Les mans

Diu un refrany clàssic: “Dos que dormen a la mateixa habitació es tornen de la mateixa opinió”

L’autor Llàtzer Garcia fent servir la mateixa idea però amb un exemple més simbòlic, ens diu que les mans de dues persones que s’estimen poden acabar assemblant-se.

L’obra ens situa en una habitació d’una casa al camp. Una parella està iniciant els assajos per fer una pel·lícula, el guió de la qual l’ha escrit ella i ell n’és el protagonista. És ella qui el contracta a través de la productora i és ella qui el retira de la gravació. Comença una relació aparentment desigual. Amb aquest punt de partida inicial, la parella es ve endinsant en un joc de retrets, de paraules mortificadores, records d’un passat que ella utilitza per al seu guió. Al llarg de l’obra i en diferents escenes, es busquen, es troben, es rebutgen o es separen.

El millor de l’obra són els diàlegs, la forma d’expressar el que els dos senten i la magnífica interpretació d’Ernest Villegas i Raquel Ferri. Els moments de més tensió on és disparen les emocions, el to no sobrepassa mai el límit desitjat i tots dos són capaços de passar a un to més suau o tendre en pocs segons. La complicitat entre els dos intèrprets fa que l’obra camini amb tranquil·litat malgrat els alts i baixos de les emocions.

Magistralment dirigits per Silvia Munt, vol destacar les mancances dels dos personatges, la cerca del poder en la relació i a la vegada, la necessitat de l’amor que no aconsegueixen plenament.

Com als textos d’Ingmar Bergman, com si fos un thriller psicològic, es descriuen les emocions més profundes, les expressions dels sentiments més íntims, la necessitat de comunicació d’un i altra sense que hi hagi una escolta activa, una voluntat de comprendre l’altre. Aquest equilibri fa que el públic no es posicioni sinó que entén als dos i els desitja el millor. Potser per això Llàtzer Garcia fa una concessió, més cap al públic que als personatges que ell ha creat.

Hi ha moments a la vida que diferents aspectes col·lapsen. Alguns esdeveniments són impossibles de preveure i d’altres són una explosió ja anunciada que no es volia acceptar. I es que és ben cert que no hi ha més cec que aquell que no vol veure.

Llàtzer Garcia navega en la seva nova obra en la relació d’una parella formada per una guionista-directora de cinema i un actor a partir del moment en que ella li comunica que deixa de ser el protagonista de la seva pel·lícula. Aquest moment tens es transforma en un anàlisi de la seva vida singular i conjunta, un enfrontament amb les seves febleses i les seves pors.

Tot i que sembli un text senzill pel seu estil directe, Garcia treballa de manera intel·ligent una dissecció dels egos dels seus protagonistes, dels retrets i anhels amagats durant anys que surten a la superfície com una eina de salvaguardar la seva pròpia persona. La batalla dialèctica dels dos intèrprets aprofundeix a poc a poc fins a llocs que semblen inexpugnables, però que realment és necessari explorar per poder arribar al nucli del problema.

Raquel Ferri i Ernest Villegas fan un treball mil·limètric i exhaustiu per mostrar aquesta relació que s’està desfent a passes gegants, però de la qual no es volen desprendre. L’amor hi és i es nota en els seus personatges en cada escena. El dolor i la ràbia que els hi provoca sentir-se com es senten es barreja hàbilment amb la voluntat de deixar d’anar a la deriva. L’evolució dels dos personatges és magnífica i tant Ferri com Villegas s’entreguen en cada passa que donen la Paula i l’Isaac, en cada decisió que prenen. La pena als ulls de Ferri i el sentiment de traïció en els de Villegas son els catalitzadors de tota la trama.

La posada en escena íntima i especial, amb un disseny de llum i so minuciós i una banda sonora magistral a càrrec de les cançons d’Otis Redding, embolcallen una producció perfecta dirigida amb mestratge per Sílvia Munt. Tot i el terrabastall emocional, l’espectadora es queda amb les ganes de saber quin serà el proper capítol dels protagonistes.

