Loneliness

Hi ha records que queden enregistrats a la ment per molt temps que passi. Algunes experiències, viscudes especialment en èpoques vulnerables, sembla que no es puguin sobreviure o deixar-se enrere. En certs moments, el dolor que es pot infligir sembla innocu i aquell que es pateix, a vegades, és insuportable. Dues cares d’una mateixa moneda que afecten, sense dubte, més a una part que a l’altra.

Roberto G. Alonso s’aparta del darrer espectacle que va crear per presentar una proposta totalment diferent. A través de la dansa, construeix un relat que exposa una de les lacres de la societat: l’assetjament escolar. Es narra el patiment d’un personatge, però també es reflecteix la responsabilitat dels perpetuadors/es d’aquest assetjament i de les persones que col·laboren, afegint-se o no fent res.

L’inici amb una posada en escena simple i plena de significat ja prediu que l’espectadora tindrà el cor encongit la resta de l’obra. La companyia està conformada per uns ballarins i ballarines que construeixen la narració amb cada moviment que porten a terme, en ocasions suaus i delicats i en d’altres projectant la ira o el dolor de les seves interpretacions. Son les seves interaccions les que estructuren un relat ple d’angoixa, dolor i solitud, que esparvera al públic i el deixa clavat a la butaca aguantant la respiració, desitjant una treva que el tregui d’aquest malson. I és precisament aquesta interpel·lació, el sentiment que provoca la peça, el més important d’aquesta. La necessitat de mostrar l’horror de la realitat per ser-ne conscient, per no apartar la mirada i per fer visible les seves conseqüències.

El disseny de llums i el muntatge escenogràfic acaben d’arrodonir una producció sensible i potent, que està feta sobretot per a adolescents, però que cal que vegi tot el públic adult per fer un front comú davant de les situacions que s’exposen i d’altres que, de ben segur, encara estan amagades darrera d’un silenci.

Hem vist els darrers anys a Roberto G. Alonso actuant per a altres (A mi no me escribió Tennessee Wiliiams, El gran teatro del mundo, Els homes i els dies), involucrat en projectes de cabaret (Cabaret 13, Laberitnt Streaptease, Jo travesti) o bé dirigint el moviment o les coreografies d’algunes obres de text (Afanys d’amor perduts, L’hort de les oliveres). Serien innombrables els espectacles en els que s’ha vist immers, d’una manera o d’una altra, en els darrers anys. Però tot això no ens ha de fer oblidar els orígens:  d’on surt l’artista, la companyia de dansa que crea fa més de 20 anys, etc. I és que per sobre de tot, Alonso és un dels coreògrafs de contemporani més interessants de Barcelona. Encara que es prodigui poc en aquest aspecte, un espectacle com Loneliness serveix per reivindicar-lo i posar-lo de nou en primera línia.

Loneliness ens parla directament i sense embuts del bullying. Ambientat en un institut, els ballarins –tots molt joves- ens retraten el primer rebuig, l’aïllament i la humiliació infringida a la víctima d’aquesta denunciable pràctica. Veurem situacions de poder, de pèrdua i, sobretot, de soledat. I tot això, amb símbols juvenils per excel·lència (les pilotes de bàsquet o les taquilles dels vestuaris) però també amb símbols d’una nova identitat i de la diferència (les sabates de taló). Pocs elements, però molt contundents i molts clars, sobretot perquè els joves se sentin referenciats i ho entenguin a la primera. No s’ha d’oblidar que el TNC ha programat diverses funcions matinals per a públic adolescent.

Però per sobre del tema, i del seu contundent missatge, Loneliness és un espectacle de dansa amb una coreografia bellíssima i molt exigent. Si tenim en compte la curta edat dels vuit intèrprets tot adquireix, encara més, un gran valor. Estem, per tant, davant d’un muntatge meritori, ben construït, i millor executat.