L'omissió de la família Coleman

De famílies normals no n’hi ha. De fet, seria un estudi establir què se suposa que és una família “normal”. Ho deixarem, doncs, en el fet que cadascuna té els seus moments àlgids i els seus problemes, les seves idiosincràsies.

Els Coleman tenen les seves característiques pròpies. És una família formada per una àvia, la seva illa i quatre nets, tres d’ells vivint a la mateixa casa que la mare i l’àvia. Tots cinc viuen i “sobreviuen” com poden. No tots treballen, i alguns tenen més dificultats que d’altres per fer, el que en diríem, una vida normal.

Escrita i dirigida per Claudio Tocachir, aquesta revisió del text traduït al català per Jordi Galceran, ens presenta a uns personatges complexos alhora que senzills i clars des del principi.

La família va sobrevivint com pot, però tot trontolla quan l’àvia, pilar de la casa, es posa malalta. A partir d’aquest moment, els personatges deixen veure clarament les seves personalitats, les seves virtuts i els seus defectes.

El treball amb els actors es veu en cada moviment dels intèrprets. Una feina intensa i profunda que es pot comprovar en cada petita interacció. Sergi Torrecilla i Francesca Piñón són els autèntics artífexs de l’èxit d’aquesta dramèdia, d’aquests personatges a l’abisme entre la bogeria i la supervivència. Entre la tristor i el riure constant ens té Torrecilla donant vida a Salvador, personatge que diu tot el que li passa per la ment sense preocupar-se, mostrant el drama de la família, però donant-li també un toc d’humor a la tragèdia. De la mateixa manera, Piñón dóna vida a una àvia que ha sabut sobreposar-se a la vida que li ha tocat, fent de fil d’unió entre els diferents membres dels Coleman. Quina àvia més sincera i eixerida!

Veiem les diferències entre germanes, les enveges, la fraternitat, les vergonyes, les il·lusions, les preocupacions, l’amor... tot el que comporta una autèntica família.

Entre tot el drama que ens presenta, aquesta és una història que fa somriure i riure a l’espectador. Que deixa un bon regust de boca i una certa simpatia pels diferents components dels Coleman, per uns més que per d’altres, això sí.

Vaig pensar que havia de ser una cosa molt especial. És una obra escrita i dirigida per l’argentí Claudio Tolcachir, es va estrenar a l’any 2005, ha viatjat per més de 22 països diferents adaptant-la als diferents llocs, llengües i cultura. Es va estrenar a Barcelona com a teatre en argentí i va ser traduïda per Jordi Galceran per ser presentada al 2018 interpretada per actors i actrius de casa nostra. Va ser molt ben rebuda per la crítica i ara encara es presenta a Temporada Alta que és d’on jo l’he repescat. No la vaig veure al 2018 i he aprofitat la versió online per recrear-m’hi. És realment una cosa especial.

Hi ha tantes recomanacions sobre aquesta obra que només donaré la meva impressió. D’entrada no entenia d’on sortia tan d’èxit. En un espai tancat, ple de roba per sobre uns estenedors, objectes, una bici i més coses indescriptibles, 5 personatges parlen a la vegada, atropelladament, s’interrompen i no s’escolten. No són converses, són pensaments de la vida quotidiana, són baralles infantils sense cap sentit, la superposició de veus impedeix entendre què diuen i el moviment de tots per l’escenari és com el moviment brownià de les partícules gasoses dins d’un espai tancat. Ningú està en sintonia amb ningú. És una dissonància tan gran que molesta a les orelles i a la vista perquè no et permet fixar l’atenció en cap conversa en concret. Les dissonàncies familiars són freqüents però moltes vegades queden ocultes per les bones maneres.

Es difícil trobar en aquesta família el mínim comú denominador; se senten units per uns lligams que manté l’àvia. Són companys de pis que comparteixen el mateix material pestilent, el magma viscós en el que estan tots atrapats, tots a punt de caure per la borda de la malenconia i la desesperació. Tots en volen sortir i ningú té el valor per fer-ho.

A què es refereix Tolcachir quan parlar de “l’omissió”? S’han oblidat de relacionar-se, de parlar, de comunicar-se? Es refereix a les carències familiars que són moltes i que de tant fondes no es poden ni enumerar? L’única que no acumula rancors ni lamentacions és l’àvia, Francesca Piñón que fa un paper destacable i que va ser nominada als premis butaca per millor actriu de repartiment.

