Los niños oscuros de Morelia

Un fet real. Un vaixell carregat amb més de 450 nens, fills de republicans, humils uns, senyorets els altres, camí d'un internat a Mèxic. Fugen de la Guerra Civil, de l'altre bàndol, de les 3 Espanyes (gran i oblidat concepte, el dels atrapats enmig de radicalismes), en alguns casos sembla que fins i tot forçats davant reticències dels pares. L'exili sempre és una tragèdia. Ni espera la terra promesa ni la tornada serà fàcil. El viatge en si mateix sol ser dramàtic. Aquest vaixell es dirigeix ​​a un futur que ja albiren serà tenebrós.

En una cabina tancat per dins, amb una banyera com a únic element a disposició de la seva imaginació, dos nens comparteixen jocs sinistres i és que els nens tenen la virtut d'exorcitzar allò fosc -abusos, execucions, traïcions, la guerra ... - jugant. Els jocs es succeeixen i així anem coneixent sobretot a un d'ells i les seves circumstàncies. Volen jugar, s'obliguen a fer-ho, es barallen, s'atrauen, s'expliquen secrets ja repetits ... I sempre present, una maleta tancada que guarda el futur. El futur en un internat on no els rebran amb els braços oberts sinó a l'inrevés: no deixen de ser refugiats que fugen per arribar a on no els han cridat. I aquesta segona part, la de la vida a l’orfenat, apunta també a tan apassionant, fosca i tràgica com ho va ser el viatge. De fet, surts amb ganes de saber més d'aquest epíleg.

Hi ha un joc fosc de seducció i repulsió. De oblit i memòria. De passar pàgina però no oblidar. O d'oblidar per recordar, en aquest text d'Albert Tola (Sarab) que suposa el debut en la direcció de la intèrpret Elena Fortuny (Un disgust danès, Històries d'Istanbul). Impecables so, il·luminació, moviments i interpretacions de Rodrigo García Olza i Lluís Marquès (s'alterna amb Marc Pujol).

En resum: proposta íntima, poètica, fosca, complexa, certa i amb tocs d'humor per alleujar la tensió que va creixent i creixent, com la foscor que envolta a aquests nens. La veritat és que no és una altra història més de la Guerra civil, un episodi històric sense més, sinó sobre la memòria i tancar portes sabent què queda enrere.

Divendres d’estrena als Baixos 22 del Tantarantana, el teatre fent goig gairebé ple fins a la bandera i una proposta que arriba a Barcelona en el seu muntatge original, després d’haver-se estrenat a Madrid i en altres indrets de l’Estat.

LOS NIÑOS OSCUROS DE MORELIA ens parla d’un episodi relacionat amb la Guerra Civil Espanyola, en què 456 nens i adolescents van ser portats des de Barcelona al port de Bordeus per ser embarcats en el vaixell Mexique rumb a Mèxic. Era el 27 de maig del 1937 quan van salpar i el 7 de juny de 1937 quan van arribar a Veracruz.

Es tracta d’una creació de la companyia independent Nigredo que ha lluitat per poder estrenar-la i de la que un cop estrenada, s’han fet adaptacions a Colòmbia, Xile, Turquia i Grècia. La companyia va ser fundada en 2013 per Rodrigo García Olza i Albert Tola, una companyia de teatre de text amb un fort ancoratge en la seva integració amb el cos. Les seves produccions són concebudes conjuntament per ells dos, tot i que la “familia Nigredo” ha anat creixent amb el temps.

LOS NIÑOS OSCUROS DE MORELIA, escrita per Albert Tola forma part d’una trilogia sobre adolescents que viuen en contexts de violència. La primera peça d’aquesta trilogia de l'autor barcelonès va ser “Niño fósil” estrenada en aquesta mateixa sala en 2014 i la tercera és “Vino lunar” que podrem veure al mes de maig també al Tantarantana.

