Sinopsi

Algú ha inventat una petita meravella que està revolucionant el planeta: un artefacte que proporciona una immersió total en el món virtual. Només cal que trieu una identitat i us lliureu als vostres desitjos, siguin el que siguin… La dramaturga nord-americana Jennifer Haley no ha deixat de guanyar premis des que l’any 2012 va escriure aquest thriller de ciència-ficció, que és també un drama criminal. Quines conseqüències té viure els nostres somnis privats amb la màxima llibertat? Molts veuran en aquest muntatge —que ara porta a escena en versió catalana el director Juan Carlos Martel Bayod— una advertència sobre la realitat virtual i la suposada impunitat que proporciona el món d’internet. Una jove detectiu que investiga les formes més inquietants d’entreteniment que proporciona el giny en qüestió n’interrogarà el creador i ens portarà així del món real al virtual mentre ens planteja una qüestió inquietant: el fet que una cosa no existeixi vol dir que no és real? Us ho preguntareu mentre gaudiu d’una peça extremadament intel·ligent i ben construïda que projecta una mirada freda i implacable sobre el comportament humà i les noves tecnologies. Guanyadora el 2012 del premi Susan Smith Blackburn de Nova York i guardonada amb set premis L.A. Ovation després de representar-se a Los Angeles l’any 2013, l’obra s’ha vist també a l’Off-Broadway de Nova York i, a Londres, al Royal Court i al West End.

Una producció del Grec 2016 Festival de Barcelona i el Teatre Lliure.

Durada:
80 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Una producció del Grec 2016 Festival de Barcelona i el Teatre Lliure.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Opinions de l'espectacle 8

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Hi ha límits que no es poden traspassar

Jennifer Haley, autora de la novel.la “L’inframón”, és una dramaturga que en les seves obres reflecteix el seu interés per l’ètica en l’àmbit de la realitat virtual, l’impacte de la tecnologia en les nostres relacions humanes, i addicció a les xarxes i als mitjans interactius. Amb L’inframón ens ha plantejat un debat a resoldre.

“L’inframón” és una obra que es mou entre dos mons: el real i el virtual. A les xarxes no hi ha fronteres, les activitats criminals que utilitza internet com a eina són cada vegada més nombroses. Què passaria si en aquest món virtual es poguessin cometre els delictes i les fantasies més perverses, sense patir-ne conseqüències?

Estem davant d’un text brillant, una excel·lent direcció de Martel Bayod i unes magnifiques interpretacions d’Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Joan Carreras i Víctor Pi , però sobretot m’agradaria destacar la gran interpretació que fa Gala Marqués en el paper de nena, que no em quedo curta en dir que ha fet una demostració interpretativa extraordinària.

L’escenografia de Alejandro Andújar i Mercè Lucchetti, i la il.luminació de David Bofarull aconsegueixen recrear dos espais dividits per una paret de vidre, on els efectes visuals van deixant entreveure el món real (la comissaria) i el món virtual ( l’interior d’una habitació d’una casa victoriana).

Jennifer Haley ha creat un debat sobre els límits de la llibertat d’expressió. Límits entre l’ús o l’abús. Una visió inquietant de la vida virtual. Una alerta sobre el futur imminent d’internet.

L’ús de les xarxes socials ha crescut enormement durant aquests últims anys, convertint-se en un punt de referencia de comunicació per internet. Un món que crea addicció i en el que hi pot entrar tot tipus de perfils i seguidors, alguns d’ells realment preocupants. És cert que tots utilitzem internet, però el més alarmant és que els nostres fills hi viuen dins .

Després de veure aquesta obra em pregunto sobre la gran complexitat d’un món paral.lel (el virtual), on cada cop pren més força que la realitat d’un món real, i em plantejo on són els límits?, i què és el correcte?

Dues posicions, dues mirades o lectures diferents. Per un costat em pregunto si no és millor tenir un lloc on controlar les nostres parts més fosques, o si al contrari això donarà peu a futurs casos delictius en un món real. Així dons, és necessari o és perillós un món virtual?

Arribo a la conclusió que s’ha de buscar l’equilibri entre la llibertat d’expressió i l’ètica i moral que ens ha de regir.

Crec que hi ha d’haver una ètica que mesuri aquests dos mons. Els límits no es poden traspassar, hi ha coses que no poden estar permeses ni en el món real, ni en el virtual. Hem d'aprendre a fer un bon ús de l’espai de llibertat que ens ofereix internet.