Quan l’àvia ha d’ingressar en un hospital, l’obra dona un tomb i cada personatge es va definint i apareixen passats inescrutables i presents obscurs.

Tots els intèrprets mereixen una menció especial:  Roser Batalla, la mare dels quatre fills i que viu en una immaduresa permanent, i els quatre fills Vanessa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Bruna Cusí que fan el que poden per sobreviure. Molt bona feina de tots i totes!

Ho admeto, sóc l’heretge a qui el teatre argentí el supera. La cridòria,  el trepitjar-se l’un a l’altre, insults, la cridòria, l’exageració, la verborrea, la cridòria… em saturen.

Potser per això he gaudit tant amb aquesta adaptació amb un to més pausat però que ens permet gaudir de tota l’essència, ironia i profunditat del text de Claudio Tolcachir que ara, gairebé, no sona a traducció sinó a obra sorgida de la nostra realitat.

El text aconsegueix allò tan difícil com perseguit de tenir humor, i molt,  sense desvirtuar ni una mica la duresa o tristor que sobrevola aquesta família. Ara, sense un repartiment en estat de gràcia i al servei del conjunt, difícilment funcionaria.

Una família tronada en precari equilibri no només per arribar a final de mes sinó per no caure fora de la societat de la que formen part a la seva peculiar manera.

Al mig de la família, la iaia (Cesca Piñón) a qui res no trasbalsa, còmplice de tots i qui aconsegueix que la bomba a pressió no esclati. Amb ella, la seva filla, una estupenda (i van...) Roser Batalla, que no ha acabat de madurar, mare de fills de diferents pares: el fill mig delinqüent; la seva germana bessona, gran Vanessa Segura, separada de la llar de petita i per això amb vida estable al menys econòmicament i avergonyida de la família; la filla petita, Bruna Cusí un altre cop fantàstica, que en el seu petit cos suporta molta, massa, càrrega de tots plegats (voldries pujar, abraçar-la i treure-la d’allà); i EL personatge, l’altre fill, impressionant Sergi Torrecilla, on certs problemes de salut mental són més evidents, però, oh, sorpresa, és qui sempre la clava en les seves reflexions. Aquests personatges, especialment el de Batalla i Torrecilla, eren candidats a interpretacions plenes de tòpics, convertir-los en estrambòtics i objectiu de les rialles del públic; doncs en absolut, ben continguts i reals.

En fi, una família que es barallen, es fan xantatge, egoistes...  que sobreviu, de fet. I rius i somrius amb ells i a estones penses que quins barruts i a estones mors de vergonya aliena. I penses què, abans de jutjat, hauríem de ser conscients de com de difícl és sobreviure quan les cartes que t’han tocat no eren les marcades.

La frase: Una família normal, com totes, amb les seves cosetes...

 

Ara farà nou anys que vàrem veure "La omisión de la familia Coleman" a l'espai Lliure i ens va fascinar, ens va fer entrar en contacte amb el teatre de Claudio Tolcachir i la manera de fer del teatre argentí de la companyia Timbre 4.

Des d'aleshores hem vist diverses propostes d'en Claudio Tolcachir com "Emilia", "El viento en un violin", o dirigides per ell com "Todos eran mis hijos" i ara hem tingut l'oportunitat de gaudir d'aquesta versió catalana, amb traducció de Jordi Galceran, de L'OMISSIÓ DE LA FAMILIA COLEMAN, dirigida pel mateix Tolcachir.

Una proposta agosarada pel que implicava comparar una obra escrita i pensada en argentí i per al teatre argentí, i transformar-la en una obra en català on com comenta Jordi Galceran "Els Coleman catalans, conservant els detalls particulars que tenia el discurs d'alguns personatges, parlen un català normal, sense artificis”.

Un text que es va estrenar l'any 2005 i ha estat representat en 22 països diferents. Un text que ens parla de la desesperació i l'individualisme, d'una família al límit de la dissolució, d'una convivència impossible. Els personatges que formen aquesta insòlita família van apareixent a escena i a través de l'absurd i l'humor negre ens deixen entreveure el drama d'unes relacions marcades per la falta de comunicació i la manca d'empatia.