Elena Fortuny a la que admirem com a actriu (“Assaig sobre la lucidesa”, “Històries d’Istanbul a contrapeu”, a l'Espai Lliure o “Sarab” al Teatre Akadèmia, per esmentar algunes), debuta esplèndidament en la direcció d’aquesta peça.

Els protagonistes sempre a escena, i, una banyera com a material escènic que pren el simbolisme de vaixell, taüt, trineu, amagatall o confessionari, donant joc a l’extraordinari moviment coreogràfic de la proposta. Una maleta recorda el viatge permanent que és la vida.

Rodrigo García Olza i Lluís Marquès (en algunes funcions interpreta el paper Marc Pujol) donen vida als dos adolescents, Pablo i Gracian, que recreen escenes de la seva vida interpretant una quinzena de personatges.

LOS NIÑOS OSCUROS DE MORELIA no és una obra històrica, és una història que intenta recrear la vida truncada de molts nens que durant la Guerra civil van desaparèixer o van morir, una metàfora per parlar de la foscor que envolta la Guerra, el franquisme i la transició.

Un text sobre la memòria, sobre tornar enrere i obrir la porta per poder tancar-la, algun dia, definitivament.

Una reflexió sobre la veritat i la mentida, la veritat que no volem veure, la mentida que tracta de persuadir-nos que aquesta veritat no existeix.

Un text amb punts d’humor per alleugerir la càrrega emocional que conté.

Albert Tola ha volgut fer especial esment a l'existència de la "tercera Espanya", la invisible, la majoritària i sempre perdedora que es va veure atrapada entre la polaritat dels dos bàndols: “Hi ha tres Espanyes: la catòlica, la republicana i la catòlica republicana”.

Una Espanya de fa 80 anys, que malauradament cada vegada s'assembla més a l'Espanya actual.

Un magnífic text, una magnífica direcció i posada en escena i unes magnífiques interpretacions, fan d’aquesta proposta un “IMPERDIBLE”.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Los niños oscuros de Morelia arriba al Tantarantana a mans de la Compañía Nigredo per revisar, criticar i reobrir el passat històric comú i un dels episodis més coneguts: la guerra civil espanyola. A partir d’un episodi relativament desconegut, que no busca trobar vencedors i vençuts sinó ensenyar el dolor i les conseqüències d’una guerra, el texto tracta sobre el viatge que dos (juntament amb més de quatre-cents més) nens emprenen en vaixell des d’Espanya fins a Mèxic per fugir de la guerra.

Considero un encert la voluntat de l’obra d’allunyar-se dels plantejaments habituals i maniqueistes que enfronten el bàndol nacional i el republicà per a ensenyar la crueltat del període històric. Allunyat d’allò, el text i la representació tracten d’evidenciar la solitud que comporta una guerra, totes aquelles generacions (no només aquelles que lluiten, també les que fugen) que es veuen afectades per sempre per un fet de tal magnitud. Tot i aquest enfocament encertat, el text presenta una densitat i una dificultat que compliquen la seva representació i, per tant, la seva comprensió.

Amb una escenificació sòbria, simple tot i que al·legòrica, l’escenari i els actors (Marc Pujol i Rodrigo García Olza) tenen la responsabilitat que el públic comprengui els constants canvis de temps, espai, personatges... El treball és molt complicat, i l’esforç per part dels actors, la direcció i la posada en escena és molt notable. Tot i que no suficient. La densitat del text i el seu trencament constant de fronteres entre present, passat, futur, vida, mort, realitat, representació, teatre, etc. confon al públic més enllà de sorprendre’l. És un plantejament molt interessant, ben buscat, tot i que massa complex per a que funcioni amb una producció tan simple. A més, s’usen recursos com cançons, músiques que trenquen les escenes i que no acaban d’inserir-se, sota el meu punt de vista, dins el sentit de la narració.

