Loco amoris

Loco Amoris és el segon espectacle de la companyia emergent La Bella Otero. El projecte neix d’un impuls creatiu arran d’una realitat compartida de manera separada: una relació a distància. Els dos intèrprets de l’obra,

Aquesta obra l’he vist al Teatre de l’Aurora.

Emma Arquillué i Pablo Macho Otero (també autor del text) van viure en primera persona durant dos anys aquesta situació. Partint d’aquesta vivència concreta, el projecte porta la reflexió cap a un lloc tan ampli i extens com és l’amor en el segle XXI.

L’interessant era agafar les experiències més profundes. Una parella. Tu i Jo. Jo me’n vaig a estudiar a París. Tu et quedes a Barcelona. Reflexiona sobre la parella, la distància i dels sentiments de cada individu en les diferents fases de la seva relació.

El fet de parlar en tercera persona com a fantasia. Parlar-ne com si fos un altre, ja que hi ha la persona com a tal i l’ideal o idealitzat de la parella. Encara que tenim a dos actors en escena, sembla que tenim sempre quatre persones. Una la parella real i l’altre, les persones idealitzades o la que volem que siguin.

En el col·loqui posterior de l’obra, ja ens van comentar que volien parlar com a protagonistes de l’obra (decisió del director Pau Roca). Per aquest motiu es presenten com a Emma i Pablo, però posteriorment durant tota la funció no es diuen noms.

Un escenari ple de flors, com un petit jardí com l’inici de la parella. Al final veiem que aquest jardí perfecte es van trencant algunes flors, queden trepitjades, malmeses com la pròpia història d’una relació. On amb el pas del temps va quedant l’essència, però tot val la pena. Aquest espai és molt més poética que tenir un espai d’un pis a Barcelona i altre a Paris.

Podeu veure la meva opinió i part del col·loqui que vaig assistir al següent enllaç

Qui digui que té o ha tingut una relació de parella fàcil, menteix. És així. Una relació entre persones és complexa, però en una parella els matisos marquen cada pas, encara que no ho sembli.

El "nosaltres" no pot existir sense un "tu" i un "jo" diferenciats. Aquesta és la premissa que reflexiona aquesta obra, amb una Emma Arquillué i un Pablo Macho que desprenen cada sentiment que senten els seus personatges en cada fase de la seva relació. Ens fan partícips dels seus dubtes, les seves pors i neguits i, també del seu amor.

L’inici deixa una mica descol·locada a l’espectadora que, amb un escenari ple de flors veu a dues persones, que són parella, que estan de costat com si parlessin amb algú altre mentre fan ioga. Aquesta manera de començar desperta al públic i provoca un interès genuí, no saps cap a on anirà la història, però ja la sents atractiva. Després ens mostren que estan parlant entre ells per videotrucada, ella des de Barcelona i ell des de París on ha marxat a estudiar durant uns mesos.

Així doncs, viuen una història d’amor a distància i, com ja es pot intuir, no serà gens fàcil. Al principi tots dos posen el millor de la seva part perquè funcioni, però no compartir espai físic els hi començarà a passar factura.

La degradació de la relació i els dubtes que van sorgint s’exposen d’una manera molt real i autèntica. Les paraules utilitzades en el text escrit pel propi Macho són la radiografia d’una història real i això fa que cada reflexió i confessió se’ns introdueixin a la ment, el cor i els records.

Una escenografia senzilla i eficaç ajuda a no desviar l’atenció en el més important: la comunicació verbal i gestual entre els dos protagonistes. Cada gest i cada mot ajuden a conformar aquesta etapa que ens mostren, i deixen un pòsit al nostre cap que ens fa reflexionar sobre l’amor i les relacions hores després de sortir del teatre.