Sinopsi

El Teatre Lliure celebra els seus 40 anys tornant a escena aquest muntatge emblemàtic del Fabià Puigserver que va rebentar la taquilla el 1989 amb alguns dels artistes que hi van participar.

En Lluís Pasqual m’ha proposat fer altra vegada Les noces de Fígaro que va idear el Fabià Puigserver, amb motiu del 40 aniversari de la fundació del Lliure. Aquelles Noces que es van estrenar al febrer del 1989 i que van ser tan emblemàtiques, i que signifiquen tantes coses per a tanta gent. Per al públic que les van veure i també per als qui la vam fer. Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer es intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.
Lluís Homar

Sinopsi

El Teatre Lliure celebra els seus 40 anys tornant a escena aquest muntatge emblemàtic del Fabià Puigserver que va rebentar la taquilla el 1989 amb alguns dels artistes que hi van participar.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 11

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Alba Cuenca Sánchez
Teatre Barcelona

Veritats en forma de joc innocent

Sota l'aparença de dolça i innocent comèdia clàssica d'enganys, a Les Noces de Fígaro s'hi amaga un text ple de filosofia vital, crítica social i reivindicacions feministes que el aquest cop director Lluís Homar no passa per alt. Per al muntatge que celebra els 40 anys del Lliure, Homar utilitza una minimalista però efectiva posada en escena i un repartiment fantàstic. Especialment destacables estan Mar Ulldemolins i Marcel Borràs, que mostren la seva part més jovial, alegre i juganera. Aquests trets no impedeixen que les tres hores de representació siguin reduïbles ni que el final musical, que d'entrada sembla la millor manera d'acabar l'espectacle, tingui força deficiencies en veus i coreografia. Uns últims 5 minuts millorables que no treuen la qualitat general del muntatge i de l’equip que el confecciona.

16/01/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un altre encert del Teatre Lliure, per celebrar el seu 40 aniversari

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d'aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb "El barber de Sevilla" (1772) i acabada amb "La mare culpable" (1792).

Aquesta va ser l'obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s'estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades.

En aquesta ocasió s'ha tornat a partir gairebé des de zero si bé s'ha respectat l'escenografia i el vestuari per intentar no allunyar-se massa del que es va fer l'any 1989. L’única actriu “repetidora” d’aquell muntatge és Mónica López que va interpretar el paper de Susanna en la gira.

Una proposta fresca i amb una àgil posada en escena. Les interpretacions de tots els actors és esplèndida, però volem destacar especialment a la Mar Ulldemolins que broda el paper de l'entremaliada Susanna, en Joan Carreras en un comte seductor acostumat a aconseguir el que es proposi i Marcel Borràs en un Fígaro perspicaç i innocent alhora que intenta preservar la seva relació al preu que sigui. Això sense desmerèixer la resta d'interpretacions que es complementen perfectament fent un equip brillant. Destacar també la magnífica il·luminació que dona personalitat i vida a tota la representació.

Un text clàssic que coneixem abastament, que l'hem vist reiteradament, especialment en la seva versió operística i que fa pocs dies la vàrem tornar a veure al Liceu, amb la versió dirigida precisament per Lluís Pasqual. Potser és aquesta la causa de què el seu argument ja no ens sorprengui massa i en algun moment tants embolics ens arriben a cansar. És per això que acaba resultant per nosaltres una mica llarga, i no pas pel temps de duració que amb l'entreacte arriba a les tres hores, sinó per la manca d'interès en una obra excessivament coneguda i amb un tipus d'humor que ja ens ha deixat d'interessar.

Malgrat el classicisme del text, curiosament té moments impagables, que no semblen que puguin haver estat escrits en aquella època, com és el monòleg feminista de Marcelina (excel·lent Victòria Pagès), el monòleg de Fígaro quan sincerant-se amb el públic ens explica la seva vida tot mirant-se directament als ulls, i el paper d'una justícia totalment supeditada al poder, la sentència que dicta és la que dicta el comte ....un mirall que reflecteix clarament el poder corrupte de l'actual PP.

Si desitgeu llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

06/12/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

No hauria sigut millor fer-la a Gràcia?

"Això, amic meu, tan sols ho sap el vent" deia Dylan. Jo m'ho pregunto perquè al mantenir l'escenografia del Fabià Puigserver, feta en un teatre petit, a la gran del Montjuic m'ha semblat una mica desangelada. En quan a la resta m'ha semblat massa llarga i se m'ha fet pesada. 28 anys són molts anys en teatre i mantenir tota la producció tal com es va fer el 1989 penso que no ha estat un encert. Homar l'ha dirigit, suposo, collat per la manera en que "es va fer" i tot ha estat una mica marcat pel passat. Des de la nostàlgia, perfecte, però des del 2017 penso que ha estat un error.