Los niños oscuros de Morelia és, en síntesi, una obra amb clars i obscurs. És una obra amb un text molt potent, amb un tractament de la Guerra Civil molt original, que fuig d’allò típic. Amb un elenc encertat i amb ganes de fer-ho bé, amb una escenografia simple però correcta. Tot i això, el públic s’acaba sentint una mica perdut, a la deriva entre tantes escenes continuades que trenquen totes les fronteres de temps, espai, personatges, realitat, ficció... Sobre el paper és un plantejament magnífic, que no funciona tant bé a la pràctica de la representació, tot i que aquesta sigui interessant.

“Los ninos oscuros de Morella” no és una obra històrica, però si que parteix d’un fet històric; un fet històric que s’ha mantingut ocult per raons polítiques i diplomàtiques. És el de “Los niños de Morelia”

El 27 de maig de 1937, un grup format per 456 nens i nenes, fills de republicans espanyols,  van embarcar en el transatlàntic Mexique rumb a Mèxic. Van ser enviats fora d’Espanya amb la promesa d’un refugi digne, lluny dels perills de la guerra, i la promesa de ser retornats en acabada la guerra. Van ser enviats fora d’Espanya amb la promesa d’un lloc digne, lluny dels perills de la guerra. Estava previst que estiguessin allà durant uns mesos, però no contaven amb la derrota republicana ni amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, dos episodis que van transformar el seu exili en definitiu. Los «niños de Morelia» mai van tornar a la seva terra natal. Rés del que se’ls hi va prometre es va complir. Tan punt van arribar al seu destí van ser internats en règim semi presoners i separats per sexe en dos antics seminaris. Van ser tractats amb una severa disciplina militar, i van viure en condicions de supervivència extremes. Molts nens van morir i altres van desaparèixer en circumstàncies estranyes.

“Los ninos oscuros de Molrelia” és un text d’Albert Tola dirigit per Elena Fortuny i interpretat per Rodrigo García Olza i Lluís Marquès. 

Albert Tola construeix una obra de ficció teatral a partir d’alguns fragments reals, com la llista dels nens morts i algunes fotografies, de documentació històrica, del testimoni de l’únic supervivent, Emeterio Paya Valera, i de la memòria familiar i col·lectiva.

La dramatúrgia està construïda com un joc teatral. Es tracta d’un seguit d’escenes curtes entre els dos protagonistes de l’obra, representades en forma de joc, Aquest joc els serveix de distracció durant el viatge. Historietes inventades on hi barregen realitat i ficció, vivències anteriors al viatge, i situacions viscudes en i durant el trajecte a Morelia.

Els protagonistes són dos nois, Pablo (Rodrigo García Olza) i Gracián (Lluís Marquès). Per la roba que vesteixen podríem dir que pertanyen a classes socials diferents.

Com ja us he dit, aquests dos nois passen el temps inventant històries macabres. En les seves històries es converteixen en diversos personatges: mares, cures, ... i reviuen diferents situacions, com l’afusellament del pare d’en Gracián, un  simulacre d’enfonsament, la conversa entre dues mares, el joc del cura,..., per acabar amb el joc de “el que realment va passar”, on quedarà resoltes moltes incògnites de l’obra.

Tot i el contingut macabre de les històries, la seva posada en escena resulta si més no poètica.

Pel que fa a la interpretació, tots dos actors ho fan genial, tot i que he trobat que no és constant ni equilibrat durant el llarg de l’obra. Hi ha moments interpretatius realment extraordinaris, però n’hi ha d’altres que troba que els hi falta alguna cosa.

“Los ninos oscuros de Morelia”  és una proposta que recomano a tothom de veure perquè desvetlla una part de la història que va ser silenciada com tantes altres durant la guerra civil.

Hi ha ferides que s’han d’obrir per poder ser curades definitivament. El cas dels nens de Morelia n’és una.

