Los finales felices son para otros

Dilluns vaig anar a La Villarroel a l'estrena de Los finales felices son para otros; una obra de Mariano Saba, dirigida per Ignacio Gómez Bustamante i Nelson Valente i protagonitzada per Julián Ponce Campos, Martín Gallo, Augusto Ghirardelli, Mariana Mayoraz, Sofia Nemirovsky i Matías Pellegrini Sánchez.

Los finales felices son para otros, es va estrenar a l'Espacio Callejón (Argentina) l'any 2022, sota la direcció de Nelson Valente i Ignacio Gómez Bustamante.
Es tracta d'un treball que aprofundeix sobre el text de Ricard III de William Shakespeare, un text de gran potència dramàtica, que busca qüestionar els vincles de poder i ambició com a únic motor possible.
No es tracta d'una adaptació, sinó que és una reescriptura del clàssic a la quotidianitat del present.

El dramaturg Mariano Saba situa la història en un poble argentí. Ambientada en els anys noranta i el món laboral, amb la intenció de retratar la violència com a llenguatge quotidià. Una violència oculta i a la vegada visible (verbal i física) al llarg de la funció.

Tot i que tots els actors ho fan genial, crec que és de justícia ressaltar la magnífica feina actoral de Julián Ponce Campos en la interpretació de Ricard III. Ponce fa una feina de personificació i transformació corporal impressionant, fins al punt de fer-nos creure que aquella malformació és talment real, i la de l'actor Martín Gallo interpretant a Leon, un personatge molt violent que aconsegueix l'absolut rebuig dels espectadors.

Tot i que el text conserva pocs elements de l'obra original, la trama i l'essència dels seus personatges és la mateixa que la del clàssic: la degradació de l'home i l'ambició de poder.

Los finales felices son para otros, és una obra amb molts matisos i en el que, a més a més del ressentiment, l'ambició, l'individualisme, les aparences, la crueltat humana i la venjança, es toquen molts altres temes com la pobresa, la desesperació econòmica i laboral, la falta d'educació, el maltractament i l'alcoholisme.

Un text impecable, unes actuacions excepcionals, una direcció molt acurada són suficients motius perquè no us perdeu aquesta joia teatral.

 

Aquesta és una reescriptura molt particular de Ricard III, a l’estil de les que ja havien fet Gerard Guix a Ricard de 3er o Carla Torres amb els de Parking Shakespeare. Es tracta d’una versió molt a l’argentina, com ara aquelles que feia ja fa uns anys Daniel Veronese. Aquí tot es redueix a un taller o fàbrica (no se sap massa bé) que subsisteix com pot malgrat passar per un mal moment, i que té a uns germans com a propietaris. Un d’ells, amb visibles malformacions físiques, voldrà venjar-se de tot i de tothom pels greuges i les humiliacions patides durant anys. La seva ment –deformada també pel patiment- maquinarà una sèrie de trames recargolades i maquiavèl·liques.

La dramatúrgia de Mariano Saba funciona i avança amb interès, tot i que a vegades hi hagi algun salt argumental que fa avançar la trama amb celeritat. Crec que la direcció de Ignacio Gómez Bustamante i Nelson Valente –present en els darrers mesos a les cartelleres de molts teatres barcelonins- es centra massa en la crispació i potser no dosifica les explosions i la cridòria. Una decisió que, malgrat tot, té el seu contrapunt en la magnífica interpretació de Julián Ponce Campos, un actor ja vist a la trilogia catalo-argentina del darrer Festival Grec. La seva és una d’aquelles actuacions que es recorda i que commou, tant pel gran treball físic com per la seva contenció i naturalitat. Un actor que haurem de seguir amb atenció, perquè ens pot donar moltes sorpreses.

Un apunt també per la decisió escenogràfica, que utilitza una de les grades com a part del decorat. Una decisió senzilla, segurament moguda per les necessitats d’una sala tan particular com La Villarroel, però que dona una dimensió metateatral molt interessant i pertorbadora.