L'home sense veu

El pa de cada dia, però en aquest cas una mica més complicat. Un astronauta amb vestit pressuritzat força galdós manipula una taula de control amb pantalla de televiso ridícula, d'una qualitat xinesa, en el sentit de tot a cent. Una dona de mitjana edat, xerraire li fa un favor a una amiga ocupant-se del pis, doncs ella (l'amiga) ha anat a una trobada amorosa amb un desconegut contactat per Tinder amb l'esperança... de follar, follar molt.

I tot això com lliga? Doncs... ja costa, ja, però us recomana que vegeu l'obra. Molt bon text i direcció de Clàudia Cedó i magnífics Cristina Cervià i Jordi Subirà.

 

Crítica completa » http://bit.ly/2gxc0FH

Ahir dilluns vam tornar a la Sala Flyhard, per tal de veure aquesta nova proposta de la Claudia Cedó autora que tant ens va agradar amb la seva "TORTUGUES: la desacceleració de les partícules" que vam veure en aquesta mateixa sala i que va obtenir un premi Butaca.

L'HOME SENSE VEU, va ser l'obra guanyadora del V Torneig de Dramatúrgia Catalana dins del Festival Temporada Alta 2015 i ha estat estrenada aquest any a la Sala La Planeta de Girona dins del Temporada Alta 2016.

Clàudia Cedó torna a utilitzar la metàfora per parlar de la incomunicació entre les persones, de la falta de connexió que fa que parlem entre nosaltres però que molt sovint no ens arribem a entendre, com si parléssim llenguatges diferents.

Existeix la possibilitat de trobar un llenguatge comú, un traductor universal que ens permeti connectar amb els altres ?

La Cecília manté una no-relació amb el seu marit esperant i desitjant un canvi a la seva vida. Enveja la seva amiga Maria que s'ha separat i manté relacions sexuals amb persones que ha conegut a través del Tinder. Un cap de setmana decideix ocupar-se d'en Tomàs, el fill de la Maria que és autista i viu en un món de fantasia on es creu que és un astronauta complint una missió a la Lluna. La comunicació entre tots dos és un repte.

Ell intenta comunicar-se, però ella no entén el que li vol dir. En el món real no troben la manera de fer-ho i és en el món imaginari on sembla que és possible, només és qüestió de buscar la forma, el traductor que els connecti, la peça que farà possible evitar les interferències.

Cristina Cervià, a la que havíem vist treballar a "La importància de ser Frank" fa un paper d'una dona desencisada que no deixa de parlar en cap moment, dient el que pensa de tot, de l'amiga, del dinar, del sexe, ... oferint-nos una persona tendre i divertida que necessita que algú l'escolti, necessita urgentment comunicar-se. Malgrat la seva evident infelicitat, es mostra vital, incansable i amb ganes d'aconseguir connectar. Magnifica la interpretació d'aquesta Cecília.

Jordi Subirà fa el paper de Tomàs, el fill autista de la Maria, i el de Tom Baxter l'astronauta que viu en soledat explorant la lluna. En ambdós mons, el real i el fantàstic s'ha desconnectat de tal forma del món que l'envolta que no acaba d'entendre el que li explica la Cecília, incapaç de lligar frases només rep paraules que per si mateixes no tenen sentit. Magnífic també el seu canvi constant de personatge i de registre.

Una obra fresca amb una posada en escena molt àgil que ens ha agradat molt i que toca de ple l'etern dilema de la comunicació: jo parlo, però algú m'escolta, i si ho fa, m'entén??

Si desitgeu llegir l'apunt sencer, nomès heu de clicar AQUÍ

 

 

Claudia Cedó s'inspira en la ciència per parlar subtilment a través de metàfores. Així ho va fer amb l'aclamada Tortugues, la desacceleració de les partícules, comèdia en la que un jove i tímid admirador dels quelonis clamava per un món menys accelerat. En aquesta ocasió, l'autora d'Un home sense veu s'interna en la ment d'un noi autista i ens dibuixa com són els seus intents fallits de comunicar-se amb la resta d’humanitat. Per a fer-ho, Cedó dóna literalitat a l'expressió “estar a la lluna”...