Crítica completa » http://bit.ly/2je8fqx

20/01/2017
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

La mirada interior

Que el Lliure es miri a sí mateix és, es miri com es miri, una bona notícia, un símptoma de bona salut del teatre català. La posada en escena de "Les noces de Fígaro" ha de tenir en compte tres mites que sobrevolen l'imaginari col·lectiu de molts espectadors: Beaumarchais, Mozart i Fabià Puigserver. El mozartià és, probablement, dels tres, l'influx més reconeixible i millor resolt dels esmentats anteriorment, de manera subtil i sense homenatges estridents. Els qui no vam veure el muntatge del 1989 no som, però, immunes al poder de la llegenda ni al caràcter fundacional d'aquell muntatge, i creiem que ha pesat. No poden obviar-se 27 anys de teatre a Catalunya i al Lliure ni les noves exigències del fet teatral. Lluís Homar, amb encerts en la direcció d'actors, "ha deixat que l'obra parli per sí mateixa", el qual no sempre és una bona decisió, i hi ha deixat poca petjada, ha optat per voler "ser senzill", i la senzillesa se li ha girat en contra. La mirada interior, crítica i no contemplativa, demanava posar en dubte, malgrat el mite, la mirada de Puigserver. Excés de respecte, o respecte mal entès. El text de Beaumarchais planteja una trama sòlida i divertidíssima que serveix de bastida aparentment frívola per a sostenir batzegades contundents a la moral del segle XVIII i també a la d'avui, i Homar encerta quan decideix no emfasitzar-ho amb solemnitats que podrien ser ridícules. Excel·lents Joan Carreras i Victoria Pagès, en els qui l'espectador hi trobarà la sabiduria i la templança dels actors i les actrius que saben dir i també no dir, quan cal.

02/01/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Una reproducció lleial

Un homenatge sempre és un terreny de treball delicat. Amb la mirada posada en la lloança de l’objecte o subjecte en qüestió, normalment, queda poc espai per a la innovació, l’atreviment o la veu pròpia de qui s’encarregui del projecte. En aquest cas, Les noces de Fígaro fan molt bé el seu servei com a part de la merescuda commemoració dels 40 anys del Teatre Lliure. La peça és, en realitat, una reproducció de l’emblemàtic muntatge original que Fabià Puigserver va estrenar l’any 1989 amb gran èxit de públic. Donades les circumstàncies, la versió actual dirigida per Lluís Homar, amb un nou repartiment però mateixa escenografia i vestuari, compleix sobradament amb el seu comés. L’espectacle fa un exercici de nostàlgia força entranyable que pel públic més veterà i assidu a aquesta sala resultarà tot un plaer. No obstant això, s’ha de reconèixer que, pel camí, s’ha perdut una mica la vida i l’esperit que, pel que expliquen, tenia l’original en el seu moment. Amb una posada en escena àgil i eficaç, no aconsegueix, però, deslliurar-se de cert encotillament formal. El grup d’actors fa una bona feina tot i que, potser, amb una mica més de llibertat creativa, com la que va tenir Puigserver al seu moment, el resultat hagués pogut ser esplèndid.

12/12/2016
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Per molts anys!

Amb Les Noces de Fígaro, el Teatre Lliure celebra oficialment el seu 40è aniversari. L'espectacle replicael muntatge estrenat l'any 1989, ara dirigit per qui va ser Fígaro aleshores, Lluís Homar.

Amb una posada en escena àgil (malgrat que el text agrairia alguna retallada) i un repartiment magnífic que funciona a la perfecció, Les noces de Fígaro és un clàssic muntat com a tal que demostra que el Lliure ha estat, és i serà. Per molts anys!

Més informació a Somnis de teatre

08/12/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Excés de fidelitat

Tots sabíem que aquesta obra era una reproducció i no una versió del mític muntatge de Fabià Puigserver. Sabíem que el repartiment era completament nou. Sabíem que tot seria igual... però que res seria el mateix. Efectivament, així ha estat. Crec que una part de Puigserver està al damunt de l'escenari, ja que l'escenografia i les notes de direcció són rèpliques exactes. També hi tenim el mateix vestuari de César Olivar, que llueix igual de bé que fa 27 anys. Però hi ha alguna cosa en l'esperit de la funció, en el ritme i en la cadència de la comèdia que no acaba de funcionar igual. És difícil de precisar, però si veieu qualsevol enregistrament que circula de la peça original -amb Lluís Homar, Emma Vilarasau, Anna Lizarán, Jordi Bosch i Carlota Soldevila, entre d'altres- ho entendreu de seguida. És subtil, però també és comprensible, ja que pels actors no és el mateix estrenar un vestit completament nou que ficar-se a la pell d'uns personatges ja construïts... El moment de la companyia tampoc era el mateix, l'espai de Gràcia ho feia tot més acollidor, i el públic ha crescut quasi trenta anys i ha vist moltes i moltes coses noves que potser li han fet variar gustos i preferències. Sigui com sigui, molts reviuran un moment dolç del teatre de casa nostra i els més joves descobriran el bon gust i l'elegància de Puigserver, un dels grans puntals en el que es basa encara l'estil del Teatre Lliure. Potser sí que estem davant d'un anacronisme, però ja que el tenim... intentem gaudir-lo al màxim.