***/****

Hi ha obres, com aquesta, que pel seu plantejament i el fet històric que volen retratar provoquen d'entrada cert interès. En aquest cas la història és un d'aquells episodis de la Guerra Civil que causen estupor i sorpresa, sobretot per no ser tan coneguts com d'altres. El 1937 un vaixell carregat amb 456 nens i nenes, fills de republicans, va salpar cap a Mèxic amb l'objectiu de que passessin uns mesos allunyats de la violència i la misèria que ja s'havia instal·lat al país. La majoria d'ells ja no va tornar. A Los niños oscuros de Morelia dos únics actors es posen a la pell d'uns adolescents i s'oculten a l'interior d'una cabina per exorcitzar fantasmes del seu present més obscur. Les seves fantasies es barregen amb la crua realitat, donant peu a una sèrie de relacions que poden resultar confuses per l'espectador. De fet, el model narratiu en el que es basa fluctua entre un estil més literari i un discurs dramàtic basat en el canvi de rols i el joc de personalitats. Crec que això no juga a favor d'una obra que vol posar-nos al davant uns fets reals i que intenta, nomes a estones, flirtejar amb el teatre testimonial. Massa elements, i massa diversos, perquè el conjunt funcioni del tot. Malgrat tot, la peça permet el lluïment de Rodrigo García Olza i Lluís Marquès en un exercici interpretatiu força exigent.

Qualsevol nou intent d'entendre el perquè de la Guerra Civil ha de mirar de deixar al descobert les vertaderes intencions del feixisme, sense embuts. En aquest sentit  el que explica "Los niños oscuros... " és la crueldat del cop feixista a partir d'una de les conseqüències forçoses d'aquesta guerra, que obliga els pares a separar-se dels seus fills i d'enviar-los lluny, sense garanties que arribin a bon port.

El muntatge posa el focus en la por i l'estupefacció a parts iguals. La dificultat a l'hora d'entendre les raons que van dur alguns a matar els seus compatriotes és equivalent a la confusió de la posada en escena. Els diferents plans temporals en que es desenvolupa l'acció i els diversos personatges a la pell dels quals es fiquen els dos actors és buscada, ben segur, però probablement s'oblida de tirar un cable l'espectador voluntariós que prova d'enganxar-se a la història infructuosament.

L'esforç dels protagonistes és enorme i salven l'esquizofrènia a què podria haver-los empès un text complex amb elements interessants que rebusca entre els límits, si és que n'hi ha, del gènere dramàtic.

 

Divendres (4 de gener) s’estrenà “Los niños oscuros de Morelia”, una obra de la companyia Nigredo que ens explica l’aventura de dos adolescents en un vaixell ple de nens exiliats de la Guerra Civil Espanyola que navega cap a la ciutat de Morelia, Mèxic. A partir de diferents jocs, volen evadir-se de tot els que els està succeint.

Amb uns jocs perillosos i d’evasió dels protagonistes, els nens d’una República perdura i oblidada, intenten sobreviure el dia a dia en què s’enfronten. A poc a poc, amb petittes apostes podem veure la transició, la corrupció, altractaments i les històries dels perdedors.

Elena Fortuny, que debuta amb aquesta proposta, ens mostra els dos protagonistes (Rodrigo Garcia i Lluis Marquès) a escena en tot moment. Dos nens que ens parlen en primera persona i que segons quins jocs o répliques que ens diuen, van alternant els nous personatges més grans o petits.

Tenim en escena dos objectes estratégics i a la vegada amb molta força que apareixen en tot moment. La maleta, plena de records del passat i és el preu del passatge d’aquest viatge que ens descriu. I una banyera, on podem veure que amb la imaginació dels nens anem caminant amb diferents estris segons el joc que anem jugant. Una banyera que actua com a un taüt, un vaixell, una petita capella i fins i tot com a una banyera. S’ha de dir que la imaginació, és un personatge més en aquesta obra.

Un apunt, tot i el treball per estrenar l’obra i arribar a Barcelona; aquest text ha tingut diferents adaptacions a Colòmbia, Xile, Turquia i Grècia.