L'últim dia

Alejandro Bordanove protagonitza aquest monòleg escrit per Lluïsa Cuniller, una de les autores més singulars, complexa i fascinant de la dramatúrgia catalana actual.
El text neix a partir d'elements biogràfics del mateix actor.
La dirigeix Xavier Albertí, còmplice habitual en les peces de la Lluïsa Cuniller des de 1993 quan va dirigir l'obra Libración.

La música dins de l'espectacle és una mena de personatge, que juntament amb la paraula formen un tàndem molt significatiu.
La peça que toca al piano i en directe, Xavier Albertí, Andante sostenuto de la Sonata DV 960 de Schubert, l'última sonata per a piano, considerada, per Marcel Schneider, un testament musical del compositor. Tot un encert, i ideal per aquest text per la seva gran càrrega de simbolisme.

L'últim dia és un relat en primera persona de la vida d'un jove durant tot un dia.
L'autora es centra en el personatge, en les seves paraules i en què s'intueix. Mostra la realitat del personatge sense entrar en detalls sobre la seva vida.
Del protagonista no en coneixem el nom, però sí la seva edat, vint-i-cinc anys. No sabem on viu, però a través del seu relat intuïm quina és la seva realitat. També sabem que l'acció transcorre en època de pandèmia per l'ús de mascaretes.
El seu diàleg és fred, monòton, fa la sensació que és una persona solitària, freda, continguda, sense sentiments, però els fets que narra ens deixa veure que és tot el contrari. És un noi que té cura de l'avi, del seu germà, de la seva mare, cuida el taller de bicicletes d'un amic, és amable amb els nens, els companys, li agrada el cinema, anar de festa amb els amics i passejar amb moto.
És l'únic personatge del text que no té nom própi.

Ell és una víctima de la nostra societat, i dels mateixos personatges amb qui conviu.
Ell engloba a tota una generació de gent jova que no encaixen amb el sistema actual.

L'autora ens mostra a través d'un sól personatge, la realitat d'un col.lectiu, fent-nos reflexionar sobre les relacions humanes en la nostra societat actual.

Tot el relat està explicat en primera persona fins quasi al final, on hi ha un canvi de narrador. És una altra persona, un testimoni qui relata els fets finals.

Ha passat quasi una setmana d'ençà que la vaig anar a veure i encara hi dono voltes al cap.

L'últim dia és una obra que no deixa indiferent, s'ha de pair per poder arribar a entendre la seva grandesa.

Un obra molt recomanable.
No us la perdeu!

Un text nou de Lluïsa Cunillé és, i ho hauria de ser més, un esdeveniment important. En una obra tan prolífica i de tant pes com ho és la de l’autora de Barcelona, mapa d’ombres o Islàndia s’hi poden resseguir els elements que conformen una poètica personal i complexa escènica de Xavier que també és present a L’últim dia, sota la direcció de Xavier Albertí.

Seguim les vivències que, durant un dia, experimenta el personatge interpretat per Alejandro Bordanove, un jove de vint i pocs anys que pot ser el reflex d’una generació que s’ha trobat un món hostil i insolidari que sembla voler empènyer els seus habitants a la soledat i la desesperança.

Més enllà que Cunillé torni a jugar amb les diferents entitats que pot adquirir el personatge/narrador i, plantejant, per tant, un interessantíssim conflicte identitari (“no ho sé què vull, no ho sé qui sóc”), cal subratllar la complexitat del to amb què Bordanove DIU el text: l’espectador es trobarà amb una contenció emocional sostinguda durant els setanta minuts de representació, que s’adiu amb el retrat d’algú que no gosa fer, que no gosa dir… Alhora, la interpretació de Bordanove és particular, estranya, fantàstica: dona la sensació que l’actor, l’home hi és sempre present al costat del personatge, no hi ha una escissió clara entre les dues entitats (entitats, tornem-hi…) la qual cosa confereix un halo de veritat, o de quelcom que s’hi acosta molt, difícil de veure en el teatre contemporani.

L’estructura del text (una mena de via crucis laic del protagonista) atorga al conjunt de L’últim dia la forma de viatge, d’itinerari vital cap a alguna cosa, potser cap a una presa de consciència d’alguna cosa que l’autora s’encarrega de no resoldre per a que els espectadors hi tinguem alguna cosa a dir.

L’últim dia és teatre des del fons de l’ànima i cap al fons de l’ànima.