Segueix llegint la crítica aquí...

La predilecció de Clàudia Cedó pel gènere de ciència-ficció, que ja va quedar de manifest en la divertida Tortugues: La desacceleració de les partícules, pren en aquesta obra una dimensió més subtil. A L’home sense veu, l’autora i directora ens parla de la soledat i la incomunicació del món contemporani a través de tres personatges molt diferents: un astronauta que viu aïllat a la lluna, una dona a l’atur i un noi que pateix el trastorn de l’espectre autista. Aquesta tríada serveix per representar la gran frustració que suposa la incapacitat de trobar un llenguatge comú entre les persones i la necessitat inherent de l’ésser humà de poder connectar amb els nostres semblants. El muntatge és molt suggerent i té un punt imaginatiu tendrament peculiar. A més, aconsegueix construir una sèrie de metàfores que transmeten emocionalment idees i sentiments complexos per, després, il·lustrar un gran conjunt de realitats universals. Potser per aquest motiu, l’obra funciona millor en la seva dimensió al·legòrica que en la vessant estrictament narrativa. La seva originalitat i una intencionada ambigüitat complica massa l’arrencada del relat que es debat entre la bellesa i la confusió. Afortunadament, a mesura que encaixen les peces, tota la seva poètica comença a fer-se més digerible per, finalment, donar pas al seu valuós missatge.

Després d’estrenar-se a la Sala Planeta durant el Temporada Alta d’enguany, arriba a la Sala FlyHard l’obra “L’home sense veu”, un text de Clàudia Cedó.

Clàudia Cedó va ser la guanyadora del V Torneig de Dramatúrgia Catalana que es fa cada any a Girona durant el Festival Temporada Alta amb el text "D.N.I", una comèdia sobre com una parella percep els canvis personals després de 10 anys.

Cal dir que a banda de directora i dramaturga teatral, la Clàudia Cedó és Llicenciada en Psicologia, i que el text sorgeix a partir d’un projecte que l’autora va crear, anomenat Escenaris Especials, que oferia cursos d’art dramàtic a aquests alumnes amb autisme per tal de treballar amb ells les habilitats socials i comunicatives a través del teatre. Un projecte que volia utilitzar el teatre com a eina d’intervenció psicològica.

 

“L’home sense veu” ens parla de la comunicació dins la incomunicació. De com la comunicació virtual guanya la partida a la confusió, la solitud i la incomunicació.

De vegades no calen paraules per comunicar-se. Tan sols cal intentar-ho.

 

La Clàudia Cedó ens presenta a dos personatges, en Tom i la Cecília, que tot i que són molt diferents, tenen un punt en comú, la soledat, la incomunicació amb qui tenen al voltant . Són dues persones amb ganes de trobar-li un sentit a la vida. La Cecília des de la soledat de la seva vida avorrida i sense emoció, i en Tom des del món de l’autisme. Dos persones que mitjançant la imaginació, convertint-se en un parell d’astronautes, són capaços d’arribar a connectar un amb l’altre, travessant totes les barreres que els separen dels seus respectius mons. La Cèlia aconsegueix arribar a l’univers intern del noi, representat escènicament com la lluna.

El treball interpretatiu que fan la Cristina Cervià i en Jordi Subirà és realment excel·lent.

Clàudia Cedó, degut a la seva experiència professional amb nois que pateixen autisme, ha volgut compartir amb nosaltres aquella sensació que es té quan algú molt tancat en ell mateix et dona “permís” per entrar al seu món ja sigui a través d’una mirada, un somriure o un gest.

 

Tot i que de vegades una es perd en alguns detalls de l’obra, és un d’aquells espectacles que paga la pena d’anar a veure.

 

*** 1/2