26/09/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Distopia truculenta

Des dels inicis de la literatura de ciència ficció, els avanços tecnològics han estat el centre temàtic ideal per l’especulació i desenvolupament del gènere, algunes vegades des d’una mirada fantasiosa, d’altres (la majoria) des de la desconfiança. L’inframón és una distopia truculenta que descriu una societat on gairebé tothom passa més temps al món virtual que a la vida real, molts d’ells delectant-se en perversions repugnants com la pederàstia. Amb els dilemes ètics i legals que Internet ha creat com a rerefons, la proposta construeix un escenari portat al límit molt captivador, a mig camí entre el thriller policial, el drama futurista i l’assaig filosòfic. Freda, complexa i, sobretot, sòrdida, l’obra resulta molt intrigant i sorprenent, fent servir uns efectes d’il·luminació molt suggerents i un esplèndid desplegament audiovisual. La història és tan magnètica com també ho són les interpretacions. Impressiona, en aquest sentit, veure a una actriu infantil actuant en un context fictici tan tèrbol i sinistre, malgrat que, aquesta decisió, denota gran valentia per part del director. El problema de l’espectacle, en realitat, és l’excés de reflexions i debat intel·lectual encaixat en la boca dels personatges. Si bé resulta molt interessant el contingut d’allò que diuen, no acaba de funcionar com a diàlegs versemblants i fluïts, i es fa, per moments, massa feixuc. D’altra banda, la trama se la juga massa amb el gir d’un dels personatges que resulta una mica forçat i això dilueix lleugerament la contundència de la seva conclusió. En qualsevol cas, deixant a part aquestes consideracions, es tracta d’un muntatge ple d’idees molt potents que impacten, fan reflexionar i donen valor i vigència al debat que es planteja.

09/10/2016
Elsa Álvarez Forges
Teatre Barcelona

L’etern dilema entre ètica i tecnologia

L’inframón és una obra que bascula entre la filosofia i la ciència-ficció. En un futur no gaire llunyà, un home crea un regne virtual poblat per hologrames. Qualsevol persona del món real hi pot entrar, amb una identitat fictícia, i actuar-hi sense normes ni límits. La llibertat es converteix en llibertinatge, ja que els actes no tenen conseqüències. O sigui, una mena de Second Life, però molt més evolucionat.

Amb aquesta premisa, la dramaturga nord-americana Jennifer Haley crea un thriller inquietant que manté l’espectador en tensió tota l’estona. A mesura que l’obra avança anem descobrint les interioritats d’uns personatges que es mouen entre el món real i l’inframón, o allò que abans s’anomenava Internet. Al món real, la detectiu Morris vol detenir l’autor del regne virtual, que dóna via lliure als pederastes perquè satisfacin les seves fantasies més abjectes. Però a l’hora de la veritat, de quin delicte el pot acusar si els habitants de l’inframón no són persones sinó hologrames? Què és el que està castigant? El desig, la imaginació? El conflicte entre l’ètica i la tecnologia està servit.

L’inframón es va estrenar a Califòrnia el 2013 i a Barcelona es va estrenar durant el Festival Grec 2016. Ara ha obert la temporada 2016/17 al Teatre Lliure de Gràcia i compta amb un repartiment impecablement triat. Andreu Benito és el personatge fosc que Mar Ulldemolins, la jove detectiu, vol enxampar. Joan Carreras és el visitant somniador i Víctor Pi, l’home desesperat. Tots quatre, dirigits per Juan Carlos Martel Bayod, estan esplèndids en un muntatge que presenta un escenari dividit en dues parts: a la de davant, el món real, fred i minimalista; a la de darrere, el món virtual, ple de fantasia, de colors i de música. És un imaginari que convida al somni, encara que no tots els somnis són igual de lícits.

Si voleu veure un thriller imprevisible, original, impactant i que us faci rumiar, heu d’anar a veure L’inframón. Sortireu del teatre fent-vos moltes preguntes.

29/09/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Ciència-ficció ? …. més real del que sembla

L'acció està situada en un futur força proper, en el que les noves tecnologies han evolucionat molt i permeten "viure" també una altra vida virtual, a banda de la vida real, de manera que permet a partir de la creació d'una "avatars" personals, tenir a més a més una cibervida, que amb tota llibertat de la nostra fantasia, assolir el compliment dels desitjos i passions més "fosques" que podem a arribar a desitjar qualsevol ésser humà.

Explicat d'aquesta manera, sembla que estem parlant d'una mena de "ciència ficció" molt llunyana, però solament hem de pensar en el món que ara mateix ens envolta, on els mons virtuals ja ens comencen a envair.... jocs d'ordinador o mòbil on "gaudim" matant virtualment monstres o persones amb armes de foc, sense que traspassi en cap cas el nostre món real, o .... les cada vegada més habituals aplicacions que ofereixen la possibilitat de realitzar cibersexe, que malauradament algunes persones ja comencen a preferir sobre el sexe real, a la seva vida.