Un pare absent, Memé, la mare infantilitzada (Roser Batalla), quatre fills, tres dels quals viuen a la mateixa casa i l'àvia (extraordinària Francesca Piñón), l'únic membre de la família amb una certa autoritat i capaç de mostrar tendresa cap als altres.

Els quatre germans estan encapçalats per en Salvador, amb una memorable interpretació de Sergi Torrecilla, un personatge que aparentment té problemes psíquics, però que és l'única persona capaç de dir el que pensa, com si fos la veu de la consciència familiar. Un personatge distant i sempre seriós que encara dorm amb la seva mare.

Tots estan units per un vincle familiar, però lluiten individualment per mantenir el seu espai, amb greus mancances afectives, mostren la incapacitat per parlar del que els hi passa i fan gala de l'egoisme més punyent. Tots els membres de la família són drogodependents o viuen alcoholitzats als marges de la pobresa.

Bruna Cusí és la filla petita i única treballadora de la família, és la germana bessona de Gabi (Ireneu Tranis) un perdedor que fa del robatori la seva manera de viure, i Verònica (Vanessa Segura) la filla que ha viscut des de petita apartada del nucli familiar i aparenta una estabilitat que no té.

Completen el repartiment el metge (Josep Julien) de l'hospital privat on ingressen l'àvia, amic de Verònica, i el taxista que sempre l'acompanya, en la funció d'avui ha estat interpretat per Biel Duran.

Una posada en escena que s'allunya una mica del ritme frenètic del teatre argentí i s'adapta a la nostra forma de fer teatre. El retrat d'una estranya família on els seus membres, amagats sota personalitats desequilibrades ens presenten situacions quotidianes on l'humor suavitza l'enorme tragèdia que amaguen les seves vides.

Un gran treball coral.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Després de deixar de banda el fet que m’esperava veure una obra al més estil argentí, amb aquell to tan peculiar i característic que tan m’agrada dels teatre argentí, o la curiosa forma que tenen en construir els diàlegs, haig de reconèixer que “L’Omissió de la família Coleman” és una obra extraordinària en molts sentits: text, actuacions, i sobretot pel seu contingut i la seva autenticitat en retratar la nostra societat (gent incapaç d’entendres i ajudar-se els uns als altres). La famíla Coleman és Argentina, Espanya, Mèxic, EEUU, ...., Catalunya. De fet Claudio Tolcachir escriu aquest text just en el moment en que el seu país hi havia “el corralito”, i és del tot aplicable a l’actualitat que estem vivint a Catalunya, pel que fa a l’incapacitat d’entendre’ns fins hi tot entre nosaltres mateixos.

La família Coleman està plena de membres incapaços d’entendres, perquè tot i que no paren de parlar, els hi falta parlar de tot. Tolcachir amb el seu text critica l’individualisme de la nostra societat i la manca d’empatia que hi ha entre els propis membres d’una comunitat, ja sigui a nivell mundial, estatal o local.

Tolcachir retrata la realitat d’uns personatges que pertanyen a una família disfuncional, una família amb moltes coses a solucionar, una família on cap dels seus membres ocupa el seu veritable rol familiar. Tolcachir ens els mostra tal i com són, sense la més mínima intenció de jutjar-los. Són personatges que es relacionen entre sí de manera brusca. Criden i no paren de parlar, però en realitat no es diuen tot el que s’haurien de dir.

El personatge principal d’aquesta família és l’avia (Francesca Piñón), ella és el tronc que subjecte a tots els seus membres, és el punt d’unió i contenció de tota la família. La seva filla, la Meme (Roser Batalla) és una dona immadura, i tot i que te quatre fills, en cap moment la veiem fer el paper de mare. Els seus quatre fills són fruit de dos pares diferents. Per un costat tenim els bessons Gabi (Bruna Cusí) i Damián (Ireneu Tranis), i per l’altre els germans Marito (Sergi Tordecillas) i Verònica (Vanesa Segura). La Gabi és la que ocupa el paper de mare i el Damián és un bala perduda que es busca la vida com pot. Marito és aquell personatge, que de la mateixa manera que Beto “el loco” de l’obra “El loco y la camisa“ de Nelson Valente, sembla el que no hi és tot, però que en realitat és el que diu tot allò que els demés callen. La Verónica es va criar fora de la família, el pare (absent a l’obra) se la va endur amb ell quan era petita. Ella és la mirada externa, de la mateixa manera que ho és l’Hernan interpretat per en Biel Durán.

