Let me down slowly

El més enriquidor de donar veu i espai a les noves generacions de creadores i creadors és que aporten una mirada fresca i trencadora sobre temes que, fins ara, no s’estaven qüestionant prou o només s’havien tractat de manera superficial o tangencial. Un bon exemple és el de la companyia Afflictus que, després d’explorar el cantó fosc de l’amor a Only Love Can Hurt Like This, ha decidit abordar, en aquesta ocasió, les diverses formes de viure les relacions i la vulnerabilitat que sentim quan estimem. Per fer-ho, el grup exposa una sèrie d’experiències doloroses, frustrants o insatisfactòries amb gran honestedat, naturalitat i sentit de l’humor. A vegades, la proposta és dispersa i algun dels seus fragments (com la interacció amb el públic) estan encara en procés de construcció. Malgrat això, resulta molt interessant escoltar la defensa que Let Me Down Slowly fa d’una obertura a les alternatives no monògames des d’un univers poètic, simpàtic i musical. Al final, l’Èric Pons i l’Anna Torrella el que plantegen és un joc que es qüestiona l’hegemonia de l’amor romàntic i això és tan valuós i necessari com innegablement actual.

Let me down slowly, que va guanyar el Premi del Públic en la darrera Mostra de Teatre de Barcelona, ens parla de les relacions de parella en l'època actual. Persones joves que fugen de l'amor romàntic -o no- i que troben en el poliamor i altres experiències similars un refugi provisional. Com era d'esperar és una obra amb molts missatges de mòbil, moltes trobades de Tinder i Grindr, moltes alternatives a l'amor convencional, etc. Però en el fons de tot hi ha les mateixes pors a enamorar-se, les mateixes inseguretats i els mateixos dubtes que han tingut generacions anteriors. Fins i tot hi ha alternatives similars, però amb noms diferents. Potser la particularitat és que aquí hi ha un missatge final esperançador, un cant a l'amistat que deixa un bon regust... tot i que no resolgui cap dels problemes.

La companyia Afflictus, formada per Anna Torrella i Èric Pons, va debutar amb Only love can hurt like this, una altra peça que parlava de l'amor encara que fos amb un to molt diferent. Es nota que entre els dos creadors hi ha una bona entesa dalt de l'escenari. Això es nota al llarg de l'obra, però sobretot en el moment en que es trenca la quarta paret i l'obra de teatre deixa de ser-ho per convertir-se en assemblea. És la part més sorprenent i divertida de l'obra, ja que es posa en pràctica un petit experiment i es demana als espectadors que siguin interactius i revelin el seu comportament en les relacions amoroses. Un joc que crea bona energia i que dona un punt distintiu a a aquest muntatge.

Aquesta és la segona obra de creació de la companyia Afflictus a la Sala Barts. Es tracta de la peça LET ME DOWN SLOWLY creada i interpretada per Eric Pons i Anna Torrella.

Aquesta jove companyia va crear la peça "ONLY LOVE CAN HURT LIKE THIS" que van presentar l'estiu del 2017 i que va guanyar un premi a l'intèrpret revelació per Eric Pons, una nominació a millor actriu per Anna Torrella, i el premi especial del jurat a la 23a Mostra de Teatre de Barcelona celebrada en el Teatre del Raval.

Aquesta nova proposta que ens presenten ara, també gira entorn del tema de l'amor i centra la mirada en les alternatives no monògames que existeixen i les diferents possibilitats de relacionar-se en una ciutat i un món que utilitza el llenguatge del mòbil per relacionar-se.

LET ME DOWN SLOWLY, apropa al públic les diverses maneres de viure l’amor mostrant la vulnerabilitat que sentim quan estimem.

Dues persones, ell i ella, l’Eric Pons i l’Anna Torrella, Ens mostren les diferents alternatives de conèixer algú i iniciar una relació, i ho simbolitzen amb uns cubs identificats per colors des d'on, mòbil en mà, parlen, xategen, deixen missatges, .... amb terceres persones i també entre ells dos, que són únicament amics.

No volen patir en les relacions que inicien, es volen enamorar però no gaire, es volen il·lusionar però sense haver de patir quan la desil·lusió arribi, i busquen alternatives a l'amor romàntic, però ben aviat descobriran que potser aquest camí no és tan senzill com esperaven.

Una proposta on han aprofitat les dues disciplines escèniques de les que provenen els dos creadors (l'Anna de la música, l'Eric de la interpretació) per fer una simbiosi d'ambdues disciplines, afegint la del món audiovisual, i hi han construït la peça, comptant també amb la Mar Martínez, l'Adrià Andreu i la Bruna Artigal, en un procés de creació que, segons comenten, ha durat més de sis mesos.

Una primera part de la proposta d'anades i vingudes dels dos protagonistes, viatges en metro, missatges i més missatges entre ells, xats amb les noves parelles, ..... i de cop, l'acció s'atura, i ells es dirigeixen a nosaltres i ens comenten que és el que intenten explicar, a on intenten arribar amb la proposta, i ens demanen la nostra col·laboració.

A partir d'aquest moment, ha estat participatiu i engrescador, demostrant tots dos una gran capacitat comunicativa. Per nosaltres aquesta ha estat la part més interessant de la proposta, La peça ha derivat a una sèrie de conclusions entorn del tema principal i ha finalitzat amb un cant a l'amistat amb majúscules.

Si haguéssim de posar algun "però", seria en la part de l'audiovisual, que està projectat a sobre d'una pantalla negra, que dificulta i molt la seva correcta visió, especialment en els diàlegs del xat. Potser també caldria una petita retallada, en la primera part per no fer-la tan reiterativa.

Una proposta diferent, fresca, dotada de moments d'una gran espontaneïtat i simpatia.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