L’habitació del costat (The vibrator play)

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Julio Manrique porta a escena L’habitació del costat (The vibrator play), una adaptació del text The Vibrator play de la dramaturga nordamericana Sara Ruhl. Amb Carlota Olcina i Pol López.

Sinopsi

Segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York, durant l’anomenada “època victoriana”.
Un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings, experimenta amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric que hauria de servir per curar tot tipus de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la seva versió més primitiva).
Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings, està patint serioses dificultats per alletar i alimentar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la té molt preocupada. I, alhora, experimenta una creixent curiositat respecte a les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat…

Durada:
90 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 12

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Parlem de sexe…

No és gens sorprenent que en el moment actual del Me Too i de la reivindicació feminista es reposin o recuperin obres que, en el seu moment, van defensar i reivindicar la posició de la dona en el món. Si a principis de temporada s'estrenava Shirley Valentine, ara li toca el torn a aquesta obra del 2009 que utilitza la invenció del vibrador elèctric per explicar la repressió sexual de la dona americana en el segle XIX. Una repressió que les nostres àvies, i fins i tot les nostres mares, també van patir d'alguna manera a la seva joventut. I és que la sexualitat de les dones i l'orgasme femení van trigar molt de temps a tenir-se en compte...

Julio Manrique ha dirigit amb elegància i el seu habitual bon gust aquest text de Sarah Ruhl que, al meu entendre, guanyaria molt amb un entreacte. L'obra té una duració excessiva i gira gairebé sempre entorn del mateix conflicte, tot i que no es pot negar que la bona feina de tot el repartiment aconsegueix que tot plegat sigui un entreteniment més que recomanable. El resultat global també té molt d'agrair a l'envejable feina d'Alejandro Andújar, responsable dels increïbles decorat i vestuari. En definitiva, una obra que salva alguns esculls de l'original per arribar al públic amb forma de poètica (i divertida) reivindicació.

16/12/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Històries victorianes d’amor i sexe

Després d’haver estat guardonat amb diferents premis com a director (Premi Max inclòs), Julio Manrique s’ha embarcat, amb L’habitació del costat, en un repte potser no tan ambiciós com d’altres anteriors però sí prou delicat i complex per a resultar interessant. Ambientat en l’època victoriana, tot i tractar-se d’un text contemporani de la nord-americana Sarah Rhul, l’espectacle explica diverses històries on la repressió d’emocions i desig sexual formen part del principal conflicte i el retrat psicològic dels protagonistes. La proposta barreja temes de forma molt curiosa, com la invenció del vibrador per parlar de feminisme o els inicis de l’electricitat per construir figures poètiques. Igual que tracta el classisme, el racisme i l'homosexualitat com si l'atzar hagués volgut que aquestes problemàtiques acabessin en la peça. Però també barreja gèneres: comèdia d’embolics, drama històric, romanticisme... Manrique, ajudat per un magnífic grup d’actors i actrius, ha sabut equilibrar els ingredients d’aquest peculiar còctel per tal que el conjunt flueixi amb naturalitat. No obstant això, la densitat emocional del muntatge disfressat d’una aparent lleugeresa fa que, a estones, es faci llarg i es trobi a faltar que els esdeveniments succeeixin amb més agilitat. Afortunadament, l’obra està farcida de girs i petits detalls que estimulen la mirada de l’espectador que mai acaba de perdre del tot l’interès, endinsat en aquest univers tan especial on, per cert, el disseny d’escenografia de Jaume Ventura hi juga un paper decisiu.

29/11/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Llum sobre la sexualitat reprimida

Nou espectacle de La Brutal, dirigit per Julio Manrique. Es tracta de l'adaptació del text "The Vibrator play" de la dramaturga nord-americana Sara Ruhl (Wilmette, Illionois, 1974). Traducció i adaptació de Joan Sellent que aquí s'ha batejat amb el nom de "L'HABITACIÓ DEL COSTAT".

