Los días afuera

Ahir dins del Grec vaig anar al Lliure per veure aquest espectacle internacional que no sé ben bé com enquadrar-lo però diguem-ne Document musical de l’escriptora, directora i performance argentina, Lola Arias. Quan vaig comprar l’entrada ho vaig fer perquè em semblava molt interessant conèixer les vivències de dones Cis i persones Trans que han passat anys a la presó de dones i ara es troben en llibertat i saber com afronten la seva incorporació a la vida normal, relatat clar no per artistes professionals sinó pels que les que el van viure a la seva pròpia carn. A més tenia molt bon record d’una altra obra del Grec de Lola Arias que vaig veure fa 5 anys i em va agradar moltíssim, Campo minado. Però aquesta vegada no ha estat així, les lletres de les cançons no aporten res, els relats salten de l’un a l’altre de manera inconnexa, la posada en escena amb uns elements enormes que mouen els actors i que ajuden molt poc, les coreografies de fi de curs de primària, i les veus quan canten entenc que no siguin professionals però unes classes per afinar una mica els convé. En definitiva m’he avorrit i emprenyat a parts iguals i més al final quan entren en acció aquests que criden, bociferen i udolen i que em recorden l’antiga claca modernitzada i amb menys educació evidentment.