L'última trobada

Aquesta adaptació teatral de la novel·la homònima de Sándor Márai, feta per Christopher Hampton, és fidel a l’obra original, els diàlegs són força similars, però el que no s’ha aconseguit traslladar del paper a l’escenari és l’atmosfera finisecular que l’obra de Márai respira. Els parlaments i les formes dels dos personatges són perfectament exactes i adequats perquè ens puguem endinsar en la Viena anterior a la primera guerra mundial, però en conjunt, l’obra queda una mica freda.

Cal destacar el retorn de Rosa Novell, com ja s’ha dit a bastament, després d’haver superat una greu malaltia i haver perdut la visió. Ella, amb la seva veu encisadora i el seu caràcter, ens va seduir en el paper de la minyona que vetlla pel seu senyor i que s’erigeix en estendard de l’alta cultura quan descriu la Polonesa-Fantasia de Chopin. Però el gran protagonista és Abel Folk, l’aristòcrata distant, conservador i elitista que sent la necessitat de tenir una conversa pendent amb un vell amic perquè aquest li reconegui la veritat del que va passar quaranta-dos anys enrere. Folk, esplèndid, està molt ben envellit per encarnar Henryk i Jordi Brau fa un Konrad una mica pla, però prou convincent.

Els actors són molt bons, el text és esplèndid, però la versió teatral d’aquesta novel·la no és del tot reeixida. Potser hi falta mobiliari, o potser s’hauria de fer fet en un escenari més reduït. En definitiva, l’adaptació teatral és bona perquè la novel·la de Márai és bona, però sense cap mèrit addicional. Però malgrat això, cal reconèixer que el text ho supera tot perquè és dens, elegant, nostàlgic, cadenciós i encisador.

Llegiu la crònica sencera

Mai havíem vist una preparació escenogràfica des de l’inici davant del públic. I no acabaran aquí les sorpreses en aquesta manera de presentar un monòleg (o gairebé), per tal de fer-lo molt més amable als espectadors…. Abel Folk juga amb el tècnic d’il·luminació, parla amb el públic i li demana opinió de com va tot plegat, i fins i tot amb una simulada apagada de llum sobtada, continua la representació, amb tan sols dos focus portàtils de llum, que encara remarca molt més les expressions dels dos éssers humans que s’enfronten a la realitat de les seves vides.

Una funció molt emotiva especialment pels aplaudiments i bravos que va rebre la gran Rosa Novell; se la veia totalment feliç, us ho asseguro, perquè estàvem a tocar.

Veure tota la crónica.

El Teatre Romea estrena L’última trobada , l’adaptació de la novel·la de Sándor Márai, un clàssic de la literatura hongaresa i un dels grans descobriments de la literatura europea del S.XX.

La posada en escena es va construint a mida que els espectadors anem entran a la sala. Tres cadires, fulles seques escampades pel terra, llibres i una estufa de llenya. En un saló del Castell, en Henrik (Abel Folk) i la seva serventa la Nini (Rosa Novell)  es preparen per rebre l’arribada d’un vell amic, en Konrád (Jordi Brau). En Henrik i en Konrád  havien estat en la seva joventut, amics inseparables , però un fet del passat els va separar i els ha mantingut  distanciats durant quaranta-un anys i quaranta-tres dies. Tots dos han estat esperant aquest retrobament, i ho fan just quan estan a la recta final de les seves vides. Una dona morta, la Krisztina i una pregunta que no necessita resposta, ja que en Henrik sempre l’ha sabut. Es tracta d’un text extraordinari en forma de monòleg, ple de retrets i amargor; una reflexió sobre l’amistat, la fidelitat i la venjança. Records i rancúnies del passat, que des de la calma del temps, fa que aquesta última trobada , posi fi a la ferida que hi ha oberta entre tots dos des de fa molt anys.

Us recomano que no us la perdeu, és una obra imprescindible !!!

Que Sándor Márai té una prosa exquisida i que Christopher Hampton (Les amistats perilloses) és un adaptador de prestigi són dues veritats irrefutables. Ara bé, ¿és suficient ajuntar dos talents com aquests per aconseguir una obra de teatre potent i que funcioni? A mi m'ha semblat que no, i a jutjar per la utilització de recursos metateatrals una mica ingenus podríem dir que fins i tot el director no ha tingut la confiança suficient per cenyir-se exclusivament al text i a la proposta inicial. Una proposta aparentment simple -el retrobament i enfrontament entre dos vells amics després de molts anys- que amaga tota una reflexió sobre l'amistat, la traïció i tot allò que sovint intuïm o sabem... i que no volem acceptar.

