L'última nit del món

Llàtzer Garcia s’ha inspirat en una de les millors sèries televisives dels anys 60, "The Twilight Zone” (La dimensió desconeguda), per escriure “L’última nit del món”.

“La dimensió desconeguda” va ser pels espectadors, una obertura cap al món de la fantasia, la ciència ficció i les coses desconegudes. Us haig de confessar que va ser una de les meves sèries preferides J . Qui no recorda la sintonia del començament del programa i aquella veu tan misteriosa que deia ...” Més enllà de percepció humana hi ha una cinquena dimensió. Una dimensió vasta com l’espai i eterna com l’infinit, just a mig camí entre la llum i l’ombra, entre la ciència i la superstició. Va des del més obscur dels temors fins al límit dels nostres coneixements...És la dimensió de la imaginació...és el que coneixem com...La dimensió desconeguda”

A “L’última nit del món” d'en Llàtzer Garcia, veureu tres relats de ciència ficció independents entre ells. Aquestes tres històries sorgeixen a partir de “Shadow Play” de Charles Beaumont (autor nord-americà de ficció especulativa, incloent-hi històries curtes en els subgèneres de terror i ciència-ficció), “L’home de les festes” de Richard Burton Matheson (escriptor i guionista estatunidenc de fantasia, ciència-ficció i horror) i de “L’home il·lustrat: l’última nit del món” de Ray Bradbury (novel·lista, escriptor d'històries curtes i assaigs, dramaturg, guionista i poeta estatunidenc).Tres contes de ciència-ficció, on la realitat es confon amb la ficció. Esdeveniments fantàstics que ens mostren una altra cara de la realitat. Personatges que s'enfronten a situacions sobrenaturals que no poden entendre. Una porta que s’obra a mons de fantasia, d'enigmes inexplicables de fets que atempten contra tota lògica racional.

A “L’última nit del món” hi veureu tot tipus de por. Por a un futur desconegut, por a la mort, por al dolor, por a la desaparició de la humanitat, por d’enfrontar-se a la realitat...

Molt bones les interpretacions de tots cinc actors que donen vida als personatges de “L’última nit del món”. Edu Buch, Maria Casellas, Xavi Gardés, Xavi Sáez i Vanessa Segura. Tots ells han fet una feina excel·lent !!!

Molt bona direcció de Llàtzer Garcia.

Tan si us agrada com no les històries de ciència ficció o sobrenaturals, us recomano que aneu a veure “L’última nit del món”.

La Sala Flyhard acaba la temporada amb un text de Llàtzer Garcia inspirat en tres relats de tres autors de literatura de ciència-ficció: Richard Matheson, Ray Bradbury i Charles Beaumont.

L'última nit del món comença amb el relat de Charles Beaumont "Shadow Play" que s'endinsa en la temàtica dels somnis o millor dit dels mals somnis. La frontera entre la realitat i la ficció, on el somni és més real que la mateixa realitat.

El segon relat és el basat en "El hombre de las fiestas" de Richard Matheson que ens parla de l'enfrontament al dolor i l'angoixa que ens produeix la mort d'una persona estimada, d'una persona coneguda o d'una persona desconeguda. De com ens estem tornant d'insensibles a un dolor que hauríem de sentir, en veient les notícies que ens acompanyen tot sopant o dinant.

I l'últim relat, és el basat en "El hombre ilustrado: la última noche del mundo" de Ray Bradbury, i que de fet és el que dóna títol a tota la proposta. Som capaços de plantejar seriosament com seria la nostra última nit al món ??, que faríem, que diríem, amb qui voldríem estar ??

Un repartiment magnífic que ens ha arribat en cada una de les històries destacant la dificultat escènica de l'última que ens presenta dos sopars diferents, de dues parelles diferents, en una mateixa taula mentre qüestionen que farien si avui, 11 de juliol, fos l'última nit del món.

Excel·lents Edu Buch, Maria Casellas, Xavi Gardés, Xavi Sáez i Vanessa Segura.

Per veure la valoració sencera cliqueu AQUÍ

 

Llàtzer Garcia fa un gir inesperat i ens sorprèn amb una obra de ciència ficció fantàstica inspirada en la sèrie de Twilight zone i els autors clàssics Richard Matheson, Charles Beaumont i Ray Bradbury, tres històries breus que parlen del dolor i l'extinció. Aquesta és l'aposta de la Sala Flyhard per aquest mes de juliol. Una aposta arriscada que pot passar desapercebuda enmig de la sobreoferta del Grec, però que també podria convertir-se en una de les sorpreses de la temporada.

Amb un repartiment de luxe on destaca una espectacular Vanessa Segura, un text de gran intensitat dramàtica i una posada en escena senzilla però molt efectiva a l'hora de generar tensió, L'última nit del món és una cita imprescindible tan pels amants de la ciència ficció com per tots aquells que gaudeixin del bon teatre.

Més informació a Somnis de teatre

Tot i que cada vegada més dramaturgs s’estan atrevint amb el gènere, cal dir que la ciència ficció encara resulta poc habitual de veure damunt dels escenaris. Aficionat a les atmosferes inquietants, Llàtzer Garcia ha decidit aventurar-se a provar sort amb la temàtica paranormal, aprofitant per fer un homenatge a la mítica sèrie de televisió nord-americana La dimensió desconeguda (The Twilight Zone) de Rod Serling. Basant-se en relats breus dels escriptors Richard Matheson, Charles Beaumont i Ray Bradbury, el director de La pols ofereix un tríptic que fa esgarrifar on el terror psicològic es barreja amb el dramatisme existencial i la poètica de la fantasia. Com qualsevol proposta episòdica, té un punt irregular per la inevitable reacció de comparar les històries entre elles, tot i que totes, en qualsevol cas, són molt interessants. Cada espectador tindrà la seva preferida malgrat l’intel·ligent esforç per cohesionar-les dins un mateix univers i igualar el to per pal·liar aquest defecte de fàbrica. D’altra banda, l’entrega dels actors és total. S’agraeix veure un grup d’intèrprets tan entregats a la causa posant tota l’energia i la veritat necessària per fer funcionar el muntatge. Finalment, l’obra deriva cap a un to melancòlic molt especial, deixant un regust de tendresa que, no obstant això, no esborra la sensació d’angoixa que es respira durant tot el conjunt i que és, en realitat, la seva millor qualitat.

A més l'he trobat deslligada. Són tres històries que no tenen relació i que m'han semblat que les han enllaçat amb calçador. També diré que la sci.fi no és un gènere que em faci bavejar. El que més m'ha agradat és la incorporació d'un corifeu al estil grec que ens feia la introducció, però això és poca xixa. En quant a les actuacions, se que sempre repeteixo el mateix concepte, però quan no hi ha gruix, els actors no hi tenen res a fer.

Crítica completa » http://bit.ly/2aSJBZf