M’agraden les obres que als pocs minuts ja han plantejat el conflicte dramàtic de la peça i han retratat perfectament als personatges principals. De fet, Les mans presenta un conflicte professional i de parella, amb el tema de la salut mental de rerefons. Un conflicte que donarà per molt, fins i tot per a una història que s’allarga en el temps –més d’un any- i que va agafant camins diversos segons les reaccions dels protagonistes. Una història d’amor explicada des de la part menys amable, però amb un romanticisme decadent i complex que a estones sembla recordar un dels arguments més clàssics de Hollywood, el de la pel·lícula A star is born.

Un dels grans encerts de Les mans és la naturalitat i l’organicitat amb la que els personatges responen a les complicades situacions que se’ls hi presenten. Com a públic, assistim a un combat on fan acte de presència una sèrie de convidats habituals en aquests casos: els retrets, els gelos, els egos, les males contestacions, els comentaris poc afortunats, etc. La postura d’ell i moltes de les decisions que adopta fa que costi molt que hi puguem empatitzar, però sí el podem comprendre... fins a cert punt. I això és precisament el que engrandeix aquesta peça de Llàtzer Garcia, que fluctua de forma molt intel·ligent entre discussions acalorades i escenes aparentment amables on tot sembla fluir... fins que deixa de fer-ho.

La direcció de Sílvia Munt és elegant i plena de petits detalls que juguen molt a favor de la trama: l’elecció de la música, la utilització del so (la pluja i altres elements externs) i de la il·luminació (les llums del vehicle, l’apagada del final). Però el mèrit principal és el treball amb els actors, que aconsegueixen dues creacions que seran difícils d’oblidar. Tant Raquel Ferri com Ernest Villegas estan esplèndids i s’hi deixen la pell, però en el cas d’ella només cal recordar el petit monòleg amb el que acaba la penúltima escena... Un moment que aglutina tot el bo i millor de la seva sublim interpretació en aquesta obra.

Cada any torno i torno a la sèrie Dekalog del polonès Krzysztof Kieślowski. I no deixo de recomanar-la, és clar. Es tracta d’una revisió dels 10 manaments bíblics on capítol a capítol, un s’endinsa en les excepcions i les contradiccions de cada mandat. En el capítol dos, la protagonista, davant un contundent dilema, afirma que “és un pecat voler-ho tenir tot”.

Això mateix vaig pensar a Les mans, l’obra de Llàtzer Garcia i dirigida per Sílvia Munt. “Aquesta noia vola tenir-ho tot” vaig pensar de la Paula (Raquel Ferri): ella vol tenir la seva pel·lícula i vol conservar la seva relació amb l’Isaac (Ernest Villegas).

Per què no és possible? L’Isaac ha de protagonitzar la pel·lícula que la Paula dirigeix. Una pel·lícula important per ella, el seu projecte personal, allò pel que sempre ha lluitat. Però l’Isaac –al seu entendre– no és l’actor adequat. Pot protagonitzar ell la foscor de la seva història? Està preparat per reviure’l? Fins a quin punt es pot separar obra i persona? Es pot escriure o representar mai res que en el fons no sigui d’un mateix?

A partir d’aquest plantejament inicial, l’obra es desplega amb els matisos que la complexitat de la situació es mereix. Amb tibantors, amb estires i afluixes, amb contundència però sense histrionismes. Ni en el text. Ni la representació. Això sol ja mereix un aplaudiment; no és un equilibri fàcil. Perquè la situació tampoc ho és. I aquí, tot l'equip està a l'alçada.

Les mans ens explica el que tots sabem però cal recordar: sempre es paguen preus. L’amor té preus. La professió té preus. També l'èxit. Ja ho deia Kieslowski: és un pecat voler-ho tenir tot. La pregunta és: què estem disposats a fer i a pagar? Reconeixeu-m’ho d’una vegada: si no apostes per una cosa, és que no la vols prou. O el que és el mateix: que en prefereixes una altra.

L’amor és un joc de clarobscurs, un contrast acusat entre volums il·luminats i volums enfosquits. A través d’aquest efecte, s’aconsegueix destacar elements concrets, però, a diferència de la intenció de la tècnica pictòrica, el sentiment no tria. El resultat, allò que esdevé protagonista, no es pot predir.

