L'últim acte

Nit d’estrena al Teatre Goya, amb la tercera proposta de les quatre programades aquesta temporada, es tracta de L’ÚLTIM ACTE, que ens proposa una relectura de textos humorístics d’Anton Txékhov.

Carlos Alfaro i Enric Benavent han bastit aquesta proposta  amb cartes, contes populars i relats humorístics que l’autor va publicar a la premsa sota el pseudònim Antoixa Txekhonté i amb altres textos teatrals curts com “Els danys del tabac”, “L’ós” o “El cant del cigne”. Anna Maria Ricart ha fet la traducció de tots els textos.

La peça gira entorn de Vassili (extraordinària interpretació de Francesc Orella), un actor d'èxit que amb setanta anys, ha estat el protagonista d’un gran homenatge per la seva carrera teatral. Després dels discursos i les lloances que ha rebut queda tancat als camerinos del teatre de la seva ciutat natal, a les fosques, oblidat de tots els que una estona abans l'afalagaven.

El monòleg que interpreta durant la primera mitja hora Francesc Orella, és senzillament brutal. Una de les millors interpretacions que hem vist en molt de temps.

En creuar l'escenari desert en plena nit, trobarà tres esperits femenins (Nina, Bárbara Granados, Cristina Plazas), que es presenten com uns éssers màgics que habiten els teatres quan el públic ja no hi és.

Els drames d’Anton Txékhov (Rússia 1860- Alemanya 1904) s’han representat molt als escenaris de casa nostre, podem recordar entre d’altres “Els dies que vindran” al Teatre Akadèmia, “Nina” a la Sala Atrium, “Ivànov” al Teatre Lliure o “Vània”  al TNC, però en aquesta ocasió Carles Alfaro, que dirigeix la peça, proposa una nova visió de l’autor fruit de la investigació en profunditat dels textos menys coneguts del dramaturg escrits durant la seva primera etapa i on ens mostra ser un gran amant del teatre i un gran admirador de la feina dels actors.

Per tant és una proposta que s'allunya del dramatisme al qual Txékhov ens té acostumats i ens presenta una visió satírica i humorística de l'ofici d'actor i el patiment personal associat a la seva professió i a la separació de la seva faceta pública del seu món personal.

Una proposta diferent que enfocada com una comèdia ens relata l'enorme drama d'una persona que al final de la seva carrera professional se n'adona de la seva profunda soledat i manifesta la seva por a un futur fora dels escenaris. Un fet extrapolable a moltes persones del nostre voltant que pateixen "pànic escènic" davant de la seva jubilació que implica canvi de rutines i d'hàbits.

Francesc Orella ens ha tornat a enlluernar amb la seva magnífica interpretació i les tres actrius, Nina, Bárbara Granados i Cristina Plazas acompanyen esplèndidament al protagonista. La música original de Bárbara Granados juga també un paper fonamental al llarg de tota la proposta, on les tres actrius a més a més interpreten musicalment cantant i tocant diversos instruments musicals.

Una magnífica posada en escena amb escenografia i una acuradíssima il·luminació de Carles Alfaro, vestuari de Raquel Bonillo i caracterització d'Àngels Palomar.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Carles Alfaro assegura que el gran èxit de la carrera d’un actor està estretament lligat a la solitud que ha de suportar havent arribat a la seva fi. Aquest pretext és el principal motiu que vesteix la dramatúrgia a mig gas de L’últim acte, una hora i mitja destinada a repassar algunes vinyetes de la trajectòria d’un actor vell recentment homenatjat. Potser per a homenatjar a l’actor que es jubila?

Els maldecaps comencen ja d’entrada, quan el protagonista es desperta fet una sopa als camerinos del teatre on l’han deixat sol, tancat i oblidat. A partir d’aquí comença un recopilatori dels moments més singulars de la seva carrera recorrent a la inserció d’alguns dels grans textos de Txékhov. Potser per a homenatjar al dramaturg rus?

