L'illa deserta

Per fi ahir vaig poder veure a La Villarroel aquesta comèdia que ha escrit i alhora dirigeix ​​Marc Artigau i que ens convida a fer un viatge per la vida d’una parella que es van conèixer tancats en un ascensor i que podríem ser qualsevol de nosaltres ja que a un moment o altre ens sentim identificats, qui no ha pensat i si hagués fet allò? va ser l’atzar qui em va donar l’oportunitat? i si hagués dit que no?. Tot això ens ho escenifica Artigau en un text que és una veritable filigrana carregada de girs, que va endavant i enrere, que utilitza el flashback per recordar-nos el passat i que fins i tot interpel·la l’espectador amb preguntes. Tots els temes hi són presents, la maternitat, la solitud, la relació de parella, la vellesa. els nostres néts i molt més. Té moments molt divertits, altres tendres, també tristos que et porten a una muntanya russa de sensacions que va del riure, a l’emoció i també com no a la llagrimeta. I quant a la interpretació, Maria Rodríguez i Isak Férriz fan un treball excepcional , amb una naturalitat aclaparadora i una química entre tots dos que fa que les seves mirades parlin i creen una empatia amb l’espectador des del minut u. Un imprescindible.

Excepcionales interpretaciones de los actores en una historia brillante, bien hilvanada y con un final que te deja con una sonrisa y una esperanza

excelente divertida reflexiva sorprendente con maravillosas actuaciones

A veure, no ens flipem, Artigau no és Txékhov. Una obra menor, que passa bé. Generacional, de gent que s’acosta als 40 i pensa que ja no és a temps de fer el que es proposava quan en tenia 17. Una comèdia romàntica agradable i banal, com les del cinema. Maria Rodríguez ho broda.

Una obra enginyosa i reflexiva, on l’espectador se sent participep de les situacions i vivències que es plantegen. No et deixaran indiferent. Contrastos de sentiments on els paral.lelismes amb un mateix són constants. Aneu-hi

Les expectatives que havía dipositat en els dos actors no m’han decebut; fan un treball magnífic en aquesta obra que parla de la vida i de l’amor i de les històries que passen perquè hem pres una decisió determinada, o perquè no l’hem pres; o hem fet una cosa o hem preferit fer-ne una altra, i de les històries que no passen, també. És una reflexió constant a aquest “i si” que es planteja la vida de qualsevol persona, que transcorre i avança de forma imparable i quan ens aturem a pensar veiem que tot podria haver estat diferent. Un relat tragi-còmic i intel·ligent, amb el qual és fàcil identificar-se, que ens fa somriure i ser còmplices dels protagonistes. He disfrutat molt!

Un repartidor i una empleada de banca es queden tancats en un ascensor. En aquesta estona congenien i, un cop a fora, ella li dona el seu telèfon per mantenir el contacte. A partir d’aquí veurem què hauria passat si ell s’hagués apuntat bé el telèfon i si se l’hagués apuntat malament.

El que podria ser una típica història d’amor amb una premisa de “i si…” es converteix en una comèdia melancòlica que funciona a la perfecció per la química entre els protagonistes Miki Esparbé i Maria Rodríguez, i per un excel·lent text de Marc Artigau que interpela l’espectador.

Imperdible també l’escena “post-crèdits”. La millor obra que he vist en el que portem d’any.

Ens ha agradat moltissim.
Els actors estan impressionants i el text és molt bo
Et fa riure, et fa pensar, et fa plorar… feia temps que no sortiem tant satisfetos d’una obra de teatre

¡Una joya! Marc Artigau ha creado una obra maravillosa y Miki Esparbé y Maria Rodríguez están magníficos. Recomiendo no perdérsela.

Que montaje más bonito que nos regala Marc Artigau. Es de esas obras que ves y sales del teatro maravillado y mega contento de haber comprado la entrada.
La Historia de ell@s día es una historia sobre lo que podría haber sido, de lo que fué, de las casualidades, de la vida…
Y como en la vida el texto te va a hacer reír, llorar, sentir pena, esperanza… todos los sentimientos en solo una 1h 20 min.
Miki y María están maravillosos los dos y la química entre ellos es una delicia.
Y acabó con esto: la pieza no es perfecta, creo que hay un problema de ritmo al principio pero lo que me ha hecho sentir es lo que cuenta. Y todo lo que he sentido es MUY BIEN!