On queda, en la relació entre dues persones, el projecte personal? Hem d’acceptar que es dilueixi, en benefici d’un be major? Qui té la potestat d’establir quin és, realment, un bé comú en una relació de parella? Quins costos tindrà una possible renúncia? Tindrà aquesta conseqüències només personals? O, a la llarga, passarà factura a tots dos? Què ha de prevaldre per garantir la salut d’una relació?

A Les mans, l’Isaac retorna després de deixar l’ofici d’actor per uns problemes de salut mental. La Paula, la seva parella, és a les portes de la seva primera pel·lícula com a directora, un drama inspirat en la situació que ha viscut l’Isaac, predestinat, d’entrada, a protagonitzar-lo. Temerosa d’una possible recaiguda, ella decideix traumàticament prescincir d’ell. La notícia cau com una galleda d’aigua freda per l’autoestima del company i, forçosament, per la seva relació de parella. L’enfrontament, ple de diàlegs ferotges i de monòlegs descarnats, esdevé una font de teatralitat pura. Res no sobra ni es troba a faltar en el treball dels actors. La Raquel Ferri i l’Ernest Villegas excel·leixen en la seva interpretació, d’entrada complexa i rica en capes. L’entesa en escena regala a l’audiència una lloable autenticitat, i deixa una ombra de dubte permanent: podem transformar la intimitat, allò que pertany a l’esfera personal i de parella, en un projecte artístic? Quins perills comporta? De l’amor, a les acusacions d’egoisme per raons ben diferents. Com pots dir que no penso en tu si t’he acompanyat sense defallir quan estaves pitjor? Com pots pensar només en el teu èxit professional, aprofitant una història que em pertany, que beu de mi, fer-me’n fora?

L’autoria proporciona espais mentals de embolcallen l’evident crisi de parella: la fugida de la ciutat que pretenia ser alliberadora i que acaba aïllant, l’esperpent i l’autoflafel·lació davant somnis que se’n van per l’aigüera, la intensitat de l’amor, l’essència d’allò que sempre perdura… La direcció de Sílvia Munt aporta al brillant text de Llàtzer García una meticulositat i una temperatura gairebé cinematogràfiques. Llums, sons, entrades i sortides enriqueixen amb matisos, distàncies i moments les escenes, dibuixant un procés gens fàcil de resoldre per mantenir el to i la tensió permanents. Probablement es podien resoldre de forma més eficaç els salts en el temps. Un senzill canvi a l’escenografia, un detall en la senzilla decoració, reforçaria un trànsit tan important en el guió.

En definitiva, un plaer teatral, un plantejament emocional. El paper de la persona en el marc de la parella, a debat. Més que recomanable, imprescindible.

Les mans, el nou text de Llàtzer Garcia, una de les veus més rellevants de la dramatúrgia catalana actual, és una autoficció que tracta sobre una relació d'amor ambientada en el món del cinema.

La Paula i l'Isaac són els protagonistes d'aquesta història. Són parella i tenen un projecte en comú.
Ella ha escrit el guió d'una pel·lícula i ell és qui l'ha de protagonitzar. La pel·lícula es titula Les mans i va sobre la seva relació de parella, però sobretot està centrada en la difícil experiència que va viure l'Isaac, una malaltia mental que el va mantenir allunyat de la feina.
Però aquesta pel·lícula que semblava que acabaria per apropar-los, acaba convertint-se en el detonant principal de la crisi de la parella. I és aquí és on comencen tot els problemes entre ells. Els retrets, sentiments amagats, angoixes, converses pendents, pors, competitivitat, egoisme i culpa, van guanyant terreny al desig, a l'amor, a l'estimació i al respecte.

Haig de dir que Les mans ho té tot per ser un dels grans èxit d'aquesta temporada i del Festival Grec 2024: el text, la direcció, les interpretacions, la posada en escena, l'ambientació, la música, el disseny de llums.

El text és magnífic, brillant, aparentment senzill, d'aquells que t'atrapa i et convida a pensar. Teixit de diàlegs profunds, intensos i molt realistes. Hiperrealistes. Tot és molt creïble.

