Los guapos

Les persones tendim a idealitzar el passat. Romantitzar moments i anhelar records que s’han perfeccionat i modelat amb el pas dels anys per ajustar-se a allò que la nostra percepció o jo del moment vol creure que va viure. I juntament amb aquests moments, especialment en la infància, s’acostuma a col·locar a persones de manera estratègica que van significar molt, però que potser no eren exactament com es recorden. Aquesta idealització comporta uns autoenganys que es porten fins al límit, quan tot explota i no es pot mirar cap a una altra banda.

David Trueba en aquesta obra fa un salt a la memòria dels dos protagonistes, en Pablo (Vito Sanz) i la Nuria (Anna Alarcón). De petits vivien al mateix barri obrer de la ciutat on tothom sobrevivia com podia, es van trobar l’un a l’altre en la pre-adolescència i van sortir durant poc temps, el suficient perquè els hi deixés un record al qual recórrer. Es retroben d’adults quan la Nuria necessita que en Pablo l’ajudi en un afer bastant complex. És durant els moments de retrobament i converses quan explotarà la bombolla del record.

Amb un llenguatge directe i reflexiu, com és costum de Trueba, el text navega en el present dels personatges i en els camins que els van fer unir-se quan eren adolescents. Amb la seva pròpia descripció dels moments viscuts es va perfilant el seu caràcter i cada aresta dels personatges, proporcionant a l’espectadora una visió global d’allò que motiva i empeny a cadascun d’ells en la trama. El motiu del retrobament és una excusa per afrontar el canvi de paradigma i de visió que cada personatge té de l’altre. Veure el passat amb ulls d’adult, de l’experiència adquirida, és l’autèntica motivació de la narració.

El disseny sonor i de llums ajuda en la transició entre el present i el passat, entre el diàleg actual i els monòlegs plens de records. Una narrativa ben tramada en una escenografia molt interessant, tot i que no interactua gaire en el relat.

Sanz i Alarcón tenen una feina difícil en donar vida a uns personatges contradictoris, especialment ella que bocí a bocí explora i desconstrueix un paper inicial simple en una persona complexa que amaga la seva pròpia realitat. La força d’Alarcón impregna cada paraula i moviment de Nuria, creant, fins i tot, una incomoditat pretesa i molt ben aconseguida. La naturalitat de Sanz fa evolucionar el seu personatge de manera orgànica, traient capa a capa l’anhel i la decepció de Pablo, al mateix temps que transmet un fons de tristesa.

El relat és interessant i la història atrapa al públic, tot i que cap al final de la producció sembla que la reiteració de certs conceptes o comentaris allarguen la posada en escena sense necessitat. Afortunadament, en aquest moment en què l’espectadora comença a davallar el seu interès es provoca un canvi de discurs que sorprèn i tornar a captar l’atenció. El públic torna a enganxar-se just per acomiadar-se d’una història trista, però molt real.

La temptació de passar del teatre al cinema és molt gran, però també hi ha directors i guionistes que de tant en tant escullen els escenaris per provar idees noves o buscar el plaer de tenir un públic en directe. Cesc Gay ho ha fet, i amb força èxit, en diverses ocasions. Ara li ha arribat el torn a David Trueba, conegut per pel·lícules com La buena vida, Soldados de Salamina, Vivir es fàcil con los ojos cerrados o Saben aquell. El seu estil, quasi sempre intimista i lligat a personatges quotidians i molt reals, encaixa la mar de bé amb aquest debut interessant i prometedor.

Los guapos ens parla de dos amics que es retroben molts anys després. Però no es un encontre casual, sinó amb un interès ocult que coneixerem a mida que avanci l’obra. Es tracta d’una trobada amistosa però plena de retrets i desconfiances, sobretot per un tema de classe que apareixerà contínuament i desafiarà el tipus de societat que cadascun d’ells ha escollit per viure. Es tracta d’una història que podria ser hereva d’aquell cinema quinqui dels vuitanta o que podria haver sortit de la imaginació de Juan Marsé. Una història que parla de classe treballadora, de gent de barri, de fracassats i també de personatges que han pogut sortir de l’ambient imperant en la seva adolescència... Los guapos sembla una obra que parla de revenja, de justícia social, però amagada dins d’una trama corrent i uns personatges comuns.

Crec que l’obra funciona sobretot per uns diàlegs àgils, potents, i per tota la trama de la demanda legal que un dels personatges vol cursar. Potser la història més íntima entre els dos protagonistes queda més difosa, i la forma de presentar els diferents canvis de dia i de temps no està del tot ben definida. Tampoc he entès massa bé l’ús de la il·luminació, supeditada a una escenografia molt bella però potser un pèl inversemblant. D’altra banda, Anna Alarcón i Vito Sanz compleixen perfectament amb les expectatives que teníem dipositades, essent ella potser la que té el paper més complicat i més agraït.