Lo único que necesita una gran actriz, es una gran obra y las ganas de triunfar

Des de Mèxic ens arriba aquest muntatge realista i punyent, que sacseja l’ànim de tots i cadascun dels espectadors. La fórmula? Realisme per tots costats.

En un escenari sense artificis innecessaris, l’acció transcórrer en temps real, sense lapsus en l’espai o el temps. Tot passa en un vespre en una claustrofòbica cofurna on les dues dones protagonistes malviuen, mentre s’aferren amb desesperació als seus somnis de fama i riquesa. De fet, no se’ns relata un episodi excepcional en les seves vides, només un altre vespre entre misèries i il·lusions intentant no sucumbir a la realitat.

Sobre l’escenari doncs quotidianitat. Veurem com aquestes dues dones renten la roba, cuinen, mengen, beuen, escombren, s’higienitzen, descansen... i també com assagen mantenint viva un dia més la flama dels seus somnis artístics compartits. S’estimen i s’odien, però per sobre de tot es necessiten per això cuiden una de l’altre, cadascuna a la seva manera, en una simbiosi plena de matisos que passa de la tendresa a la violència en un segon. Impressionants les interpretacions honestes i entregades de Diana Magallón i Mari Carmen Ruiz.

Si del teatre n'espereu més que distracció i busqueu propostes teatrals diferents, aquí en teniu una que no podeu deixar passar.

Impressionant, espectacular, brutal, imprescindible!

VACA 35 és una agrupació teatral independent que busca el diàleg directa amb l’espectador, creant espectacles escènics únics i d’una gran creativitat. És una alternativa teatral, que trenca amb tots els estereotips establerts dins de l’oferta actual del teatre, que ens proposa una forma de pensament i de reflexió profunda.

Lo único que necesita una gran actriz, es una gran obra y las ganas de triunfar és un espectacle realment impactant on es barreja l’amor i l’odi, els somnis i les misèries, la tendresa i la ràbia.

El públic entrem dins un espai reduït on viuen i conviuen dues dones. El lloc no és gens acollidor, tot al contrari, la misèria en la que viuen aquestes dues dones és del tot evident. De seguida ens adonem que són actrius i que estan assajant un fragment de "Les criades", un text escrit per Genet. Aquest moment va ser realment brutal.

Totes dues lluiten per sobreviure i conviure. De cop i volta les lloances es transformen en retrets. Passen de la tendresa al odi en qüestió de minuts. De les carícies més tendres al insult més esfereïdor. La dura i crua realitat del dia es converteix en esperança a la nit durant el relat d’un conte.

Les interpretacions de Diana Magallón i Mari Carmen Ruiz són brutals. La feina que fan aquestes dues actrius és espectacular! Sembla tot tan real... els seus moviments, la naturalitat amb la que parlen, com riuen. T’oblides per uns instants que el que estàs veient és teatre.

Hi ha moments d’una duresa indescriptible que pot agradar o no, ofendre o commoure; el que si es cert, és que no deixa indiferent a ningú. Es despullen davant nostre sense cap mena de reserva, deixant-nos veure tal com són per dins i com per fora.

No tinc paraules per descriure la grandesa d’aquest espectacle. Aquestes dues actrius volien triomfar? Doncs deixeu-me dir que ho han fet i amb nota.

Teatre diferent i amb segell propi, recordeu Vaca 35.

Feu-me cas i no deixeu passar aquesta oportunitat. Encara esteu a temps d’anar-hi!!!

VALORACIÓ: **** 1/2

Un llarg títol per a una petita obra (en durada, que no en dimensió) que transita de manera ben calculada des d’una exuberància inicial i grollera cap a un final seré i íntim: Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar. Així titul·la Damián Cervantes aquest experiment teatral que pensa, aquest humil espectador, fa molt i molt bé a la cartellera barcelonina. Perquè és una aposta que sacseja els pulmons del públic. Perquè el diafragma es contrau durant la fantàstica primera escena de ritme trepidant, d’una força emocional i vocal que no demana disculpes ni permís per molestar. Perquè hi ha espai per a l’humor, tan necessari i balsàmic, a l’hora de descriure la misèria i el dramatisme que embolcalla aquesta proposta -tal vegada, com un reflex d’una realitat encara massa habitual a un país com Mèxic. Perquè defuig intencionadament qualsevol esteticisme o modernisme, tan habitual al teatre català contemporani. Perquè aconsegueix, amb una posada en escena, podríem dir, primitiva, captivar l’atenció de tots i cadascun dels espectadors; fins i tot d’aquells més temptats de sentir-se ofesos davant la impunitat de la proposta d’actrius i director. Li va molt bé a l’espectador barceloní tenir obres com aquesta a la cartellera perquè ens permet el luxe d’observar, per la petita finestra de la Sala Atrium, com es treballa a l’altra banda de l’Atlàntic, al país germà, on fer teatre és encara crear vida entre tres parets, fer una o vàries instantànies de la realitat humana on, més important que una història, hi ha uns actors que fan sentir -que no comprendre- el que ells senten. Recomanada per aquells espectadors que van al teatre en busca d’una experiència. No recomanada per aquells que desitgen veure coses boniques que els facin sentir bé.

Ja fa un temps que el públic de Barcelona viu la seva particular història d’amor amb gairebé qualsevol proposta que ens arriba d’Amèrica Llatina. És comprensible que els espectadors locals sentin la necessitat de fugir de l’esteticisme impostat, la perfecció sense ànima i la insubstancial sofisticació al que ens ha acostumat cert tipus de teatre català. L’obra del mexicà Damián Cervantes és una nova mostra d’aquesta filosofia escènica radicalment contrària a tota impostura. Creada a partir de Las buenas de Genet, Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar parla dels somnis nascuts des de la marginalitat, de l’autenticitat de la pobresa, l’amor, la por i la violència. Cada acció de les dues brillants actrius en el seu claustrofòbic espai està tan brutalment plena de vida que, per bé o per mal, no deixarà indiferent a ningú. A la seva manera, les protagonistes es mantenen il·lusionades dins la seva quotidianitat i això embelleix extraordinàriament la seva miserable existència. Excessiva, vehement, trista, per moments repugnant, per moments plena de tendresa, conté un tram inicial difícil de pair, com parts més interessants que d’altres; però, resulta, en conjunt, tan aclaparadorament honesta que val la pena només per gaudir (o patir), al menys una vegada, l’experiència de veure-la.

Bé, alguna cosa sí que he entès, el primer tram de l'obra, quan les dues dones assajaven Les Criades de Genet, mentre rentaven roba en aquella merdosa i precària habitació; fins i tot m'han fet riure. A partir d'aquí ja m'he perdut. També haig de dir que Genet mai m'ha semblat gran cosa: el poc que he vist no m'ho he cregut. Però tornant a l'obra, superada la primera fase esmentada ja no he sabut ben bé que m'explicaven i que em volien fer veure i francament, alguns comportaments com entaforar-se menjar a la boca i parlar amb la boca plena i escopint menjar... a mi m'han fet fàstic, i sort que quan s'han despullat només ho ha fet el 50% de l'elenc i encara a les fosques. Per a mi no ha estat una bona nit de teatre.

Llegir més