Las criadas és un text imprescindible de la dramaturgia europea contemporània, protagonitzat per un repartiment excepcional: Ana Torrent, Alícia Borrachero i Jorge Calvo.
Com bona part de les seves obres, Jean Genet va escriure Les bonnes, títol original de Les criades, a la presó. Es va estrenar a París, pocs anys després que acabés la Segona Guerra Mundial, i no, no va ser cap èxit sinó que tant el públic com la crítica la van refusar de bon principi. Pocs s’imaginaven que la història de Claire i Solange Lemercier, criades d’una dona de l’alta burgesia, esdevindria una peça imprescindible de la dramatúrgia del segle XX. En l’obra, totes dues (Ana Torrent i Alicia Borrachero) protagonitzen, cada nit, un ritual pervers durant el qual l’una encarna la personalitat de la senyora i l’altra, la de la seva companya. Intercanvien les identitats de manera alterna, potser per manca d’una identitat pròpia o potser perquè cadascuna té una mica de totes les altres, de la companya i de la senyora, i no podria existir de forma independent. Són éssers alienats i viuen entre l’odi i la ràbia, tot i que no són ni bones ni dolentes, sinó que la bondat i la maldat, a parts iguals, donen forma a unes personalitats que les conduiran a un desenllaç tràgic. Luis Luque, un director format amb Miguel Narros i que ha col·laborat sovint, com en aquest cas, amb el dramaturg Paco Bezerra, porta a escena la història en un escenari absolutament blanc. I és que aquest blanc immaculat potser representa la malaltia de la burgesia, un espai amarat d’una llum sufocant que condemna les protagonistes a una atmosfera malaltissa i embogida. O potser constitueix el contrapunt al ritual sinistre que cada nit reprenen aquestes serventes condemnades a la infelicitat. Dues grans actrius interpreten les criades protagonistes, mentre que un actor, Jorge Calvo, assumeix el paper de la Senyora, una picada d’ull a l’univers transgressor de Genet i un toc d’atenció sobre el paper del concepte d’identitat en aquesta posada en escena. És realment així aquesta Senyora o és només la manera com la veuen aquestes criades que la imiten per torns? Classe social, identitat, allò que voldríem ser, però que no som: de tot això ens parla aquest muntatge, un text imprescindible de la dramatúrgia contemporània que, ara, ens arriba de la mà de Luis Luque, director artístic adjunt del Teatro Español de Madrid i de las Naves del Español en Matadero, que ha portat a escena obres que van des del Diario de un loco, de Gogol (2013) fins a l’Alejandro Magno de Jean Racine (2016), passant per La cantante calva, d’Eugène Ionesco (2017), entre altres.
