Lubbert

Aquesta boja i divertida proposta d'Inda Pereda ens demostra tot el que es pot aconseguir prescindint del text, donant-li tot el poder al cos i als sons. 

Lubbert és el primer esbós d'humà que va crear Déu. L'obra comença quan Lubbert descobreix el seu propi cos per després passar a investigar el seu entorn, iniciant un viatge a través de diversos espais i atmosferes creades amb onomatopeies i sons que ell mateix articula.

Per molt que tingui un punt de partida, l'obra realment no compta amb una trama o fil conductor a l'ús. Més aviat es tracta d'una seqüència de gags delirants on es presenta una situació per portar-la a l'extrem i convertir-la en absurda, ridícula i fins i tot grotesca. Un bon exemple és el moment de la planxa, on aconsegueix conduir al públic a una gran riallada general.

Es nota una forta herència del teatre gestual de carrer, tant per la forma com pel contingut, a més de la freqüent interacció amb el públic.

Celebro la valentia de la sala en programar aquest tipus de proposta tan inusual a Barcelona i animo a tots els amants del teatre físic a acostar-se i gaudir de la increïble destresa d'aquest actor.

L'atracció que el gest exerceix sobre l'espectador apel·la a quelcom instintiu, atàvic, que roman esmorteït en algun lloc, i, de sobte, treu el cap, i quan ho fa, ho fa amb un grau d'intensitat incommensurable. Perquè això sigui així, han de passar algunes coses. A Lubbert, Inda Pereda fa que en passin unes quantes.

El primer home, de Pereda, és un personatge elaborat, no només mitjançant la tècnica gestual, sinó a partir de la presa de consciència de la relació entre el cos i l'entorn, i la capacitat de l'actor (en aquest cas) per a fer visibles els espais que vol que imaginem. D'altra banda, neteja de psicologismes el personatge i posa l'èmfasi en la part més física, en la fisicitat de l'individu, per recordar que la del primer home" i la nostra comparteix molt més del que sovint estem disposats a acceptar. És clar, aquesta connexió amb el nostre avant-passat és força més assumible si ens l'expliquen des de l'humor: Pereda es riu de sí mateix i, per tant, de tots nosaltres.

Alguns gags allargassats en excés no oculten les virtuts d'un espectacle proper i divertidíssim que té en alta consideració uns espectadors àvids de sentir-se part d'un procés de creació obert i dinàmic que ens convida a passejar-nos per nosaltres mateixos.