Tot i que tots els actors s’impliquen al cent per cent interpretant els seus personatges, els que més m’han agradat i he vist aquella essència argentina que tant m’agrada, han estat la Francesca Piñón en el paper de l’avia, i al Sergi Tordecillas en el paper de Marito.

L’escenografia l’he trobat molt encertada, en ella es reflexa l’abandó, el caos i desordre en el que viuen els personatges d’aquesta peculiar família. Una família que intenten sobreviure dins del seu propi món. En ells veiem desesperació, egoisme, individualisme, falta de solidaritat, falta de responsabilitat, incomunicació. L’omissió està en que tots saben el que passa, però ningú fa res.

 

És la primera vegada que “L’omissió de la família Coleman” es presenta en català, i és el propi autor, Claudio Tolcachir, qui la dirigeix. Com a curiositat us diré que va ser estrenada en el menjador de casa seva. Porta més de 13 anys rodant pel món i s’ha estrenat en més de 20 països.

No us la perdeu!!!

L’autor i director Claudio Tolcachir és un dels noms més representatius, juntament amb Javier Daulte i Daniel Veronese, d’un estil de teatre argentí que va aterrar fa uns lustres a Barcelona refrescant notablement el panorama. De sobte, el públic i la professió catalana va comprovar que existia una manera diferent de fer les coses, més natural, àgil i efectiva que no sabíem ni que existia. Aquesta nova versió de L’omissió de la família Coleman arriba uns vuit anys després de la primera vegada que vam poder veure l’original als nostres escenaris. El principal repte d’aquest muntatge, per tant, era fer la translació a la cultura i idioma locals sense perdre la seva ànima o la seva peculiar idiosincràsia interpretativa. El resultat, malgrat els possibles prejudicis, demostra: primer, que Tolcachir és un excel·lent director que coneix a la perfecció la seva obra i, segon, que els actors i actrius catalans són totalment capaços de fer aquesta peça funcionar (sense necessitat de ser argentins). L’espectacle parteix d’un plantejament senzill i uns personatges força esbojarrats per arrossegar-nos, a través de l’absurd i l’humor negre, cap a un drama dolorós, profund, aspre i desolador. Tot això continua present en aquesta nova posada en escena i continua emocionant d’una manera molt similar. El problema és que, tot plegat, respira un cert aire de recreació més que d’autenticitat i hi ha un punt de control que en la versió argentina fluïa d’una manera més lliure. Potser és una qüestió d'injusta comparació amb el nostre record, això és difícil de saber. Del que no hi ha cap dubte és que, per aquells que no la coneguin, aquesta obra (ara, en versió catalana) continua sent una cita imprescindible.

Dia d’estrena al Teatre Romea, dilluns ple de gom a gom espectant de veure l’obra de Claudio Tolcachir traduida al català.

La revisió d’aquesta obra que ha estat tot un èxit al món, sembla necessària. Possiblement la traducció de la mateixa treu una mica la part emocionant del teatre argentí, la força dels seus actors i de la seva empemta. Però amb tot, els seus elements tenen un engranatge perfecte i fa que tot funcioni correctament.

L’obra és un remolí d’emocions que ens engoleix des de l’inici de l’obra. Baralles, brega amb moments familiars que ens mantenen alerta en tot moment. Una obra coral on veiem la natularitat (possiblement en català perd la part més punyent que es podria veure en la versió argentina) que ens atrapa des de l’inici.

Com en les diferents obres argentines que he pogut veure (no he tingut la sort de veure tantes com voldria), els diàlegs s’ensopeguen per atrapar l’espectador i podem pasar del somriure, a l’emoció, a la sensació que Claudio sembla voler traslladar-te en aquell moment sense cap mena de problema.

