Limbo

Els mateixos creadors d'aquest espectacle l'etiqueten com a híbrid, gràcies a la seva fusió de teatre, dansa i música en directe. Però, aquest va encara molt més enllà, ja que la convergència d'aquestes disciplines es converteixen en la seva pròpia ànima, dotant-lo d'una personalitat que el presenten com una aposta arriscada, que sens dubte va a parar a molt bon port. Potser aquest sentit del risc, amb molt de seny, és el que es troba a faltar en el nostre teatre en els últims temps, que de vegades sembla estar estancat en apostes que es creuen segures i que no acaben de deixar passar l'aire fresc. Afortunadament, a la cartellera també trobem apostes com a aquest Limbo que demostren que no calen grans pressupostos per omplir un escenari nu i tampoc per a emocionar a l'espectador.

La nova proposta del Teatre Gaudí presenta una reflexió al voltant d'un viatge metafòric que ens mostra com sovint hi ha la necessitat de tornar-se a plantejar un tema que ja es creia superat a nivell personal i, que en aquest cas, té a veure amb la transexualitat. Precisament, aquest és un dels encerts de l'obra, ja que no es limita només a fer un viatge d'anada, sinó que té en compte que les acceptacions personals estan marcades pel pensament social i, llavors, un cop assumides, cal distanciar-se d'elles i valorar-les de forma individual per veure si allò acceptat és realment el que un vol. Per tant, l'espectacle ens mostra la necessitat de fer un viatge d'anada i tornada en el que les vivències viscudes durant tot aquest procés ens condueixen a unes reflexions internes que marquen el canvi que en veritat desitgem, enlloc d'estar marcat pel que se suposa que hauríem de voler en una situació com aquella. Així, l'Albert, que abans era la Berta, ens mostrarà aquest llarg i difícil viatge que fa fins a trobar-se a si mateix, passant del que pensen els uns i els altres fins a arribar a saber realment el que pensa i vol ell. D'aquesta forma, passa per un procés d'acceptació personal, lluita contra els diferents paranys que es troba en la no sempre aconseguida acceptació social i inicia un replantejament personal respecte allò que ja creia assumit, anant molt més enllà de les etiquetes que puguin ser presents dins dels diferents col·lectius.

L'espectacle presenta a quatre interprets sensacionals, cadascuna dins de la seva disciplina, aconseguint totes juntes un espectacle coral al voltant d'un únic personatge. D'aquesta manera, s'aconsegueix que durant poc més d'una hora s'entri dins del món de l'Albert i que ens submergim en les seves emocions. Un viatge que, sens dubte, ens farà reflexionar, emocionar i gaudir molt artísticament.

 

Una dona transsexual és aquella que es troba esclava dins d’un cos d’home. Un home transsexual és un home esclau dins d’un cos de dona. És un conflicte entre el gènere d’una persona i els seus genitals. Cada persona te el dret de tenir l’orientació sexual que vulgui i necessiti.

Limbo, és l'indret on es troben les ànimes dels justos esperant la redempció del gènere humà.

La Berta és l’Albert, ella fa temps que ho té clar, malauradament a la nostra societat encara li queda molt camí per recorre.La Berta ha viscut una  infància marcada per aquest fet, una adolescència encara mes dura, on mirar-se al mirall li suposa cada cop mes un suplici; el seu cos es desenvolupa, li creixen els pits i intenta dissimular-ho utilitzant les vendes compressores (binding), però el que ella voldria realment és fer-los desaparèixer del tot  i no veure’s dins d’un cos amb el que no s’identifica. La Berta ha decidit operar-se , però li caldrà  estar ben segura del procés que vol iniciar, ja que es tracta d’ un camí sense retorn. ”Limbo“ és aquell espai on l’ Albert  manté una lluita entre el seu jo interior Berta i el món que l’envolta, que ho veuen com si es tractés d’una malaltia. Un  procés d’acceptació, que haurà de prendre per si mateixa. Finalment decideix no amagar-se, mostrar-se a tots tal com és, tal com a sigut sempre  independentment del seu sexe, en realitat, home o dona, quina importància té?. Dins d’un ideal utòpic, un home amb pits i genitals femenins, o el contrari, una dona amb penis... on hi és el problema?. No és una malaltia. No tot és blanc o negre.

"Mai ningú hauria de  mirar els teus genitals per tractar-te com a una persona”.

