Llibert

La idea que l’art neix del dolor i la necessitat humana d’expressar-lo ve de molt lluny en la nostra cultura. Només cal pensar en Kafka, Artaud o Sarah Kane (per posar alguns exemples força contemporanis) per adonar-nos que el patiment pot ser la llavor de veritables obres mestres. En aquesta línia està plantejada Llibert: una meravellosa peça tan trista i bella com la vida mateixa. Poques vegades es té l’oportunitat d’assistir a un espectacle tan valent de cap a peus, tan pur en la seva concepció i tan emocionalment nu. Escrit i dirigit des de les entranyes, Gemma Brió i Norbert Martínez han tingut la generositat i el coratge de compartir la tràgica experiència d’haver de perdre un fill de quinze dies de vida acceptant, a més, que el millor que li pot passar es morir-se. L’obra és una muntanya russa de sensacions totalment única: inclou humor, tendresa, confusió, por, angoixa, ràbia, música i resignació però, sobre tot, una història genuïnament plena d’amor; i és això el que la fa excepcional i alliberadora. D’una altra manera, no hagués estat suportable ni el resultat seria tan aclaparadorament real. Amb l’imprescindible col·laboració de Tàtels Pérez i Mürfila a escena acompanyant Brió, el millor del conjunt, en definitiva, és l’efecte sanador i catàrtic que aconsegueixen entre les tres. Moltes obres que neixen del dolor es queden, malauradament, dins de l’expressió del dolor mateix, sense poder sortir d’ell ni transcendir en una esperança. Llibert, en canvi,vola tan lluny com el seu nadó protagonista. Plena de ganes de viure, la seva intel·ligència emocional fa de l'experiència una bufetada necessària i una lliçó que ens farà inevitablement millors persones després del seu visionat.

El fet que Llibert es presenti com la escenificació de un cas real i personal d’alguns dels protagonistes, aparta l’atenció del propi fet teatral. I es una llàstima, perquè Llibert proposa una de les millors dramatúrgies que es poden veure avui a la cartellera de Barcelona, a la que s’hi afegeix una posada en escena i una interpretació excel·lents. Gemma Brió, Tàtels Perez i Mürfila t’atrapen des de la primera escena i fan que et posis en la pell dels persontges i et preguntis: I si em passés a mi, que faria? Nomes els aplaudiments finals d'un públic posat dempeus et desperta momentàniament de l'encanteri. Tens tot el camí a casa per trobar-hi una resposta.

Feu-vos la pregunta: Com pot arribar una mare a la conclusió que el millor que li pot passar al seu fill recent nascut sigui la mort? Doncs si us acosteu a veure l’espectacle ho viureu i ho entendreu. Us farà mal, però ho entendreu.

Els fets es presenten amb tota cruesa, que no fredor doncs en cap moment es deslliguen els fets i la raó dels sentiments i les emocions amb què són viscuts. I s'hi incouen algunes pinzellades d’humor que actuen com a vàlvula de seguretat d’aquesta olla a pressió en què Gemma Brió i Norbert Martínez han transformat l’Almeria Teatre aquests dies.

Tota la posada en escena està pensada per amplificar les emocions, les contradiccions i les determinacions de la protagonista i la seva història, perquè cap dels espectadors pugui defugir la pulsió empàtica que desperta. Els mocadors a la mà de molts espectadors donen fe que ho aconsegueix amb escreix. Al final un llarg aplaudiment amb el públic en peu.

La Gemma Brió parla clar i diu veritats, d'aquestes que alliberen tant el que les deixa anar com el que les sent. A Llibert tres actrius, tres amigues, ens expliquen una història que té un component important de reflexió filosòfica i reivindicació social, que qüestiona els límits del que és ètic i el que és humà i que crida a l'espectador a posicionar-se i prendre-hi partit, ho vulgui o no. Una història amb una dramatúrgia poc freqüent, propera i diferent, i amb un humor de bromes íntimes i monòleg de bar, però amb una sensibilitat especial i una honestedat completa, obrint-se en canal als espectadors.

La música és la seva aliada, i la guitarra una intèrpret més, gemint, cridant o sospirant a les mans de la seva titellaire, la Mürfila.
Llibert ens transporta a l'interior d'un hospital on hi ha vida i hi ha mort, i és inevitable que els que hi tenim records negatius els revisquem amb claredat. Acabada la funció, potser va faltar-me l'embolcall i la cura que, a vegades, ens ofereix l'art: però l'art de Llibert és cru i ens deixa, al final, tan despullats i sols amb nosaltres mateixos com ho està la seva protagonista.

He llegit en alguna banda que Llibert és un text que marca un abans i un després en la dramatúrgia contemporània catalana, dir una ximpleria d’aquest tipus no beneficia en res el propi text, més aviat el perjudica. La posada en escena de Llibert té coses que cal valorar positivament, entre elles l’escriptura que, sense ser extraordinària, és furient i honesta, i que funciona la mar de bé. Tanmateix, hi ha alguna cosa impúdica i de justificació en el fet de bolcar a escena, i de forma tan directe, un dolor tan personal i privat. Penso que no convé d’accentuar voluntàriament les desgràcies de la vida, creant un escreix de llàgrimes per gust o per disgust de dolorisme. Al meu parer Llibert no transcendeix per això, i es queda en un relat valent i dolorós del que suposem és l’àmbit de la intimitat més legítima. Tocats puntualment per aquest dolor llançat al, i compartit pel, públic, Llibert no qüestiona res. En realitat no ens acaba interpel·lant del tot perquè esdevé una catarsi personal. Què es pot dir davant la desgràcia d’un fet tan tràgic?

Alguns parlen de dignitat humana, obviament, però el tema de Llibert, si l’he comprès bé, va més aviat pel cantó de la llibertat, una llibertat que es veu obligada a desplegar-se en tota la seva crua violència davant una desgràcia incommensurable. Com molt bé sabem, la llei, que és rígida i idiota, i que ens obliga i governa, sempre va per davall l’humà, de tal manera que sovint es veu superada pel sentit comú i la llibertat, que naturalment exigeixen el risc de vulnerar-la. Llibert expressa un acte d’amor que obliga a deixar morir per asfíxia el fil de vida d’un ésser impossibilitat i incomplet. Aquest fet, que és un acte elevat i atroç en si mateix, també és bell i comprensible, perquè esdevé a la fi una acció compromesa amb la vida i amb la seva possibilitat d’esplendor. Què es pot dir davant un acte d’amor maternal d’aquestes dimensions? I què es podria dir de l’acció contrària?

Però si alguna cosa cal assenyalar de Llibert és la seva magnífica posada en escena, perquè formalment és admirable, més que el propi fons. Dotar aquest text i vestir-lo amb una dramatúrgia minsa que funcioni té un mèrit enorme. Per exemple, és un encert inserir-hi la música descriptiva en directe com a expressió d’estats emocionals, especialment el de la ràbia i el dolor. I també les petites i senzilles imatges creades i projectades en directe, així com el desplegament de personatges, la direcció i el bon nivell actoral, en particular el que sosté Gemma Brió.  Cal dir, però, que hi ha un humor una mica banal, el transfons i la màscara d’una crítica política intranscendent per a la història, i un cert excés reiteratiu. La intensitat bestial esgota el públic i el distancia de la possible emoció. Potser hi retallaria uns minuts i en trauria puntuals repeticions. Per mi, Llibert, és una experiència plena d’interès, en aquell sentit teatral més autèntic i fidel, tan sovint oblidat, que proporciona una incomoditat necessària i un cert torbament.