L'Hort de les Oliveres

"Què en va guanyar de ser tan català? Disgustos, només disgustos." És una de les moltes sentències que Narcís Comadira utilitza a L'hort de les oliveres, un magnífic text que ens parla de la identitat catalana sense embuts ni falses aparences. Aquí res del que es diu resulta còmode ni complaent, sinó que vol provocar debat i reflexió en un país on no es cultiva gens l'autocrítica. Comadira arriba a dir, parafrasejant a Shakespeare, "Catalunya està podrida", intentant que l'espectador s'emporti a casa alguna burxada i no s'assegui a sopar tan tranquil... Hi ha bufetades per a tots -nacionalistes, independentistes, espanyolistes-, però tan ben donades que gairebé no es veuen venir. Comadira ha escrit un poema enorme, una carta d'amor al seu poble, tot i que acabi essent una carta trista i desolada. Sens dubte és un poema que emociona, potser per les seves profundes arrels... tan velles i recargolades com les de les oliveres que ara uns russos volen arrencar.

Però l'emoció no seria del tot completa sense la visió teatral d'Albertí, que un cop més uneix música, paraula i imatge amb una bellesa inusual a casa nostra. Escenes com la de la parella retrobada -una mena de Hamlet i Ofèlia renovats-, la del Sant Sopar o la de la banyera del final posen realment la pell de gallina. I si a sobre ho amanim amb una barreja sonora tan agosarada -Toldrà, Mompou, Bach, Paolo Conte o Jimmy Fontana- el plaer serà complet. Aplaudeixo també als actors, tant els joves com els veterans, així com al mateix Albertí per haver atorgat per un cop al Nacional una de les funcions per a les quals va ser creat: la de generar debat i preguntes, més que no pas respostes i fórmules acomodatícies.

Inspirada en una peculiar barreja de L’hort dels cirerers de Txékhov, Hamlet i la litúrgia de Dijous Sant, L’hort de les oliveres és una obra molt personal, poètica i valenta amb una agosarada implicació per part del seu autor: Narcís Comadira. Indubtablement personal, l’espectacle explica la història d’una família catalana de classe burgesa que es reuneix per celebrar la Setmana Santa a la finca que tots estan d’acord en vendre, a excepció del fill interpretat per un Rubèn de Eguía enigmàtic, sensual i turmentat. La direcció del muntatge, a càrrec de Xavier Albertí, és un veritable encert. La posada en escena és visualment molt atractiva, moderna, àgil i cerca, en imatges, la lírica que conté el seu text. A més, amenitza, amb una música en directe molt ben escollida i altres recursos com micròfons o jocs de llençols, taules i cadires, diversos passatges que, tal com estan escrits, podien haver caigut en una densitat molt perillosa. Tot i això, la proposta té moltes idees que pequen de certa gratuïtat i, a vegades, la narració s’encalla en conceptes molt suggerents però que, a la vegada, no ajuden a fer avançar la trama. En qualsevol cas, no ens trobem davant d’una peça dramàtica d’estructura convencional sinó, més aviat, una abstracció de temes universals com l’amor, la mort o l’egoisme en les relacions humanes, retratats des del prisma de la Catalunya actual, present de forma molt intel·ligent. D’acord que el seu contingut te un pes operístic impostat i que funciona millor per les seves parts que no pas com a conjunt, però s’ha de reconèixer que, com a maquinària visual, és fantàstica i, com a text, pot arribar a emocionar.

amb aquesta fresca i atrevida producció del TNC… i encara més quan ens havien dit que era un autèntic “nyap”; el text del poeta Narcís Comadira l’hem trobat superb, ja que es fonamenta en tres fonts de les quals no s’amaga pas, la primera és l’obra de Txékhov de la que gairebé en copia el títol (l’hort dels cirerers), la segona l’autor per excel·lència del Teatre de text, Shakespeare i el seu més conegut personatge: Hamlet (ser o no ser)…. i la tercera, la religió cristiana evocant la passió de Jesucrist. Quan llegiu això segurament us fareu creus de com pot sortir d’aquesta amanida estranya, d’aquest poti poti, un argument amb cara i ulls, però us asseguro que en Comadira, ho broda.