No puc explicar gaire més sense fer espòiler i malmetre les sorpreses que ens ofereix aquest extraordinari text; personatges situats a una banda o l'altre dels dos espais diferenciats, en una escenografia molt reeixida (potser alçada en excés), que ens mostra clarament els espais "real" i el "virtual"... i en el que veurem com alguns d'ells traspassen aquesta barrera i potser no poden prescindir mai mes de la seva vida virtual.

Magnifiques interpretacions de Mar Ulldemolins (la investigadora), Andreu Benito i Joan Carreras.... i sobretot el descobriment d'una futura gran actriu, una nena que ens ha deixat bocabadats per la seva enorme naturalitat a l'hora d'interpretar un personatge gens fàcil i que requereix transmetre un text força llarg; un paper en el qual s'alternen dues nenes i que nosaltres vàrem poder veure en la interpretació de Carla Schilt..... ens va enamorar de totes ... totes.

Una proposta que us recomano sense cap mena de dubte.

Si desitgeu veure la crònica original, només heu de clicar AQUÍ

22/09/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Sòrdida

Però més per la posada en escena que pel que ens explica, que al final és una especulació en format sci-fi, i el que s'ho creu, s'ho creu i als que se'ns en fot, se'ns en fot. El que he trobat sòrdid és l'actuació d'una nena de deu o onze anys en un paper galdós, res explícit, però galdós. L'obra no és com per tirar coets, la direcció i actuacions bones, l'escenografia correcte i les projeccions, videommaping, o el que fos, excel·lents. Llàstima que la gàbia del muntatge ha perjudicat l'audició (em sembla que ha sigut per culpa d'això).

Crítica completa » http://bit.ly/2dYyW0A

08/10/2016
Hebert Parodi

Una de les definicions de la ciència ficció (que em pirra) és que tracta l’adaptació i reacció de l’home davant els avenços de la ciència i tecnologia. Si li sumem que la distopia és el meu gènere literari preferit, doncs anava a L’Inframón amb moltes ganes, cosa perillosa. Doncs vaig sortir encantat.
En un futur més proper del que sembla, Internet ha evolucionat i el món virtual és “pràcticament” real, amb olors, sensacions, emocions… fins i tot pots “traspassar” i viure únicament com a avatar, abandonant el món físic per sempre. Allà amagat rere personatges virtuals pots fer tot el que vulguis. L’obra gira en torn un lloc on les tendències pedòfiles són acceptades, amb l’important detall que els ”nens” són en realitat adults que fan de personatges infantils. La policia creu que no només és immoral sinó un delicte. I s’obre un debat captivador i que dóna per hores de xerrades post funció. Voler experimentar una cosa prohibida sense fer-ho del tot, aquest succedani, s’ha de prohibir? El que fan adults en un món virtual, tot s’hi val? Des del moment que un experimenta físicament i emocional (l’abús de la carn, la sang, el dolor de l’altre…) com si fos real, des d’aquest moment que l’experiència t’afecta, no és ja real i per tant, valen les mateixes regles i normes que fora del món virtual? Si serveix per què comportaments violents no passin a persones sinó que s’apliquin a avatars, és útil a nivell social? No afecta a nivell emocional a qui fa de víctima?
Una magnífica escenografia que separa el món virtual d’una comissaria, una il·luminació i efectes sonors molt efectius i un ritme àgil per un text dens. L’única petita pega és el personatge de la detectiu que al voler-lo dotar de seriositat/trascendència/superioritat moral és poc natural o massa pagat d’ell mateix, i realment no debat amb l’amo del cau sinó que pontifica, i la forma d’expressar-se, gairebé amb xiuxiueigs, fa que a estones costés seguir-la.
En resum, podria ser un molt bon capítol de la sèrie “Black mirror”, que tracta aquesta alienació a que ens mena la hiperconnectivitat. Una proposta d’allò més intel·ligent, que fa reflexionar i teatralment, funciona molt i molt bé.

05/10/2016
ignasi tomás lopez-doriga

La nostra valoració al blog “Cultura y algo más”
https://culturayalgomas.wordpress.com/2016/10/05/linframon-los-limites-de-lo-virtual/

05/10/2016
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una obra que debate sobre que es legal o no en internet. En los mundos virtuales!
Es respetable que una persona virtualmente abuse de una niña?? Y que se monte un negocio de ello??
La propuesta para estrenar temporada en el Lliure de Gracia es brutal y pega fuerte!!
Me ha encantado y me ha tenido la hora y media expectante por saber cómo acababa todo!
La niña protagonista y Mar Ulldemolins resaltan entre todos los actores que lo hacen estupendamente.
Y la escenografía merece una mención aparte!! El uso de luces y proyecciones me ha dejado flipado e impresionado!
Eso sí… no os sentéis en 1ª fila o acabareis con dolor de cuello! Es necesario elevar tanto el escenario? PREGUNTO!

30/09/2016

Deixa la teva opinió