L'imperatiu categòric

A un moment de pèrdua se li suma un entrebanc exterior que fa trontollar el present. I així passa amb una cosa rere l’altre, es cau en una espiral que sembla que no té sortida quan una persona es veu atacada per actes externs que no pot controlar i que l’ofeguen. Quan tot es veu negre, es trobarà alguna solució?

La Clara (Àgata Roca) és una professora associada d’ètica a la facultat de filosofia. Acaba de sobrepassar els 50 i s’ha separat de la seva parella, en aquest moment i amb una feina que està en suspens constant i l’amenaça de quedar-se sense sostre sota on viure, sembla que la carambola de fets negatius la porten a la desesperació.

El text és un exercici intel·ligent i molt ben travat que utilitza la situació de la protagonista per exposar a l’escenari el sistema social i econòmic actual, que oprimeix i desespera a la població que no té marge de maniobra. Una societat que es regeix per unes regles marcades que creen una il·lusió de poder de decisió, però que en realitat fa seguir unes pautes que condicionen el dia a dia i el futur. Elaborat i amb una narració clara, directa tot i les cites filosòfiques, el guió provoca el debat constant al públic, emmiralla al individu davant la realitat i l’interpel·la perquè es pregunti tot allò que ho ha gosat fins ara.

Roca és el vehicle precís per provocar aquest exercici. La seva interpretació és impressionant i magistral. Com el seu personatge, la seva desesperació va creixent en les seves paraules i la seva gestualitat. Poc a poc evoluciona fins al clímax de la seva crisi i s’emporta a l’espectadora en un viatge esgotador, però hipnotitzador. Al costat de Roca hi ha Xavi Sáez, que dona vida a tots els homes amb què la Clara s’enfronta en aquest moment de tensió perpetu. Magníficament interpretat, el seu és un canvi de personatge incessant, però al mateix temps és un paper constant d’incomprensió i d’ignorància voluntària envers als problemes de les altres persones.

A les paraules i les interpretacions exactes, se li uneix una posada en escena espectacular. Les transicions escenogràfiques adaptant-se a l’espai necessari per al relat és desenvolupen amb cura i un sentit contextual impressionant. Cada canvi de decorat es porta a terme amb elegància i naturalitat, creant un espai creïble i modelable que acompanya la història i submergeix al públic en l’obra totalment.

Una de les produccions més interessants i notables d’aquesta temporada, que s’espera torni a delectar a aquelles persones que se l’han perduda i deixi repetir a les que volen retrobar-se amb les arestes que se’ls hi ha escapat.

L’imperatiu categòric és un concepte desenvolupat a la filosofia de Kant que fa referència a aquelles proposicions que justifiquen una acció com a necessària o imprescindible.

A partir d’aquesta premissa, Victòria Szpunberg desenvolupa tota una sèrie de proposicions que aconsegueixen transformar en necessari o imprescindible allò més injustificable: l’assassinat.

I ho fa, destil·lant aquestes proposicions de la realitat més propera i coneguda. Una realitat que, tal vegada, tenim tan assimilada que el mal que ens provoca s’ha tornat imperceptible: precarietat, alienació, l’egoisme amb el qual teixim les nostres relacions més íntimes i també les socials, la impostura, la imatge per davant de la identitat, la superficialitat per davant de la profunditat; tots els elements que caracteritzen el món actual i que generen els nivells d’insatisfacció, desorientació i manca de sentit que molts joves pateixen sense saber per què ni fins a on.

L’autora, que també dirigeix l’espectacle, ens proposa totes aquestes qüestions a través d’una gramàtica lleugera i irònica que aconsegueix allò tan meravellós del teatre i del millor art: fer-nos riure mentre observem com es prepara la tragèdia.

Àgata Roca, en el paper de víctima transformada en botxí, i Xavi Sáez, en el paper desdoblat de múltiples abusadors, ens acompanyen en un viatge per multitud d’escenaris, on petites subhistòries acaben component un mosaic calidoscòpic ben acurat de la merda en la què s’ha convertit el món (social).

Una obra imprescindible de teatre de text on s’explica molt més del que es diu. Un viatge pel clavegueram urbà d’aquest meravellós segle 21 de riqueses immenses, intel·ligències suposades artificials i infelicitat molt real, amarada amb significatives dosis de ràbia que, potser, tard o d’hora, acabarà per convertir-se en categòrica.

A l’igual que els protagonistes de les novel·les El procés, de Kafa, o les més modernes El móvil, de Javier Cercas, o Que nadie duerma, de Juan José Millás, el personatge principal de L’imperatiu categòric porta una vida del més normal i anodina fins que un dia es troba sobrepassat per la pressió de l’entorn. Un camí cap a la bogeria? O potser només una reacció, entre real i figurada, cap a un present que oprimeix? Segurament totes les respostes podrien ser vàlides, i fins i tot hi hauria la possibilitat de que tot fos un procés mental per escapar de la realitat.

