Lorca, que te quiero, Lorca és una proposta de Pedro Victory i Josuè Guasch, que interpreten ells mateixos. Parla de la llibertat d’expressió, d’una cel·la, un ganivet de plata i la lluna. Un drama atemporal que parla de la lluita del pueblo a través dels ulls del poeta.
La música, les imatges, els personatges amb màscara i la il·luminació ens transporten directament a l’imaginari lorquià i ens esquincen l’ànima des del minut zero creant una empatia especial entre el pres, en Pedro i l’espectador. Tot això, amb el recital de poemes més famosos i brutals del poeta, i una interpretació magistral.
Sinopsi
L’obra ens situa dins de la presó on un activista ha estat detingut per participar en una manifestació que va acabar amb aldarulls i un guàrdia civil va perdre un ull. En Pedro espera el judici a la presó i, encara que té coartada, la guàrdia civil el pressiona i el maltracta. Aquesta situació li provoca una depressió que no el deixa ni menjar. Llavors li assignen un psicòleg per revertir la seva situació que resulta ser un apassionat de la poesia i, en concret, de Lorca. La casualitat fa que la poesia lorquiana sigui una eina per treure el pacient de la depressió i finalment es crea un paral·lelisme entre el pres i el mateix Lorca. La relació amb la guàrdia civil, la denúncia al règim i al sistema, la traïció de la seva germana, la tortura…
Aquesta obra no parla de Lorca però Lorca sempre hi és present. Els seus escrits i poemes fan avançar l’acció de tal manera que es converteixen en situacions del pres, en els seus somnis o en les seves pors. Unes reixes de fons i tres cubs negres de fusta negra com l’ànima del poeta són la nostra escenografia sòbria i austera. La pintura d’una cel·la.
«No sabrán los que lo asesinaron que lo estaban sembrando, que echaría raíces, que seguiría cantando y floreciendo en todas partes, y en todos los idiomas, cada vez más sonoro, cada vez más viviente.» Pablo Neruda.