06/12/2016
Hebert Parodi

No sempre és bo tornar a revisitar allò instal•lat a la nostàlgia. No tot envelleix bé, els gustos i referents evolucionen…
Cert també que normalment els embolics (amants amagats sota el llit, etc) m’avorreixen. I unes Noces… quan Figaro no tira, poc a fer: no veus que sigui un “pícaro”, enginyós, sinó un altre personatge més i quan arriba el seu interessant monòleg ja no encaixa amb el personatge que hem vist. Molt, molt bé, la M. Ulldemolins (tan poc com em va agradar a L’Inframón) llesta i seductora i també J. Carreras que no traspassa la línia del dolent ridícul. En canvi, el personatge de P. Vinyals em va posar dels nervis, tan histriònic, amanerat i exagerat; coses meves.
L’escenografia és enorme i de forma senzilla però efectiva situa bé la grandiositat de palau, tot i que havia sentit tant a parlar-ne que esperava més.
El text és més bo del que pot semblar, amb interessants reflexions com el monòleg sobre la dona que és un dels moments del muntatge a càrrec de la Victòria Pagès. Però l’obra se’m va fer molt llarga.
I quan pensava que vaja, mala sort, un número final amb música que aquí sí, he somrigut força.
En RESUM: una llarga comèdia que (gairebé) no em va fer somriure. Com a festa del Lliure li trobo tot el sentit, però de vegades els autohomenatges no convencen a qui no va viure el fet que es commemora.

18/01/2017
Josep OS

Avui al Lliure he estat veient aquesta obra. Potser anava amb masses expectatives i malauradament no s’han complert. Se m’ha fet llarga, en molts moments feixuga i en molt poques ocasions m’ha tret un somriure. En canvi l’escenografia m’ha semblat fantàstica així com tambè al vestuari. La interpretació per part dels tretze act@rs i no vull destacar ningú, perquè cada un/a en el seu personatge m’han semblat magnífics. Sé que la majoria no opineu igual, però a mi és el que m’ha transmès. Per passar l’estona i poc més.

10/12/2016
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

El Teatre Lliure cumple 40 años!!
Y para celebrarlo vuelve al escenario “Les noces de Fígaro”. Obra estrenada en el 89 y que fué todo un éxito!!
Lluis Homar la protagonizaba. Ahora es el director de este nuevo montaje.
Yo no vi la original porque tendría como 8 añitos jajajaja. Así que ahora la disfruto con emoción!!
Una comedia de enredos sobre infidelidades, amores no correspondidos y búsqueda de la identidad!!
Los actores todos magistrales sin excepción! He flipado al ver tanto talento y caras conocidas en el escenario. Así da gusto… ☺️☺️
La escenografía simple pero impresionante!!
Y el número musical final me ha sorprendido gratamente (aunque alguno debería dar alguna clasecilla de canto muajajaja)
Por otros 40 años más. FELICITATS LLIURE!!

10/12/2016
Josep Via Santacana

Esplendida celebracio dels 40 anys del Lliure, recuperant Les noces de Figaro en lo que podiem considerar un merescut homenatge a Fabiá Puigsever, dons veien l ´escenografia del espectacle,la mateixa que va crear Puigserver a l´estrena l any 1989 podem veure tambe lo que seria la estructura del actual teatre Lliure, que de manera tan justa porta el seu nom.Divertiment total amb un text que en gran lucidesa s ´avança al seu temps, en temes com el poder i les relacions home-dona aon un personatge com Fígaro podia ser un precursor de aixó que ara hem diem indignats. Que la diversió constant del espectacle no ens amagui aquest contexte. De la obra per mi expectatives clarament superades en tots els aspectes començant per el treball perfecte de tothom,destacar algú seria injust treball de 10 sense excepcions afegint a aquest nivell el vestuari, la musica i la precisió dificil i de rellotjeria a la hora de crear embolics que en ocasions et provocan el riure i sovint el somriure, la direcció de Lluis Homar impecable i el final de la obra una festa dificilment superable.Si hagues de exposar algo en negatiu en seria dificil, potser una petita retallada en la durada pro no mes enllà de uns quinze minuts.

05/12/2016

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Fígaro, el primer revolucionari

Lluís Homar dirigeix Les noces de Fígaro al Teatre Lliure de Montjuïc per commemorar el 40è aniversari del teatre. “Pasqual, m’hauries d’haver avisat abans que costen tant de dirigir Les noces […]

29 novembre 2016