El gran encert de Victoria Szpunberg –i n’hi ha molts d’encerts en la seva proposta- és l’hàbil barreja entre filosofia i drama, puntejat també amb pinzellades còmiques que distenen les situacions plantejades. No és la primera vegada que veiem pujar discursos o plantejaments filosòfics als escenaris. Ho hem vist quan es parla directament de filòsofs concrets (Sócrates, Viejo amigo Cicerón, La disputa) o quan les situacions ens remeten a preguntes sobre l’existència i l’ésser humà en general (Els Watson, sense anar més lluny). Aquest cop, l’autora recorre a Kant i també a Kafka per elaborar un discurs on el més important és la comunicació –infructuosa, en aquest cas- amb els demés. Clara, la protagonista, no entén els seus alumnes, no aconsegueix que l’escolti el seu cap, no sap comunicar-se amb el seu veí i no acaba d’assimilar el tractament que li proposa el seu metge, les obscures propostes de la cita de Tinder o els enganys de l’agent immobiliari. I suposem que també hi havia problemes de comunicació amb el seu marit –el gran absent-, del que s’acaba de separar.

Tothom pot haver-se sentit perdut en alguna ocasió, i tothom pot haver tingut la sensació de que ningú l’escoltava o l’entenia. Per tant, l’empatia amb la Clara és immediata, sobretot si l’interpreta una Àgata Roca pletòrica i afinada des de l’escena inicial fins a la seva última intervenció arran del pati de butaques. L’actriu aconsegueix dotar de fragilitat i també d’una gran ironia –Roca és realment una experta en aquest camp- al seu personatge, aconseguint que l’acompanyem i l’entenguem fins i tot quan pren decisions complicades o difícils d’assimilar. Al seu costat, fent tots els papers masculins de l’auca, hi tenim a Xavier Sáez, que no perd oportunitat per mostrar amb petits matisos tota una galeria d’homes ben reconeixibles.

La comèdia –o drama, o el que vulgueu dir-li- s’acaba d’arrodonir amb la precisa direcció d’Szpunberg i amb una interessant escenografia de capes, obra de Judit Colomer. Només podríem objectar –i amb matisos- la utilització de les veus en off. No m’han molestat, però entenc que puguin distreure en alguna part concreta de l’obra. Sigui com sigui, val molt la pena veure un muntatge que sembla néixer de les entranyes, a l’igual que aquell El pes d’un cos, del que ja vam gaudir fa unes temporades.

L'imperatiu categòric és una obra escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, concebuda per a una actriu i per a un actor que interpreta tots els personatges masculins que hi surten.

La Clara G., la protagonista d'aquesta obra, interpretada per l'actriu Àgata Roca, és professora associada a la facultat de Filosofia. Té més de cinquanta anys, s'acaba de separar i està a punt de quedar-se sense casa. El veí del costat viu en una festa constant i no la deixa descansar. Tot se li comença a posar en contra. La Clara se sent ofegada pel sistema. La pressió social, l'estrès i les humiliacions la portaran a la desesperació, l'ansietat, fins i tot a tenir pensaments violents.

L'actor que interpreta tots els papers masculins (en José Luís, en Carles, en Javi, el cambrer, el psiquiatre, el veí i el policia) és l'actor Xavi Sáez.

La interpretació de tots dos actors és magnífica, impressionant, extraordinària.

El títol de l'obra està relacionat amb el contingut i amb la forma de la peça.

Les problemàtiques socials que es toquen al llarg de l'obra són del tot actuals. Els fons voltor, la precarietat salarial, la invisibilització de la dona a partir dels cinquanta, la solitud i el negoci que hi ha rere les immobiliàries.

L'imperatiu categòric és el retrat social que ens planteja què és èticament adequat quan el sistema t'ofega.
Tot i que l'obra no és una tesi filosòfica, té un rerefons filosòfic en què el principi de l'imperatiu categòric de Kant té un paper fonamental.

"Com s'ha de comportar algú quan tot el teu entorn et sobrepassa?"

"Quines són les fronteres ètiques quan només pots sobreviure a costa de la misèria dels altres?"

"Continuar o no continuar, renunciar o no renunciar, integrar-se o no integrar-se, abandonar o actuar, trair-se o revelar-se"

L'imperatiu categòric és una obra Intel·ligent, brillant, que enganxa des d'un bon principi, i amb un final sorprenent què no s'adiu amb les normes kantianes.

No us la perdeu!