Penso que és imprescindible per :  Un text de Marc Rosich que ens convida a la reflexió. Sentir tocar a la Clara Peya al piano en directe ja és un plaer, però que a més a més ens transmeti emocions és un privilegi. La caracterització que ha fet la Ruth Fulgado de la Mariona Castillo és  impressionant. La Mariona Castillo ens ha tornat a demostrar el seu gran nivell escènic, tant a nivell interpretatiu com de veu . La  lluita entre el jo femení i el jo masculí, han estat interpretats per les dues ballarines Tatiana Monells i l’Ariadna Peya, que ens han regalat algunes coreografies realment espectaculars. En definitiva un espectacle rodó .

Malgrat aparèixer sovint a la televisió i normalitzar-ne la presència a la nostra societat, un procés de canvi de sexe segueix sent un tabú. La decisió tan íntima d'assumir que el teu cos i la teva ànima van per camins oposats, i voler corregir-ho, és difícil d'entendre per a molta gent. Per a mi, que no he viscut cap cas de prop, ho és.
Limbo aborda amb sensibilitat i delicadesa la transformació de la Berta en l'Albert. Si bé la realitat d'un transgènere ens pot quedar llunyana, tots ens hem sentit desplaçats, diferents, desconcertats o fora de lloc en algun moment de la vida. Per tant, els problemes d'un protagonista a cavall entre dos sexes, que lluita contra la tirania de les etiquetes socials que tot ho encorseten, no ens resultaran tan llunyans.
La proposta de L'Era de les Impuxibles és valenta i arriscada. Híbrida, com tot en aquest espectacle. No és ni un musical, ni un espectacle de dansa contemporània, ni un concert... però ho és tot. Tot juga a favor de la història, de l'emoció. Mariona Castillo està EXCEL·LENT donant vida a la Berta/Albert, com excel·lent és la música en directe de Clara Peya, continguda, sense estridències, una perfecta banda sonora per un espectacle de pors i dubtes. Les dues ballarines (Ariadna Peya i Tatiana Monells) acaben d'arrodonir l'espectacle amb moments veritablement intensos.
Val molt la pena!

Perquè ho diu el DNI? I si no t'identifiques amb un gènere que no és el que el teu cos determina? No tot és blanc o negre, vaja quasi res, i d'això va aquesta peça que penso que és més que un musical. A partir d'una idea de les germanes Peya, Miriam Escurriola i textos de Marc Rosich, els de l'Era dels Impuxibles han bastit un espectacle de categoria: música, dansa i text amb un plantejament molt atractiu i força arriscat. L'Albert no fa massa era la Berta i ara, mentre la policia de l'aeroport intenta aclarir "què és" reflexiona sobre els fets més rellevants de la seva vida. Finalment les seves dues parts (femenina i masculina) arriben a un pacte d'acceptació. Molt ben portada a escena. Val la pena.

Com deu ser no sentir el cos com a propi? Trobar-se estrany/a dins d'una carcassa de carn amb la qual no t'identifiques? En un món binari, on tot ha de tenir cabuda sota una etiqueta per a resultar comprensible, acceptat i normalitzat; les persones transgènere se senten incompreses, aïllades de tot i de tots.

Amb una delicadesa infinita, Limbo, de L'era de les impuxibles, explica el trànsit de la Berta per convertir-se en l'Albert. Una peça de teatre-dansa excepcional que mostra l'angoixa que viu aquell qui emprèn el viatge cap a l'altre costat. La música en directe de Clara Peya transmet a la perfecció els alts i baixos emocionals del procés i aconsegueix submergir l'espectador en aquest viatge íntim, valent i solitari protagonitzat per Mariona Castillo i fer-lo partícip. Sens dubte, el gran encert de l'obra és la dolça batalla entre el jo femení de la Berta -Tatiana Monells- i el jo masculí de l'Albert -Ariadna Peya-, una coreografia enèrgica que dóna en el clau per expressar els dubtes, decisions, pèrdues i somnis d'aquesta aventura cap a la llum, d'aquest camí cap a la llibertat de triar qui som.

 

 

 

 

 

 

El punt de partida, el canvi de sexe. Un tema que hem pogut veure anteriorment, però poques vegades el d'una dona que es sent home. Amb la seva implicació ètica des d'un inici, deixa per l'espectador aquesta funció i ens mostra una història plena de dubtes.

Un espectacle de dansa-teatre-música que et remou i et planteja preguntes.

Amb un inici espectacular, on pots adonar-te de l'angoixa que viu el protagonista.Podem veure el repte per poder avançar en la societat quan no ets acceptat. Una societat binària, on tot és blanc o negre, home o dona.

Espectaculars els moments de dansa, tot i ser un profà en la matèria, m'han pogut transmetre sentiment amb el seu moviment.I un gran aplaudiment per els solos de Tatiana Monells i Ariadna Peya

Atret per la veu de Mariona Castillo, i amb la mimetització que ha creat.Els punts forts...