Lolita Flores: Poncia

Lolita Flores es defineix com a artista, i raó no li falta. Va començar com a cantant, però el tema de la interpretació sempre ha anat apareixent al llarg de la seva carrera. En el cinema, el punt d’inflexió va ser la pel·lícula Rencor, però potser és en el món del teatre on més ha pogut exhibir les seves dots interpretatives durant més temps. En el 2005 va debutar amb Ana en el trópico, que va resultar un gran èxit, i després vindrien Don Juan Tenorio, Sofocos i especialment La plaza del diamante, que significaria un punt i a part en la seva carrera i la carta de presentació més important davant del públic català. A partir d’allà ha anat alternant comèdies on ella era el reclam més important amb drames clàssics, com ara Fedra o aquesta Poncia. En els dos últims casos, la direcció ha estat de Luis Luque.

Poncia vol ser el retrat ampliat d’un dels personatges més estimats de La casa de Bernarda Alba. L’obra comença allà on acaba l’altra, amb el suïcidi d’Adela, però més que una continuació temporal el que es vol aconseguir és ficar-nos en el cap d’una dona que ha estat testimoni d’una tragèdia i que coneix tots els secrets de la casa. I ho fa a través de flashbacks, monòlegs i petits diàlegs que formen part de l’obra original. És cert que s’introdueix text nou i s’amplia la història de la criada amb algunes dades que no teníem, però el que està clar és que quan ressonen les paraules de Lorca es nota... i molt. A més, no és només Poncia la que parla, ja que a estones apareixen –com si fossin fantasmes d’un temps passat- la mateixa Bernarda, María Josefa, i altres...

Lolita Flores es mimetitza amb Poncia d’una manera que fins ara no li havíem vist amb cap altre personatge. La força popular i tel·lúrica de molts personatges lorquians troben en l’actriu el vehicle més adequat. Flores fa una gran interpretació, plena de matisos, i ens regala tota l’energia d’un personatge que abans que ella han interpretat grans actrius de tots els racons del món: Antonia Herrero, Mari Carmen Prendes, María Galiana, Julieta Serrano, Florinda Chico, Rosa María Sarda, Joan Plowright, Ane Gabarain, etc.

La posada en escena és més conceptual que realista, i en base a unes teles penjades i uns quants jocs de llums aconsegueix que passem per diversos indrets de la ment del personatge. En aquest sentit, la direcció de Luque també és encertada, aconseguint que la simplicitat i l’abstracció de l’entorn creï imatges potents però que no distreguin del que realment importa: el text, la paraula i aquest personatge universal que representa tantes i tantes coses.