Lo tuyo y lo mío

En Lo Tuyo y Lo Mío Karen Gutiérrez i Manuel Ramos, juntament amb Didac Flores Rovira al piano, són els encarregats de donar vida a un espectacle musical diferent, en el qual una parella d'enamorats es comunica únicament a través de cançons.

Potser no és una idea tan original, però han sabut arriscar, escollint la cançó adequada per a cada moment i unint-les a través d'un argument que encara que simple està molt bé filat; i és que cantar 75 cançons en 75 minuts sense intercalar cap diàleg parlat al mig, té el seu mèrit. A ritme de pop, rock, rancheras, coples, salsa, i fins i tot música disco, va sorgint una història d'amor que va enganxant al públic, al mateix temps que li fa riure a riallades.

Amb una escenografia senzilla però acuradament pensada, els protagonistes aconsegueixen que el públic entri directament al saló de casa seva, en la que es desenvolupa tota l'acció, sent un sofà “vintage” el testimoni de l'amor i desamor de la parella. Aquest mateix aire ambienta tota l'obra, traslladant a l'espectador unes quantes dècades enrere.

En resum, un espectacle entretingut, complet i amb matisos nostàlgics, compost per cançons de tots els temps i divertits tocs d'humor.

Els musicals de petit format no compten amb els grans escenaris dels seus germans de gènere, ni amb tots aquells elements vistosos que ens encanten als "musical lovers", però sovint són els que aporten nous aires i originalitat al gènere o, si més no, són els que més s'hi arrisquen. En aquest sentit, Lo tuyo y lo mío segueix aquesta línia i ens ofereix tot allò que promet i molt més, proporcionant-nos una vetllada divertida i amb un material totalment fresc. Així doncs, ens trobem amb un text on les paraules formen part d'extractes de cançons molt conegudes que van dels anys 60 fins a l'actualitat, però que en cap moment cau en l'efecte d'un simple karaoke, sinó que d'una forma enginyosa, aquests fragments van construint una narració i una història de forma brillant. Cal dir que en un principi la proposta em feia una mica de por, ja que recelava de la barreja musical i del look retro, però haig de dir que el resultat és totalment satisfactori, enginyós i molt professional (a més de gens caspós).

D'altra banda, les interpretacions i les grans veus de Karen Gutiérrez i de Manuel Ramos estan plenament a l'alçada de l'espectacle, aportant-li personalitat i rigor. A més, aquestes están molt ben amanides per la gran direcció musical de Didac Flores, el qual fa molt bones adaptacions d'alguns dels temes seleccionats al format que se'ns presenta, i per la direcció de Joan Maria Segura, que dota d'un gran dinamisme a la representació. Per últim, diré que realment val la pena donar una oportunitat a Lo tuyo y lo mío i deixar-se endur per aquest viatge musical a través de les emocions, ja que, sens dubte, gaudireu i molt d'una obra divertida, enginyosa i molt ben feta.

He tornat després d’un parell d’anys a Lo tuyo y lo mío. Afortunadament, tot segueix igual. Igual de fantàstic. La molt original proposta és una filigrana que encaixa perfectament en gairebé tot moment i és que explicar una historia d’amor i desamor comptant únicament amb fragments de cançons molt conegudes té molt d’artesania. Pot semblar molt fàcil i aquí està, també, el seu mèrit.

L’obra connecta de seguida i sense parar amb el públic, gràcies en part a apel·lar a la memòria musical col·lectiva, de Raphael a Shakira passant per Paloma San Basilio, Sopa de Cabra, Olé Olé (llàstima que no soni Camilo, posats a demanar) i, també, amb la inclusió de peces ben recents.

Ara, sense grans intèrprets tot quedaria només en identificar cada cançó i poca cosa més,quan aquestes són el mitjà per explicar una història. En aquesta ocasió vaig gaudir de Xavi Duch (gran, com sempre) , Karen Gutiérrez i la descoberta d’Ivan Herzog, de qui sentirem a parlar. Els intèrprets ens porten per moments de comèdia hilarant i situacions tristes, amb la direcció molt encertada de Joan Maria Segura (amb alguns punts en comú amb la superba "You say Tomato").

En fi, una delícia que et porta a formar part del joc. Hi ha nostàlgia, molt d’humor, una mica de drama, selecció musical excel·lent i molta qualitat. Es pot demanar més?

Ha tornat el musical de les 75 cançons, i ho ha fet per reestrenar un teatre que en els últims anys ha passat per moltes vicissituds. Amb el nom d'Eixample Teatre, aquest espai ben conegut pel públic familiar té la intenció d'oferir també una programació d'adults que engresqui a un nou tipus d'espectador. Lo tuyo y lo mío és, sense cap mena de dubte, una bona aposta. Aquest espectacle de la Cia. ConUnCantoEnLosDientes uneix comercialitat i qualitat a parts iguals, partint d'una idea relativament original -la idea genèrica no és nova, però sí la forma de dur-la a terme- i força ben executada. Potser a moments costa encaixar-hi una història, però tampoc es poden demanar miracles a un exercici que ja té de per si prou dificultat. I és que ningú es resisteix al recital de les cançons de la nostra vida, on Perales dialoga amb Rocío Jurado... en un món cantat on conviuen amb tota naturalitat Karina, Alaska i Joaquín Sabina. Un divertiment que no defrauda a ningú i que barreja humor, música i nostàlgia.

