Los hijos perdidos de Dios és una obra sobre la memòria. Un relat sobre les persones que recorden i les persones recordades, i també sobre les persones que no recorden i les persones que no són recordades. Explica la història d’una família d’esquerres d’Alacant des dels anys 40 fins a l’actualitat, passant per tres moments clau de la història col·lectiva: franquisme, transició i democràcia actual. Una història plena de secrets, fantasmes i mites, com la de tantes famílies espanyoles.
Sinopsi
Benvinguts al País Valencià.
Un país nascut de la cruel Espanya i del tendre Mediterrani.
Un país fet de gossos que parlen i de Moires.
La nostra història succeeix a tres ciutats:
Alacant, on va néixer el feixisme espanyol amb l’execució de José Antonio Primo de Rivera.
València, l’única ciutat del món on l’aigua salada és dolça.
I Benidorm, la Sodoma original, on envien a morir als orfes que no obliden.
Aquesta és la història d’Alexandre Rodríguez i Fons, Àlex, i el seu germà Alvaro.
La història dels seus pares i dels seus avis.
Una família maleïda amb un segle de canibalisme, tendresa i memòria.
Tres plagues que l’han consumit, i que han definit les seues històries, el seu amor.
Una tragèdia que conta tres mites: el cosmològic (l’origen de l’Espanya del s.XX), el moral (la diferència entre el plaer i el patiment) i l’escatològic (la fi del Món).
La nova proposta de La casa de Asterión és una peça radical que situa a l’intèrpret al centre de la creació artística. El seu sacrifici a escena i la seva metamorfosi constant són la base a partir de la qual s’inicia l’aquelarre.
SOBRE LA COMPANYIA
La casa de Asterión és el nom de l’obra i de la companyia.
L’obra és una tragèdia Nietzscheana de la primera meitat del segle XXI.
La companyia és la companyia de teatre que representa aquesta obra.
El nom prové del relat de Jorge Luis Borges.
On la casa està definida de la següent manera:
… sus puertas (cuyo número es infinito) están abiertas día y noche a los hombres y también a los animales.
… no hay una puerta cerrada, añadiré que no hay una cerradura.
Todas las partes de la casa están muchas veces, cualquier lugar es otro lugar.
La casa es del tamaño del mundo; mejor dicho, es el mundo.
I Asterión d’aquesta altra:
Cada nueve años entran a la casa nueve hombres para que yo los libere de todo mal. Uno tras otro caen sin que yo me ensangrente las manos. Donde cayeron quedan, y los cadáveres ayudan a distinguir una galería de las otras.
… uno de ellos profetizó, en la hora de su muerte, que alguna vez llegaría mi redentor. Desde entonces no me duele la soledad…
¿Cómo será mi redentor?, me pregunto. ¿Será un toro o un hombre? ¿Será tal vez un toro con cara de hombre? ¿O será como yo?
La peça està dividida en cinc actes.
Inspirada en l’estructura de El rei Lear de William Shakespeare.
Cada obra tindrà una duració d’entre tres i set hores.
I s’estrenarà quan estiga llesta. Un cop completada s’inicia la següent.
La suma total de la durada de les cinc obres serà de vint-i-quatre hores.
El càlcul de temps aproximat per a la creació de la peça total és de trenta anys.
El públic podrà assistir a aquestes representacions d’una en una, quan s’estrenen.
O veure directament la performance final.
O les dues coses.
La performance final es representarà una vegada.
I després, es dissoldrà la companyia.
Quan La casa de Asterión haja acabat, La casa de Asterión es dissoldrà.