A més podeu veure la resta de l'opinió a l'enllaç

L'impacte que Claudio Tolcachir va causar amb la peculiar família Coleman en el 2011 va ser similar al que havia causat Javier Daulte la dècada anterior. Un cop més, els argentins ens tornaven a mostrar un teatre fet des de les entranyes, amb pocs mitjans... però amb molta veritat. De fet, Tolcachir destaca especialment per tocar el cor dels espectadors, però no des d'un lloc ja conegut sinó des d'angles completament diferents i a partir de situacions inesperades. Qui conegui alguna família Coleman (n'hi ha a qualsevol país, a qualsevol ciutat) entendrà de seguida el que vull dir.

En aquesta versió catalana, que ha traduït Jordi Galceran i que dirigeix el mateix autor, hi ha pocs canvis respecte a l'original. Tenim de nou davant dels nostres ulls una família desestructurada composta per una àvia, la seva filla i quatre nets, tots ells en busca d'una fugida i d'una seguretat que els allunyi d'allò que els uneix i els destrueix alhora. Potser la única diferència amb la versió argentina que vam veure al Teatre Borràs ja fa anys és la forma d'afrontar els personatges. És cert que la veritat segueix sent el punt de partida, i també és cert que tot el repartiment escollit -amb uns brillants Sergi Torrecilla, Roser Batalla i Francesca Piñón- està en aquesta línia, però el mètode i el bagatge actoral dels nostres actors és molt diferent. Veiem veritat, sí, sentim emoció, però tot està més controlat i en el lloc correcte. Algú em deia al sortir del teatre "aquí fins i tot s'esperen a que el públic acabi de riure", i això els actors argentins ni s'ho plantegen. Viuen els 105 minuts que dura l'obra com si fos la vida, com si els hi passés realment a ells... Potser estem demanant massa, però és que les comparacions sempre són odioses i en aquest cas -tenint en compte que la versió és quasi calcada- són inevitables.

L'Omissió de la Família Coleman és un text tragicòmic de l'argentí Claudio Tolcachir que després d'una traducció de Jordi Galceran torna a Barcelona per explicar la història d'una disfuncional família catalana.

Els Coleman són un grup de personatges a la deriva, units per un feble vincle familiar el valor del qual són incapaços d'apreciar. Són tot allò que succeeix quan ens oblidem dels altres, quan cadascun lluita per la seva pròpia supervivència i l'empatia desapareix. És la victòria de l'individu per sobre de la comunitat, la victòria del caos per sobre de l'ordre.

Els diferents personatges de la família i les seves excèntriques personalitats doten a l'obra d'un gran component còmic que sens dubte és un dels seus principals atractius. Destacaria els personatges de Sergi Torrecilla i Vanessa Segura, dos pols oposats magistralment interpretats que fan avançar la trama i captiven a l'espectador.

El frenesí d'aquesta bogeria familiar es contagia a tota l'obra, donant-li un ritme accelerat que malgrat comptar amb alguns moments de decaiguda i una escenografia que no acaba de convèncer, condueix a l'espectador a un viatge de riallades agredolces fins al tràgic final.

I és que malgrat el plantejament còmic, aquesta obra és una arma de doble tall. Els espectadors que només esperin riallades s'enfrontaran a un cru relat sobre l'individualisme i la desesperació humana, amb un final tan tendre com a trist.

 

La família Coleman té ressonàncies d'altres famílies excèntriques de la ficció americana clàssica: la família Sycamore de You can take it with you (Frank Capra, 1938) o la família Lord de Philadelphia Story (George Cukor, 1940). Els Coleman, però, es mouen en territoris molt més ombrívols, gens amables, que sovint esdevenen arenes movedisses per als personatges, per als actors i també per al públic.

El text de Tolcachir exigeix precisió a l'hora de ser dit. El ritme ho és gairebé tot a L'omissió..., i no pel què fa a la velocitat, sinó per encertar el moment d'entrar i, a la vegada, reaccionar a l'actitud dels altres personatges. En aquest sentit destaquen Sergi Torrecilla i Roser Batalla, amb un enorme sentit del compàs i d'imbuir de l'emoció justa cadascuna de les seves rèpliques.

La força del muntatge recau en allò que s'omet, és clar, el que gravita a la casa dels Coleman i que no cal explicar. Potser en les pauses i els silencis hi podem entreveure raons antigues que donin llum al perquè de cada personatge.