Només cal fer un cop d’ull a la cartellera per comprovar que el gènere musical torna a viure un bon moment comercial al panorama teatral. Com passa amb la comèdia, això implica una gran diversitat temàtica i qualitativa que inclou formats espectaculars, produccions modestes i refregits de tot tipus. D’entrada, Lo tuyo y lo mío semblava plantejada més com un concert teatralitzat amb l’excusa de recopilar les cançons d’amor més populars de tots els temps que no pas com una història d’una parella concreta. Però la grandíssima habilitat del director escènic Joan Maria Segura i Bernadas i el director musical Dídac Flores Rovira aconsegueix, sense que es digui ni una sola paraula fora de les lletres de les cançons, seduir l’espectador de mala manera. Amb una facilitat esbalaïdora, presenten l’inici, el desenvolupament i el conflicte d’un relat universal però, al mateix temps, concret, modern, divertit i -el més important- que interessa al públic. D’aquesta manera, eleven la qualitat narrativa de l’obra (que podia haver estat inexistent) i, un cop guanyat l’afecte de l’audiència, es multipliquen les riallades i els aplaudiments. Cal dir també que, en aquest cas, la gran feina dels intèrprets és essencial per assolir el bon resultat del producte del que estem parlant. Karen Gutiérrez dóna una lliçó del que significa ser una actriu de musical, adaptant-se a qualsevol situació i registre, aportant humor i emoció, i sense mai desafinar una nota. Afortunadament, l’excel·lent actor i cantant Manuel Ramos també compta amb una gran veu i, per tant, està a l’alçada. Finalment, en Dídac Flores Rovira que, a més d’haver fet els arranjaments, toca amb el piano (i no només) les 75 cançons de l’obra sense partitures, completa amb el seu personatge aquest trio que és teatre pur i, probablement, la millor troballa de la proposta. Malauradament, aquest joc irònic i intel·ligent, no culmina de forma del tot satisfactòria en quant al relat proposat i, per tant, per molt poc, no acaba de ser un exercici rodó. Ara bé, té l’habilitat de fer que cançons molt conegudes amb lletres ja molt trillades ens expliquin coses absolutament noves, sonin com mai ho han fet i, així, connectar amb persones de qualsevol generació. La seva perfecta combinació entre frivolitat, emoció, paròdia, homenatge i espontaneïtat ja els vindria bé a molts musicals de repertori dels que, recentment, s’han posat de moda.

Com definiríeu l'amor sense paraules? O encara més difícil, ho podríeu fer cantant? Lo tuyo y lo mío ho ha aconseguit gràcies al recull de les 75 cançons més ensucrades que mai s'han escrit -que podreu tornar a escoltar en aquesta llista de reproducció de Spotify-, enllaçades amb humor i gran encert.

Les veus excepcionals i la increïble expressió corporal dels actors de la companyia teatral ConUnCantoEnLosDientes - que aconsegueix una complicitat còmica amb el públic-; i la magistral habilitat musical d'en Dídac Flores són els ingredients imprescindibles d'aquest còctel musical fresc i original.

Una obra on l'espectador és convidat durant 75 minuts a cantar, ballar i acompanyar els seus protagonistes en un viatge sentimental ben divertit. No us perdeu aquesta sessió de karaoke teatral on estan presents des de Mecano, Kiko Veneno, Shakira o Jarabe de Palo fins a Katrina & The Waves.

 

Lo tuyo y lo mío, una obra musical que repassa les millors cançons que s'han escrit mai sobre l'amor: Els meravellosos moments que s'hi viuen quan dues persones s'enamoren (les pessigolles que es senten després del primer petó, la tendresa que es despren entre tots dos després de fer l'amor per primera vegada, etc). A poc a poc vas creixent amb els personatges i veus com la relació va madurant... fins que, malhauradament, arriba l'etapa de la rutina i tot s'espatlla. En aquesta obra, no tot son flors i violes... Lo tuyo y lo mío també plasma la part més angoixant d'estar enamorat i parla sobre imposicions, infidelitats, ràbies i, finalment, sobre acomiadaments...

Si haguès de definir aquest espectacle amb una paraula diria: realitat. No em refereixo que en totes les parelles hi hagi una infidelitat per enmig, no vaig per aquí... però crec que els dos personatges reflexen molt bé tot el que s'hi viu quan s'està enamorat. Un cúmul de sentiments contraposats: alegria, eufòria, gelosia, comoditat...

He de destacar la gran destressa d’en Dídac Flores. Ja coneixia la seva gran veu gràcies a la seva participació en el programa Buscant La trinca i del seu esplèndid personatge de Doody a Grease, el musical, però no sabia que tocava el piano tant bé... He de dir que m'ha sorprès gratament la seva habilitat musical. És un crack! I també vull fer una especial menció pels dos enamorats de l'obra, en Manuel Ramos i la Karen Gutiérrez (es complementaven força bé en tots els números musicals). Sota la meva opinió, en Manuel destaca per la seva dolçor a l'hora de cantar però la Karen gestualment parlant és molt més expressiva que ell.