau Roca i que procedeix de l’off-Broadway. Ens parla d’un nen de sis anys on la seva mare és a l’hospital per una “cosa estúpida” com podria ser un intent de suïcidi i per comença a fer una llista d’aquelles coses que li agraden o que li fan feliç.

Al final és una llista que creix per aquest sentiment de culpa que sentim quan les coses no han sortit com a nosaltres ens agradaria. A partir d’aquest moment, comença amb les coses excepcionals que de mica en mica no triga a anar afegint tal com van pasant els anys. Una llista que a aquell nen ara d’adult potser també li és útil.

Pau Roca realitza una interpretació adecuada i ens regala moments que tenen a veure amb l’esperança, la vida, moments plens d’alegria, de somriures i d’altres que no ho són. Una obra molt optimista, i per al meu gust una mica ensucrat que segurament no us deixarà indiferents.

I moltes més coses perquè em tallin el cap i que podeu veure al següent enllaç ja que inicialment la nota no era aquesta. **

03/01/2019
Josep OS

Tot i que fa tres anys que recorre els escenaris, no havia tingut l’oportunitat de veure aquesta comèdia i ahir la vaig recuperar al Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera. Escrita pel dramaturg anglès Duncan Macmillan (Pulmons), dirigida per Sixto Paz Producciones i interpretada per Pau Roca ens parla d’un tema tan seriós com és la depressió i el suïcidi. I ho fa a través d’un nen de set anys la mare del qual, pateix una forta depressió i ha intentat acabar amb la seva vida i el seu fill amb la innocència de la seva edat, fa una llista de les coses de la vida que valen la pena, per lliurar-les-hi la seva mare. Un tema gris i pessimista que podria ser un drama, però que se’ns presenta en to optimista i positiu. La manera com ens arriba la història és molt original, i només accedir a la sala ja dedueixes que el que veurem és peculiar, el mateix Pau Roca va repartint uns cartells numerats amb frases que quan correspongui i digui un número, l’espectador que el té , ha de llegir en veu alta el desig, això resulta fins i tot divertit però el que em va semblar fora de lloc és l’altra acció en què utilitza 5 o 6 espectadors perquè facin de ¨actors¨ i executin el que ell és diu, com esculli algú introvertit, que m’imagino haurà passat més d’una vegada, li dòna la tarda. En definitiva, m’ha agradat veure-ho però tanta interacció amb el públic, trenca el ritme i el tema queda en un segon lloc.

21/11/2021
Teresa BF

Surt de “la norma”, interactúa i molt treball darrera.

18/01/2020
Jordi Casas Duocastella

Pau Roca aconsegueix transmetre positivisme tot i tractar un tema molt seriós. Arranquem amb el seu personatge quan era petit i la seva mare havia intentat fer “una bestiesa”, i a partir d’aquí començarem a conèixer els seus esforços per confeccionar al llarg dels anys una llista de coses que fan que la vida valgui la pena.
“Les coses excepcionals” triomfa per la complicitat amb el públic. D’una banda per la interacció en fer-nos partícips de completar aquesta llista de coses excepcionals i de recrear alguns moments de la vida del protagonista, i de l’altra perquè els mateixos espectadors poden coincidir en molts elements d’aquesta llista segons el moment vital que s’està recorrent.

13/01/2020
Raquel Gil Bone

Mai havia vist el Pau al teatre i m’ha enlluernat, brutal!!!
M’ha fet sentir un munt de sentiments, com una montanya russa per valents.
Aneu-hi si busqueu quelcom interessant.

09/11/2019
Joan Pla Abelló

senzillament excepcional

09/11/2019
Noemí Benaches

Tema profund tractat en clau de comèdia. Una llista de coses per les quals val la pena viure poden salvar d’un suïcidi? Una oda a la reflexió. Pau Roca està esplèndid en el seu monòleg i el públic que interactua de 10. Divertida, interactiva, profunda i molt recomanable.

18/01/2019
Montse Frigola vera

Molt bona

12/01/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

A esta obra le ha pasado lo que yo le llamo “el síndrome del éxito”. Mucha gente te la recomienda, dice que les ha marcado, que han salido del teatro siendo una persona diferente… y claro… vas a verla con las expectativas muy altas.
La obra te gusta, te atrapa, te divierte, te emociona e incluso por momentos a veces casi se me escapa la lagrimita.
La interacción con el público y el excelente monólogo que hace Pau Roca tienen mucho que ver en este repaso por las cosas excepcionales de la vida y que nos hacen querer seguir viviendo la vida para sentirlas.
Pero a mí me ha dejado con un sabor semi agrio a la salida. Esperaba algo más…
De todas formas id a verla. Sin duda es una función muy especial y no os arrepentiréis de haberla vivido!

03/01/2019
san

Tampoco es para ponerle un 5,es una obra pasable,me deje llevar por los comentarios de aqui pero no es para tanto.Interactua con el publico,comedia,drama,pero bueno……no deja huella.

19/12/2018
Antonio

rius, et posas trist, rius, ets sents indentificat, rius, aneu sis plau

10/12/2018
Alba Tudela

D’aquelles obres que et fan sortir amb un somriure. Totalment recomanable

09/12/2018

Veure totes

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Pau Roca: “És molt agraït arribar al cor de la gent a través de la comèdia”

Set anys després de Pulmons, el primer èxit de la companyia, el seu muntatge més aplaudit, la productora Sixto Paz torna a apostar per Les coses excepcionals, un text de […]

11 gener 2021

El Club Capitol abaixarà el teló aquest 2020 al no prorrogar-se el contracte de lloguer

Firma el manifest per la protecció del patrimoni cultural i dels espais escènics de Barcelona L’empresa Grup Balañà, l’actual gestora de la sala CLUB CAPITOL de Barcelona, ha informat en […]

12 desembre 2019