Ens sorprèn, d'entrada, l'escenografia d'Alejandro Andújar que emmarca l'escenari com si és tractes d'una antiga fotografia, unit, també de la seva mà, a un acuradíssim disseny de vestuari que ens porta sense esforç a l'època victoriana on se situa l'acció.

Estem a la segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York.

Dues habitacions separades per una porta tancada, l'habitació del costat és allà on el Dr. Givings (Ivan Benet) passa consulta i aplica teràpies encaminades a combatre la "histèria" . L'ajuda una eficient llevadora (Alba Florejachs). A l'altra habitació, a la sala, la senyora Givings (Carlota Olcina), fascinada per l’arribada de l’electricitat, es troba sola i avorrida i intenta esbrinar que és el que passa a l'habitació del costat.

Un text que, tal com comenta Julio Manrique, busca la idea de transformació, on l'argument és una anècdota que provoca divertides situacions. El més important rau en l'estat dels personatges i la seva clara transformació. Una obra esbojarrada que s’acaba convertint en una falsa comèdia de portes per on entren i surten tots els personatges provocant malentesos o situacions compromeses. Un text que al mateix temps amaga el drama de les persones sotmeses als encotillaments socials o religiosos.

Carlota Olcina transmet una energia i vitalitat encomanadissa que contrasta amb la tranquil·litat del seu marit, un magnífic Ivan Benet. Mireia Aixalà és la Sra. Daldry, que arriba a la consulta acompanyada pel seu marit, Xavi Ricart. Ella és la primera que experimenta amb la teràpia del doctor i descobreix el que és un orgasme. La seva interpretació és brillant.

Intervenen també l'Alba Florejachs en un paper molt seriós i en què, sense gaire text, transmet sentiments i emocions amb la seva gestualitat i les seves mirades, Pol López en el paper del pintor Leo Irving, un artista bohemi i enamoradís que també és somet a la teràpia del doctor, i Adeline Flaun, en un esplèndid paper de dida (però amb un petit problema de dicció que ens va dificultar entendre algunes frases), és la persona que sense tenir estudis ni pertànyer a una classe social acomodada, demostra conèixer millor la naturalesa humana.

Una proposta que amb un fil conductor diferent, ens parla de la cara i la creu de la maternitat, de la sexualitat reprimida i de les diferències de classe.

A nosaltres ens ha agradat molt, especialment la posada en escena, una magnífica il·luminació de Jaume Ventura, disseny de so de Damien Bazin amb composició musical de Carles Pedragosa.

Magnifiques direcció i interpretacions que ens han fet passar dues hores sense mirar el rellotge, i que se'ns ha fet fins i tot curta.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

29/11/2018
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

la revolució elèctrica va arribar amb el vibrador?

Nit d'estrena a La Villarroel, aquest cop el guardonat amb el MAX Julio Manrique estrena una coproducció entre La Brutal i La Villarroel. Per aquesta estrena busca una obra victoriana "The vibrator play" traduïda per Joan Sallent.

Aquesta vegada han modificat la traducció de l'obra per l'habitció del costat, on realment pasa l'acció d'aquesta comèdia sobre el sexe amb mirada femenina. Amb un punt de provocació inicial, parlant de l'inici de l'invent del vibrador com a métode per relaxar aquells pacients amb una histèria profunda i que al final tan fa si és una dona o un home.

Una obra que sedueix per la seva escenografia en conjunt. Aconsegueix que veiem l'escena com les antigues fotografies d'època que a més amb el vestuari ens transporta en l'època victoriana. A més tenim una distribució entre la part dels pacients i on vulguem o no té la part més cómica i l'altre on ens porta la part més terrenal.

Referent a l'obra, s'ha de dir que encara ens riem com pre-adolescents quan parlem del sexe, de la masturbació i dels temes que ens semblen tabú. I amb aquests temes és quan tenim els moments on tothom fa la rialla oportuna. Però gràcies a diàlegs amb una nota d'humor i amb unes bones interpretacions podem pasar una bona estona.

