Los fantasmas de las Glorias

A poc a poc i a força de riure d’elles mateixes, Las Glorias Cabareteras han forjat una sèrie de mites al seu voltant (teatres que les veten, intents de censura i boicot contra elles, sales que tanquen després d’una actuació seva...) que les han convertit en tot un referent del cabaret underground. La seva (suposada) carrera maleïda, però, ha suposat dos elements importants. D’una banda, les poques oportunitats que tenim de veure-les en directe s’han convertit en tot un esdeveniment que, en algunes ocasions, com aquest comiat de la seu de Gràcia de la Sala Beckett, serà recordat com a històric pels assistents. D’una altra, han adoptat la veu enverinada dels arraconats que les permet, sense por ni pèls a la llengua, verbalitzar amb una gràcia única tot el que ningú s’atreveix a dir sobre el teatre català, els dramaturgs, els actors i actrius i directors però que tothom pensa o comenta d’amagat.

El seu exercici de catarsi del món de la faràndula i els seus fantasmes és tan sa, divertit, poderós i especial que, ara mateix, no hi ha cap altre espectacle que contingui tanta veritat, tanta mala llet i tanta ironia respecte a aquest tema. Elles saben fer virtut dels seus defectes i, per tant, totes les imperfeccions escèniques, els anticlimàtics números musicals i el nombre excessiu de finals sembla que juguin a favor d’aquesta genial paròdia de vedettes en decadència. Diuen que només fan el mamarratxo i que sempre es repeteixen però el seu show, en realitat, mai és igual. Mai se sap a qui li tocarà rebre. I això fa que se senti viu, fresc, imprevisible, autèntic, natural. Potser hi haurà gent que no connecti o que no capti algunes referències però l’important és que l’alegria i desvergonyiment que transmeten és diversió en estat pur. Tothom que tingui l’oportunitat hauria d’anar a veure-les encara que sigui només una vegada. Perquè, si segueixen així, aconseguiran convertir-se en una llegenda local i, llavors, tots voldrem poder dir: “jo vaig estar allà, jo les vaig veure”.

Las Glorias es van gestar ja fa més de deu anys als passadissos del metro i des de llavors han estat un trio, després un duet, i ara un duet amb convidada especial. Han passat per petites sales, per molts bars –massa bars-, i també per teatres importants... que no les han tractat com es mereixien. Fan un cabaret indescriptible, basat sobretot en la catàstrofe, en el paper de la vedette que ni sap cantar ni ballar... però sí que sap criticar. I en això tenen la mà trencada! Critiquen a la professió, al públic... i també es critiquen entre elles. Però tenen tanta gràcia al fer-ho que tothom repeteix i participa d’una mena de catarsi col·lectiva, on la complicitat entre artistes i espectadors esdevé fonamental. Las Glorias són destroyers, a vegades salvatges i llenguallargues... però també són entranyables i es fan estimar, perquè els losers estan de moda i elles ho saben.

En aquest nou espectacle, que torna a ser una mostra de la seva excessiva loquacitat, fan un petit homenatge a la seva relació amb la Sala Beckett i deixen anar tota la seva ironia per parlar del teatre català i dels actors, dramaturgs i sales que el conformen. També tenen temps per invocar els fantasmes que les acompanyen a tot arreu, que no són altres que els de la Xirgu, Lorca, Beckett i un espectador de la Sala de Gràcia que “es va morir després d’un cicle de nova dramatúrgia catalana”. Una bona barreja de temes que surten amuntegats i sense fre, al més pur estil Glorias. Uns temes que, puntejats amb indescriptibles números musicals, porten als espectadors cap a un final que sempre triga a arribar... Elles mateixes diuen que no saben acabar els seus espectacles, i l’altre dia no va ser una excepció. Els hi va costar tres intents, però finalment van concloure un dels seus muntatges més divertits, descarats i atrevits. Només us diré que van acabar muntant una foguera amb diversos exemplars de la revista Pausa, mentre el públic vitorejava i aplaudia... i tot plegat davant de Toni Casares, director de la Sala Beckett. Un fantàstic disbarat del que s'hauria de gaudir molt més sovint.