El cas és que la voluntat de continuïtat narrativa acaba veient-se poc reeixida, oferint un resultat tragicòmic força heterogeni. De ressaca després de la celebració, gairebé per inèrcia, l’actor acaba dins d’una rave descafeinada acompanyat de tres muses amb outfits -molt ben confeccionats- propis del segle XIX que, com en qualsevol rave, cada cop són menys clars els motius que ens hi han ficat a tots plegats. D’acord, l’ambient oníric hi és present. La feina d’escenografia i il·luminació és molt destacable i ajuden a quedar-se assegut a la butaca. Res més a esperar tenint en compte una producció d’aquest abast. Així com la sòlida i vigorosa actuació de Francesc Orella, incansable, en un paper que li esqueia rodó. En contrast, per exemple, amb algun numeret musical poc contextualitzat, replantejable; o amb un to masclista que tenyia l’humor d’alguns gags que, molt bé, estan inspirats en uns textos de finals del segle XIX, però que m’agradaria reivindicar-hi el paper de l’adaptació com a eina transformadora. Si hagués estat un excés preestablert, ho entendria. Si hagués estat puntual, també. Però no em va semblar cap de les dues mesures, i em va posar una mica nerviós. Tot plegat, no tinc clar si L’últim acte és un homenatge al final d’una carrera o a la dramatúrgia de Txékhov. Potser és cosa meva, però és probable que no acabi sent cap de les dues coses.

Un espectacle que reculli diverses peces d’un autor important sempre resulta interessant perquè implica, necessàriament, només per la unificació dels textos, una certa novetat. Es corre el risc, però, de caure en la irregularitat habitual de les estructures episòdiques, en especial, quan els fragments no es van concebre per ser presentats junts. Això és, més o menys, el que li passa a L’últim acte, una proposta benintencionada i amb notables interpretacions que, malgrat tot, no ha acabat de sortir rodona. El muntatge és un recull dels textos humorístics d’Anton Txékhov, trencant, en certa manera, la imatge de realisme dramàtic de l’escriptor rus que tots tenim al cap. L’excusa per sostenir aquesta mena de patchwork txekhovià és partir d’un actor veterà atrapat de nit en un teatre que recordarà alguns dels seus més memorables personatges. Francesc Orella encarna amb solvència aquest protagonista i eleva, amb la seva força interpretativa, una dramatúrgia no del tot ben cohesionada. D’altra banda, les actrius que l’acompanyen aporten alguns dels moments més distrets, gràcies a cançons o algun sketch simpàtic, però la seva presència no acaba d’estar del tot justificada. En resum, es tracta d’un joc teatral amb alguna troballa i una base de qualitat que, malauradament, no brilla com es podría esperar.

Un reconegut actor teatral es desperta sol dins un dels camerinos d’un teatre de províncies. Li han fet un homenatge en reconeixement a tots els anys que ha dedicat a la seva professió d’actor. Quan surt se n’adona que tothom a marxat. El públic ha marxat. Els llums s’han apagat. Ningú s’ha adonat que ell encara hi era dins !!! Està sol. És el moment de fer un repàs sobre la seva vida d’actor.

“Aquesta platea m’ha engolit, aquest fossat negre m’ha devorat, gairebé sense adonar-me’n...; però aquesta nit, a l’homenatge, he “despertat”!; i quan he mirat enrere, he descobert els meus setanta anys!...”

Perquè..., que hi ha al darrera de l’actor?

Una vida. Tristeses i alegries, triomfs i equivocacions, enveges, solitud, falses amistats, companys, el públic i els aplaudiments.

 “L’últim acte” és la reflexió que es fa un actor sobre el que ha estat la seva vida durant tots aquests anys de professió.

Creada a partir de textos humorístics, cartes i relats breus d’Anton Txékhov , “L’últim acte” ens fa reflexionar sobre les misèries que es poden amagar darrere dels grans homes de teatre.

Francesc Orella interpreta a Vassili, l’actor enfrontat amb la recta final de la seva carrera i amb la seva pròpia existència. L’acompanyen tres esperits: la Dama 1(Nina) l’esperit de la serenitat , la Dama 2 (Bárbara Granados) l’esperit de la candidesa i la Dama 3 (Cristina Plazas) l’esperit de la Sensualitat; amb elles tres compartirà diferents moments del seu passat dalt dels escenaris i farà un repàs a la seva vida professional.

