A Harakiri, la companyia Les Impuxibles, volen lliurar de tabús i estigmes tot el que envolta el suïcidi per contemplar-lo com una opció racional. A l’escena, lloc que permet reviure i remorir els morts, es produeix una cita impossible entre dos adults que, un dia, en un petit univers, van ser mare i fill. És possible que una mare ens ensenyi més morta que viva? És possible que el suïcidi d’algú ens faci més lliures?
Paraules de les autores
El suïcidi és el gran tabú als mitjans de comunicació, per la creença que parlar-ne en multiplica els casos.
En aquest cas no es tracta del suïcidi per raons d’honor japonès (harakiri), sinó del d’una mare que també té un tall al ventre: el de la cesària. Tatuatge indeleble de creadora. Un fill queda orfe, un fill que, sabent que aquestes conductes es produeixen més sovint en la joventut, es diu a si mateix que «aquesta mort era seva» i que potser pertany més al món de la seva mare que al món dels vius.
La peça posa a escena diferents indagacions sobre el suïcidi a través d’un grup d’artistes de música, dansa i circ contemporani. Tot això, amb l’objectiu de teatralitzar una visió política del suïcidi, al mateix temps que una crítica a la vida administrada i al cos subjectat, al poder que s’exerceix per assegurar la vida però que alhora produeix alienació i infelicitat.
María Velasco.