La direcció a càrrec de Sílvia Munt és del tot encertada, pel ritme del muntatge, per una posada en escena on no falta detall, per l'acció (verbal i emocional) i per la magnífica direcció d'actors.

Els actors que interpreten la Paula i l'Isaac, la parella protagonista d'aquesta història, són la Raquel Ferri, actriu que admiro molt i segueixo d'ençà que la vaig descobrir al teatre Eòlia en el muntatge Joana 2015 una batalla campal i l'actor Ernest Villegas al qual admiro, segueixo i en soc fan des de fa temps.

L'ambientació i la música i audioescena d'Orestes Gas són dos punts a destacar d'aquest muntatge. Uns discos de vinil i uns pòsters cinematogràfics formen part de la decoració de la llar. Una banda sonora original minimalista, tant en la forma com en el fons i el tema Sona Send mi some lovin de Little Richard.

Tal com ja ens avançava la sinopsi de l'obra, Les mans és una història d'amor imperfecta.

Les mans parla sobre l'amor d'una parella; de com n'és de difícil i complicat de vegades estimar i de les contradiccions que sorgeixen en una relació de parella.

Parla d'oportunitats, d'amor i desig, de les barreres que ens trobem davant una malaltia mental, de l'èxit i fracàs en una parella i el que això pot provocar en la seva relació.

Parla de convivència, de la necessitat de llibertat que moltes vegades necessitem i que pel fet de tenir parella no ens ho podem permetre.

Parla d'una història d'amor imperfecta.

Parla de confiança, de respecte.

Parla d'emocions.

No us la perdeu!

Les Mans és la darrera proposta de Llàtzer Garcia, dramaturg i director que ja va sent un habitual dels nostres escenaris… i no només. Perquè ja fa uns anys que, a arrel de l’èxit de la seva obra La Pols, en va fer una pel·lícula que, després del seu pas per cinemes, ja es pot gaudir a Filmin.

Tornem a Les Mans, una obra que ens presenta una parella, la Paula i l’Isaac, que estan a punt de començar el rodatge d’una pel·lícula: ell, com a actor; ella, com a directora. Una pel·lícula força especial perquè explica la seva història, una època o crisi en la seva relació que no sembla tancada del tot. Una crisi personal i de parella que sembla orbitar al voltant d’uns problemes de salut mental que va tenir l’Isaac… i que tampoc semblen solucionats del tot.

Es plantegen molts dubtes interessants al llarg dels primers minuts de l’obra… sense que se n’acabin de resoldre gaire en el seu desenvolupament i conclusió. Destacar, sens dubte, les grans interpretacions de la Raquel Ferri i de l’Ernest Villegas, que s’embarquen en un viatge emocional de primer nivell, buscant sempre una veritat cel·lular, profunda i sincera. Una honestedat interpretativa de la qual també hi deu tenir molt a veure la Sílvia Munt, qui en signa la direcció.

El que és, potser, la baula més fràgil de la proposta és el rumb que se li dóna a tota aquesta intensitat emocional, dirigida cap a qüestions que, al final, semblen una mica circumstancials i fora del què hauria de ser, potser, el nucli dramàtic de la història. Què li va passar a l’Isaac? Com se’n sortirà, si ho fa? O què és el que, realment, l’impossibilita interpretar-se a si mateix o treballar amb la seva parella a la pel·lícula? Dubtes, a priori, essencials de la història, que acaben sent relegats a secundaris en un desenvolupament dramatúrgic, en aquest sentit, sorprenent.

La sensació, un cop finalitzat l’espectacle, és que s’apreta el conflicte allà on, potser, no és per tant. I allò que podria dur-nos cap a descobriments significatius, acaba per convertir-se en circumstancial. Això fa que els personatges travessin la història sense experimentar gaires canvis. I, de la mateixa manera, que l’espectador, potser, no acabi d’entendre o empatitzar amb ells (no així amb els actors, que fan una feina excel·lent).

El resultat és una obra que, segur, serà molt ben rebuda pel públic però que deixa una mica indiferent respecte als conflictes que s’hi plantegen o la necessitat de la seva pròpia existència.