El mite d’Orfeu és un dels més obscurs i més plens de simbolisme de tota la mitologia hel·lènica. D’orígens antiquíssims, Orfeu és el cantant per excel·lència, el músic i el poeta. D’ell es deia que sabia cantar i tocar uns cants tan delicats que les bèsties salvatges el seguien, el regne vegetal s’inclinava cap a ell i els homes més ferotges es calmaven totalment.
Sinopsi
D’altra banda, amb motiu de les noces de Maria de Mèdici i Enric IV, rei de França, a la Florència dels Mèdici de l’any 1600, Jacopo Peri i Giulio Caccini havien estrenat la seva Euridice, considerada la primera òpera (avui tristament desapareguda). En oposició a aquest esdeveniment, Vicenç Gonzaga, duc de Màntua i fervent amant de les arts, va voler contraatacar amb l’encàrrec i estrena d’una nova òpera. Un moviment artístic, però també polític. Així naixia L’Orfeo de Claudio Monteverdi.
L’Orfeo, favola in musica, estrenada el 24 de febrer del 1607 en una petita sala del Palau Ducal de Màntua, és gairebé la primera òpera o, en tot cas, la més antiga conservada completa. Era l’inici d’una nova era: l’Oracolo della musica posava en pràctica el llenguatge experimental que ja utilitzava als seus darrers madrigals, tot desenvolupant un nou llenguatge sonor que representaria la transició entre el Renaixement i el barroc. El text literari assumia una perfecta comunió amb la música, i va esdevenir un entreteniment cortesà d’enorme interès i de possibilitats il·limitades.
Al podi, René Jacobs, coneixedor únic d’aquests repertoris, clou el retrat-encàrrec fet pel Teatre de revisar tres Orfeus operístics: Telemann, Gluck i Monteverdi. Jacobs, aclamat com un dels directors predilectes del públic en aquest període musical, ens endinsarà en els misteris d’aquesta partitura, que conserva tota la seva modernitat tot i tenir més de 400 anys de vida.