La resta de la meva crónica aqui.

“Només sóc un altre home, Déu meu, un altre home temorós de perdre de vista aquestes oliveres.” Jesús a l’hort de les oliveres (Mc, 14, 34-36)

Primer de tot m’agradaria felicitar en Xavier Albertí per que penso que ha estat una gran sorpresa i un bon encert portar una obra contemporània al TNC.

“L’hort de les oliveres” és un text escrit per Narcís Comadira ple d’ironia; una barreja de comèdia i tragèdia en forma d’ opereta. Una gran metàfora que ens fa reflexionar sobre la situació del nostre país i de la nostra identitat. Ens parla de la salvació de la nostra pàtria, de l’economia i de la llengua; ho fa en forma de Passió contemporània i una barreja teatral entre Shakespeare i Txèkhov, això si, posats en l’entorn actual de Catalunya.

És una obra plena de simbolismes evangèlics, com la reunió familiar que és el vespre de Dijous Sant, la por de perdre de vista l’hort de les oliveres, el capellà que vol estar a tot arreu i toca totes “les tecles” (simbolitzat per un piano, un teclat i un orgue),la nuesa del noi ple de sang, la mare amb el fill mort (La Pietat), la taula presentada com la composició del Sant Sopar i el be per sopar (Agnus Dei), o quan diu que ell també és jueu,...

El tema principal és al voltant de l’herència d’una finca, una masia envoltada d’horts d’oliveres. L’hereu pensa que el seu pare li ha deixat la finca i l’hort perquè ho preservi i no les vengui , la resta tenen altres interessos. La pressió és tanta, que al final el noi pren una dura decisió.

L’escenografia m’ha agradat moltíssim; en aquesta ocasió s’ha construït un escenari fora de la caixa escènica, eliminant les set primeres files d’espectadors, apropant-nos a la representació, aconseguint una proximitat entre actor i espectador que sempre ens agrada molt i és més efectiu. Espectacular la original banyera plena de sang de Jean-Louis David, la composició del Sant Sopar, les Oliveres que apareixen al fons de l’escenari o el quadre de la roba d’un color vermell intens.

Tots els actors  Mercè Aránega, Rubén de Eguia, Oriol Genís, Carles Canut i Mont Plans han estat genials i vocalment ho han brodat. El tenor i actor Antoni Comes, reconegut intèrpret de música contemporània,  ens ha deixat bocabadats amb la seva veu extraordinària i l’hem pogut sentir interpretant al piano, orgue o teclat, la sardana “Sol ixent” de Eduard Toldrà amb Oriol Genís (el personatge del poeta Narcís Cordelira) al tamborí i tots els actors cantant, “La pasión según San Mateo” de Bach,”Il Mondo” de Jimmy Fontana ,”Parigi” de Paolo Conte o “My heart's in the highlands” de Arvo Pärt.

Com diu Narcís Cordelira autor i narrador de l’obra al final: “Una pàtria és una llengua” i el notari del poble replica : “la pàtria es la economia”.

Al final Comadira envia una reflexió a platea: “Podem seguir sent el que som, parlant en anglès, rus o lo que sigui, mentre seguim sent amos del nostre destí”.

Felicitats a tot l’equip per una feina tan ben feta, original, diferent i sobretot innovadora pel que fa al Teatre Nacional.

Recomanable i imprescindible.

I com s'explica això? doncs no ho sé. Potser perquè està molt ben escrita, i ben dirigida, o ens recorda coses, situacions... El fet és que he estat pendent del que passava damunt l'escenari, un escenari fred a causa de la il·luminació i l'escenografia, intencionadament. El text és una mica dispers però executat per una persona molt fina amb la ploma. En algunes de les simbologies m'he perdut, però això ja em passa. No sé com dir-ho, no m'ha convençut però m'ha agradat. Estic una mica confús, potser hauré d'anar al psicòleg, cagumdena.