Les croquetes oblidades

Ja s’han acomplert tres anys d’aquella gal·la polèmica de Catalunya Aixeca el Teló!, que picava el crostó al sector de companyies de teatre familiar, i que reivindicava més textos escrits pels grans noms de la dramatúrgia del país, que abordessin històries, personatges i plantejaments escènics sense concessions al fet que el públic objectiu fossin nens i nenes.

Demanaven, entenc, propostes més en la línia de les grans produccions que poden veure’s a Londres, com Billy Elliot, Matilda, Oliver! o L’illa del Tresor (que compten, cal dir-ho, amb uns pressupostos que ni la gran majoria de produccions adreçades a públic adult, al nostre país, poden somiar).

Possiblement, aquesta bonica producció de Les Bianchis seria un bon pas en aquesta direcció. El text, de la Clàudia Cedó, ens convida a conèixer la Pepa, una nena que acaba de perdre la seva àvia i a la qui toca aprendre que la vida és un camí on la por i el dolor esdevenen companys de viatge… i d’aprenentatge. I ho fa a través d’una fantàstica aventura, al més pur estil Alícia al País de les Meravelles, que la porta, en aquest cas, fins al país del Xim Pum, on coneixerà un munt de personatges, interpretats, tots ells, de forma magistral, per les tres integrants del repartiment: Queralt Casasayas, Gemma Martínez i Bàrbara Roig.

Vestuari, una escenografia força conceptual i un disseny de llums excel·lent acaben per arrodonir una proposta elegant, senzilla i de gran qualitat. Potser la cirereta d’aquesta aventura hagués estat que la Pepa fos interpretada per una nena de debò. No perquè la Queralt Casasayas no faci una excel·lent feina, sinó perquè la màgia que desprenen nens interpretant nens dalt d’un escenari és inigualable — i potser una de les coses amb les que cal que ens atrevim més en aquest país. Potser això faria que més nens i nenes s’interessin pel teatre, s’apuntin a fer teatre, consumeixin teatre i tot el sector se’n vegi beneficiat.