La versió teatral de Folk s'acaba estancant, potser perquè també s'estanca l'adaptació inicial de Hampton. Sigui com sigui, la peça brinda la oportunitat de grans interpretacions, i aquí tant Abel Folk com Jordi Brau s'hi aboquen amb totes les ganes. Menció a part mereix Rosa Novell, que amb un petit paper aconsegueix transmetre fragilitat i força al mateix temps. L'escena en que escolta i descriu la Polonaise-fantaisie, de Chopin, ha estat per a mi el moment màgic de la funció. I és que pels grans artistes no hi ha paper que acabi resultant petit...

Aquesta obra suposa el retorn als escenaris de l'actriu Rosa Novell després d'haver superat una greu malaltia que l'ha va deixar sense visió. Com sempre, és un plaer veure-la actuar, però a més, en aquesta ocasió, ens ofereix una lliçó de coratge i superació personal digne d'admirar.

D'altra banda, podríem dir que ens trobem davant d'una obra que no és fácil de presenciar per a l'espectador. Llargues reflexions al voltant de l'autèntic significat de l'amistat, de la fidelitat i fins i tot de la cultura, entre d'altres conceptes, es fan difícils de digerir mentre s'està assegut a la butaca, tot i que no deixen de resultar-nos estimulants. De fet, el director ho sap i, en nombroses ocasions, sembla com si es disculpés per això, dient-ho en boca dels actors al llarg de la funció. Potser, el problema està en l'adaptació teatral de Christopher Hampton de la novel·la de Sándor Márai, ja que no és fàcil traslladar a escena llargues reflexions sense que sembli que aquestes són llargs monòlegs.

L'interessant posada en escena ajuda a trencar la monotonia de les llargues intervencions esmentades i ens ofereix la possibilitat de presenciar el procés de preparació i de realització d'una obra, despullant així el muntatge i alleugerant-lo una mica. Tot i això, la fusió entre posada en escena i el propi text, en ocasions, resulta una mica desconcertant, però s'agraeix i, com a mínim, esdevé curiosa. Per últim, cal destacar les interpretacions de tots tres actors, les quals resulten en tot moment convincents i encertades, a l'igual que també ho és el suggerent i funcional disseny d'il·luminació, que acaba per convertir-se gairebé en un quart personatge de la funció.

 

És molt difícil fer una adaptació teatral d’una novel·la; especialment, quan la història se centra més en les reflexions del narrador que no pas en la seva interacció amb els altres personatges. Basada en un llibre de Sándor Márai, un dels escriptors europeus més importants del segle XX, L’última trobada parla de l’amistat i de la traïció; de l’obsessió, la set de venjança i, sobretot, de la recerca de la veritat. Del tema, sens dubte molt interessant, no s’ha aconseguit extreure, malauradament, una translació escènica natural. Pel punt de partida (el retrobament de dos amics després de 41 anys sense haver-se vist), l’obra prometia una feroç lluita dialèctica i intel·lectual on la contraposició d’arguments, sentiments i retrets estarien al mateix nivell del misteriós ambient que generen els primer minuts. No obstant això, l’espectacle esdevé tot el contrari: un soliloqui filosòfic que el protagonista comparteix amb el seu vell company, ple d’intensitat i frases contundents, però amb poc espai per una rèplica a l’alçada. Això sí, Abel Folk aprofita tota la densitat dels seus textos per fer gaudir al públic de la seva capacitat interpretativa, probablement el millor de la proposta. Desafortunadament, Folk no ha estat tan encertat com a director. Les incursions metateatrals que ha ideat “per treure-li transcendència” a la peça, segons les seves pròpies paraules, sembla que no acaben d’encaixar en un text tan clàssic, ni aporten res que no sigui allunyar-lo innecessàriament de la seva essència. En qualsevol cas, fa goig veure aquests tres grans artistes a escena, tot i que el paper de Jordi Brau acaba resultant, paradoxalment, anecdòtic, i el de Rosa Novell no deixa de ser una petita col·laboració (d’altra banda, molt emocionant ja que acaba de tornar als escenaris després d’una llarga malaltia que l’ha fet perdre la vista).