Sobre els actors, poc a dir. Carlota i Mireia Aixalà estàn magnífiques en els seus papers, la infermera que experimenta amb molts sentits fins sortir de l'armari el borda l'Alba Florejachs. I Pol López l'artiste que s'enamora de Adeline.

La resta de la meva opinió la pots veure al següent ennlaç

26/11/2018
Mariona Rebull
Teatre Barcelona

Pon tus barbas ideológicas en remojo

Les pincharé el globo: L’habitació del costat debería ser clasificada como obra para el público infantil. Infantil por su final mágico con beso a la luz de luna; por su no disimulada intención de transmitir moraleja. Infantil por asegurarse una risa fácil de caca-culo-pis. Infantil por la entrañabilidad de sus personajes: un doctor freudiano que trata el histerismo como patología femenina, esposas ávidas de felicidad a lo bovary, un pintor enamorado del amor y una niñera negra representando la cordura en su milimetrada función de anticlasismo (¿ves?- nos quieren decir- ¿ves cómo los realmente atrasados somos los blancos?). ¿Resta este infantilismo calidad a la obra? Justo lo contrario, forma parte de la propia estratagema del espectáculo. Y es que una vez lograda la mofa del espectador hacia la gripe ideológica victoriana es cuando uno cae en la cuenta del espejo ante el cual ha sido colocado: ¿serán las creencias y reglas amorosas actuales tan ridículas como ahora nos parecen las de antaño? Y lo que es todavía peor: ¿los personajes que caracterizarán la mentalidad de nuestro tiempo -es decir, a nosotros mismos- serán también igual de infantiles?

23/11/2018
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

La lliberació sexual

“L’habitació del costat o L’obra del vibrador” (2009) és la versió catalana de Joan Sallent de “In the next room, or The vibrator play” de l’escriptora nord americana Sarah Ruhl.

Ruhl es va inspirar en el llibre “La teoria del orgasmo” de Rachel P.Maines, per escriure aquesta comèdia.

Durant molts anys el plaer sexual li va ser negat a les dones. El sexe des d’una perspectiva de gènere femení havia estat reprimit i silenciat. La dona tan sols era un “objecte” que l'home utilitzava quan li venia de gust. Però l’impuls sexual és innat, el tenim tots, forma part de la nostra naturalesa, ja siguis home o dona. Parlant clar i català, que tots en tenim de calentons. D’aquest instint ja se’n parlava en l’època grega. S’anomenava hystera, una malaltia que li era atribuïda principalment a la dona (dons es creia que venia de l’úter), i que es curava mitjançant el massatge manual de la zona genital femenina fins a provocar-li, el que en aquella època s’anomenava , el paroxisme histèric. En fi una masturbació per provocar l’orgasme. Està clar que aleshores ni elles sabien el que era un orgasme, ni els metges gaudien fent aquest tipus de massatges.

També es cert que en totes les èpoques hi ha hagut gent més avançada que altra, amb una vida sexual satisfactòria, com és el cas del personatge de l’Elizabeth (Adeline Flaun), la dida dels senyors Givings (Ivan Benet i Carlota Olcina).

Tot i que és una comèdia que ens parla d’insatisfaccions i satisfaccions sexuals, no cau dins la vulgaritat i aconsegueix donar fondària a certs temes com l’experimentació sexual, l’aprenentatge, la satisfacció sexual , les relacions de parella pel que fa a l’estimació i l’alliberació sexual. Penso que la clau de l’obra és justament el moment de l’alliberació sexual de la parella del senyor i la senyora Givings. L’amor, el contacte, l’experiència compartida. Estimar, sentir i gaudir junts.