Els que em coneixeu ja sabreu que em moc molt per sensacions. Un espectacle m’ha de emocionar, remoure o transmetre alguna cosa. Malauradament en aquest “L’últim acte”, tret d’algun moment realment enginyós, una posada en escena que particularment m’ha agradat força, una caracterització espectacular i una interpretació de Francesc Orella excepcional, la resta no m’ha aportat cap mena d’emoció. Penso que aquest espectacle podia haver donat molt més de sí, el tema s’ho valia.

Les peces curtes de Txékhov en les que es basa aquest espectacle són petites joies que convé recordar de tant en tant. El problema és com presentar-les, ja que és difícil ajuntar peces d'aquesta durada sense que resulti insuficient o bé sembli una mostra de tallers. En aquest cas, Carles Alfaro i Enric Benavent han optat per crear un fil conductor que uneixi El cant del cigne, Sobre els danys del tabac i L'ós, entre d'altres. Per tant, tenim un actor ja vell que recorda en un teatre tancat com va ser la seva vida, tant artística com personal. La idea no és dolenta, però el resultat és un patchwork cosit amb fil gruixut que no aconsegueix difuminar les costures. Una mica a l'estil del que va fer Neil Simon amb El bon doctor, però amb menys dramatúrgia i una comicitat més mesurada.

Un dels encerts del muntatge és l'atmosfera creada, una mica a mig camí entre les fantasmagories del Conte de Nadal, de Dickens, i un cabaret decadent de principis del segle XX. La música de Bárbara Granados i, sobretot, les interpretacions de Francesc Orella i Nina acaben per unir el conjunt i donar-li una mica més de sentit. En resum, una peça que potser costarà de pair però que almenys satisfarà a aquells que coneguin prèviament els textos i vulguin tornar a escoltar-los un cop més als escenaris.

De reflexions sobre el teatre i la vida dels actors/artistes se n’han fet milers i milers, en diferents moments històrics i amb detonadors socials diferents. Carles Alfaro ho fa a partir de textos d’Anton P. Txékhov i compta a dalt de l’escenari amb Francesc Orella, sent l’artífex d’aquesta introspecció al món de la dramatúrgia.

Doncs bé, no funciona. Tot i la bona interpretació d’Orella, al qual sempre és un plaer veure demostrant el seu art escenogràfic, l’obra, i sobretot el text, es fan interminables. Tot comença, amb un actor al qual li acaben de fer un homenatge per la seva carrera als escenaris. Es queda sol i borratxo al camerino, fins a adormir-se. Durant el seu somni reflexiu, una tècnica molt utilitzada el fet que la consciència parli als personatges en el seu món oníric, fa un repàs a la seva vida, als seus papers i a la solitud que l’ha acompanyat des que va decidir fer vida als escenaris. Un repàs que fa acompanyat de tres “fantasmes” que l’ajuden a veure la seva vida amb perspectiva –una mica estil Scrooge i els seus fantasmes del passat, present i futur-.

La reiteració del món teatral, amb el repàs i la posada en escena de diferents muntatges que han marcat la trajectòria del protagonista, es fa bastant pesada. Igualment, aquestes escenes tenen una llargària innecessària que fan desconnectar a l’espectador massa sovint, perdent el fil de la història que se’ns vol explicar. Els moments còmics, que n’hi ha algun, queden tapats per la densitat del text i de la seva execució maldestre sense un ritme àgil, ni una evolució clara de la història.

Els moments musicals, que podrien alleujar la pesantor de la complexitat de les paraules, queda com un afegit insuls, moltes vegades innecessaris i molt prescindibles.  De la mateixa manera, les intervencions de Nina, Cristina Plazas i Bárbara Granados queden com un afegit impostat, amb un punt de vodevil, però sense arribar a la comicitat necessària per fer-les entrar en el joc i en la ment dels espectadors.

Si una cosa es pot destacar positivament és l’escenografia utilitzada, a mode de camerinos reconvertits en diferents estances d’una casa o en el propi escenari. El joc amb les llums i els espais està molt ben construït, tot i que els espectadors de les últimes files del teatre moltes vegades hauran d’aguditzar el seu sentit visual per poder intuir què passa a l’escenari.