L’origen del món és considerada l’obra mestra de Lucia Calamaro, una de les veus més interessants de la dramatúrgia contemporània a Itàlia. Ara arriba a la nostra cartellera sota la direcció de Guido Torlonia i amb Alicia González Laá, Queralt Casasayas i Annabel Totusaus interpretant aquesta “comèdia” familiar.
Sinopsi
Un espectacle revelador que capta i condueix a un món d’elucubracions i quotidianitat: una família de tres dones (mare, àvia i filla) que té el costum de desentranyar la realitat mentre menja, xerra o es vesteix. Una familiaritat filosòfica que xoca contra la seva pròpia comèdia gràcies a un llenguatge teatral i embolcallador.
L’interior retratat és la casa, on viuen mare i filla, on arriben altres personatges de la constel·lació familiar, on intervé sistemàticament la figura d’una psicoanalista, on els electrodomèstics s’assemblen a enutjoses i monumentals deïtats.
Dividida en tres actes (Dona melancòlica a la nevera, Alguns diumenges en pijama i El silenci de l’analista), l’obra ofereix una profunda reflexió sobre el malestar de viure, arrelat en els mecanismes que regulen les relacions familiars, amb fragilitats amplificades a l’enèsima potència dins dels murs domèstics.
Gestos rituals i discursos intermitents, a vegades hilarants, obren indicis de bogeria ordinària. Dia i nit, mare i filla teixeixen la tela d’aranya d’un vincle mòrbid i claustrofòbic que domina les seves existències. El que hauria de ser amor es converteix en monstruositat. En definitiva, una “comèdia” familiar.
L’obra en paraules del director
L’origen del món és considerada l’obra mestra de Lucia Calamaro, una de les veus més interessants de la dramatúrgia contemporània a Itàlia. Guanyadora de tres Premis Ubu, publicada a Itàlia per Enaudi i a França per Actes du Sud.
L’obra és un cant nocturn, on els personatges es perden en el laberint de la seva existència i busquen l’embull (el fil d’Ariadna) que els permeti sortir.
Els temes de Lucia Calamaro són més aviat “capitals”: la mort, la maternitat, la depressió, el nostre ésser en el món. Les preguntes que es plantegen els seus personatges parteixen sovint d’un revoltim de conceptes i frases, una cerca aparentment confusa que només després es dissol en una sèrie de punts de vista enlluernadors i visions brillants. És un procés molt teatral, combinat amb una capacitat per a tocar temes difícils i despietats, però sempre amb una lleugera ironia.
Els seus personatges s’agiten en un continu qüestionament del sentit entorn de les seves pròpies angoixes o d’aspectes de l’existència com la mort, que hom poques vegades aconsegueix situar. Una espècie de recerca incessant que, sovint, acaba per tornar-se cap a les paraules mateixes, encara que sigui simplement per a desviar-se cap a una altra cosa i perdre’s.
Una mica com el personatge de Daria, la mare (la protagonista) que comença preguntant-se pel seu lloc en el món i acaba preguntant-se què menjar. Cerca a “algú” i no “alguna cosa” en el microcosmos de la seva psique-nevera, es busca a si mateixa, però fins i tot aquí necessita als altres. Algú a qui li agradi escoltar-la atentament i detinguda, en cas contrari corre el risc d’emmalaltir per no escoltar, per no parar atenció.
La mateixa empremta però amb reaccions diferents per a les altres dues protagonistes: l’àvia, que opta per eliminar les seves necessitats més vitals mentre aconsegueix sobreviure en la mar d’avorriment que li sobrevé, sense ofegar-se en ella. Federica, la filla, a cavall entre la simbiosi amb la seva mare i l’intent d’aconseguir comunicar-se amb ella desxifrant el seu llenguatge corporal.
Calamaro sempre aconsegueix trobar les paraules coherents per a descriure el que tots sentim però no podem pronunciar. És sorprenent fins a quin punt un és capaç de trobar part de si mateixa en els personatges que habiten les seves obres.
Com a espectador, sempre penso “sembla que m’ha llegit els pensaments”.