M’ha agradat : El text. La magnífica feina que fan tots els actors, especialment la Mireia Aixalà i la Carlota Olcina. Felicitar a tots aquells que no es veuen i que sense ells res seria possible, com l’Alejandro Andújar responsable de la meravellosa escenografia i vestuari, en Jaume Ventura “l’Edison d’aquest projecte” que dona llum a l’espectacle i les composicions musicals d’en Carles Pedragosa que li dona aquell punt poètic i màgic. La direcció impecable de Julio Manrique. La bellesa i tendresa de l’espectacle. L’aprenentatge i coneixement d’una realitat de la que no n’era del tot conscient.

No m’ha agradat: La durada de l’obra. Penso que una retallada no li aniria gens malament. I també dir que m’he avorrit durant algunes de les escenes.

***1/2

25/11/2018
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

A l'habitació del costat no sabem què hi passa, i una porta tancada amaga allò que volem saber o que creiem que volem saber. L'espai pensat per Alejandro Andújar a l'escenari de La Villarroel posa en evidència l'anhel tan humà (de l'espècie humana vull dir) de penetrar a l'altra banda, de sentir què s'hi diu i per què s'ho passen tan bé. Perquè el cas és que a l'habitació del costat s'ho passen molt bé, és l'habitació del coneixement i de la revelació, mentre que la sala d'estar és la de la ignorància, la del desig. És la senyora Givings (Carlota Olcina) qui passa a l'altra banda i experimenta la transformació, la que va del desconeixement a l'experiència. Olcina és un devessall d'energia en forma de teatre, d'emoció i de ganes de transmetre-ho al públic.

El text de Ruhl s'encalla en enfasitzacions i en una confiança excessiva en el motiu d'arrencada de la història que s'esgota massa aviat i s'allargassa innecessàriament Manrique mira d'esquivar el problema amb una posada en escena hàbil que posa el focus en la voluntat de saber de la protagonista decidida a viure a l'habitació del costat sempre que ho consideri convenient.

25/11/2018
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

La culpa era de les dones, com sempre!!

L’autora d’aquesta obra Sarah Ruhl es va inspirar en el llibre The Technology of Orgasm: Hysteria, the Vibrator, and Women’s Sexual Satisfaction de Rachel P. Maines.
L’obra es va estrenar en 2009 i al 2010 va ser seleccionada per diversos premis Tony. S’ha representat en més d’una dotzena d’escenaris de tot el món.
El text no és original. La idea de la histèria associada a la insatisfacció sexual femenina ja va ser descrita a l’antic Egipte i tant Plató como Aristòtil van basar la teoria de la histèria en el mite segons el qual l’úter (hysteros) pot causar tota classe de malalties. Galeno ja la va descriure como insatisfacció sexual i recomanava massatges vaginals per curar-la.
Durant l’època victoriana una de quatre dones, principalment de classe alta, ocioses, avorrides i menystingudes pels marits van ser diagnosticades d’histèria. Era però fàcil de tractar. Els metges estimulaven les dones fins al “paroxisme histèric” (orgasme). Per facilitar les coses en aquella època es va inventar el primer vibrador mecànic. Encara que sigui difícil de creure és la realitat del que succeïa en aquell moment. A finals del segle XIX, en plena revolució industrial i l’inici de la il·luminació elèctrica de les ciutats coincideix amb la psiquiatria tradicional relegada aviat per Freud.
Res de nou per tant a l’obra de l’habitació del costat. Ens fa riure el patetisme de la situació, la ignorància de les dones de la seva sexualitat, la incapacitat dels homes per donar una vida sexual satisfactòria a les seves parelles, la complicitat femenina, l’onanisme. L’aplicació còmica i esperpèntica del vibrador es converteix en l’eix principal de la història (i en el justificat subtítol de l’obra). I entre vibració i vibració flueix un text poc brillant.
Els elements nous en aquesta obra són la crítica d’una societat burgesa, insolent, reaccionària i amb tocs de racisme. Hi apareix també la homosexualitat de reüll. L’obra critica també la ignorància científica, la donada per suposada potencia sexual dels homes, la incapacitat d’estimar i el distanciament de la parella per manca de relació sexual satisfactòria.
L’únic personatge normal (i terapèutic) és una dida negra que a demés d’alletar la filla de la parella fa veure a les dones la seva frustració sexual. Aquesta és la part antiracista del text.
L’escenari és bonic, d’aspecte ovalat i en el que sempre està present la sala d’espera de la consulta del metge i la sala de tractaments separats per una porta quasi invisible que permet sentir però no veure res.
Un final feliç amb el metge i la seva dona abraçats mig despullats sota els flocs de neu és la part més fluixa de tota la representació.
La recomano molt perquè no hi ha fantasia ni imaginació, no és creativa però és La CRUA I REAL HISTÒRIA, sobre tot de les dones sotmeses als capricis dels homes i de la societat.
L’obra té, com els vols transatlàntics, un enlairament emocionant, un vol tranquil massa llarg i un aterratge sense massa complicacions.

24/11/2018
Victòria Oliveros Layola

No és una obra que puguis tancar en un sol gènere perquè la trairies. Té alguna cosa de vodevil poètic i de comèdia esbojarrada de portes per on entren i surten tots els personatges provocant malentesos o situacions compromeses. Però, alhora, també és un drama emotiu amb profunditat i tristesa. Una obra còmica però que va destapant tabús de les dones (i també dels homes) sobre l’amor, el plaer, la sexualitat,… Manrique, ajudat pel magnífic grup d’actors i actrius, ha sabut equilibrar els ingredients d’aquest peculiar còctel per tal que el conjunt flueixi amb naturalitat fent-nos passar dues hores sense mirar el rellotge. Espectacular! Molt Recomanable! https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/12/28/lhabitacio-del-costat/

28/12/2018
Marta

Molt recomanable

14/12/2018
Josep OS

Ahir a la Villarroel vaig estar veient aquesta comèdia Victoriana ambientada a finals del segle XIX escrita per la dramaturga nord-americana Sarah Ruhl, traduïda per Joan Sellent i dirigida per Julio Manrique. Amb una posada en escena i una escenografia molt aconseguida on els espectadors veuen l’obra com si d’una foto de l’època es tractés, se’ns presenten dos ambients, el saló i l’habitació del costat. A la segona, un metge (Ivan Benet) practica unes extravagants teràpies amb un aparell elèctric, un vibrador, que fa que desperti el desig dels que estan en el saló per descobrir que és allò tan meravellós que es practica a l’habitació del costat. El tema que podria caure en la morbositat és tractat de forma divertida i respectuosa sense arribar en cap moment a la vulgaritat. Això sí, crec que una retallada en el temps, 120 minuts, beneficiaria l’obra ja que hi ha escenes repetitives que perfectament es podrien suprimir. Un vestuari de l’època molt atraient i unes extraordinàries interpretacions de tots i dic tots i totes, sense excepció. Una obra per passar una bona estona, sense esperar molt més.

29/11/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Julio Manrique trae a escena una obra ambientada en la época victoriana. En la que un científico experimenta con el uso de un rudimentario vibrador para curar las neurosis y la historia de las mujeres de la época.
La obra me ha gustado Gracias al buen hacer de Una Carlota Olcina y una Mireia Aixalà en estado de gracia.
Aunque tengo que poner la nota negativa en la excesiva duración de la obra. 2 horas se hacen pesadas para contar esta historia.
La escenografía sorprende nada más al teatro! Es muy vistosa y me gustó mucho pero mientras transcurría la obra tuve sensacion de claustrofobia e incluso a los actores se les veía incómodos andar por ella debido al poco espacio y a la abundancia de atrezzo por todo el escenario que impedía que camparan a sus anchas.
Otro punto positivo por el sonido (la lluvia, los llantos del bebé, el piano con las maravillosas melodías) y el vestuario de época que es muy vistosa.
Resumiendo: se deja ver pero retocando algunas cosas la obra hubiera sido redonda!

20/11/2018