Macbeth

Difícil decidir agafar una de les obres més icòniques de William Shakespeare per donar-hi una volta i fer una altra adaptació. Una més. De les possibles, a primera vista el més fàcil seria escollir una comèdia d’embolics i amor, per connectar més fàcilment amb el públic, però hi ha a qui li agrada la tasca de revisitar les obres més complexes.

Macbeth està enmig de la batalla per defensar el territori del rei d’Escòcia quan se li apareixen dues bruixes que li auguren un futur suculent per al cavaller: serà rei. Aquestes paraules enverinen la seva ment i la de la seva dona, que planegen aconseguir aquesta predicció el més aviat possible.

Moreno Bernardi aconsegueix traslladar l'ànima de l'obra de Shakespeare, el món oníric i l'espiral de la set de poder, la culpa i la paranoia. Un muntatge molt potent i atractiu amb un repartiment espectacular.

Una banda sonora basada en un violí va marcant el pas dels personatges amb les seves notes i melodies, al mateix temps que les veus dels intèrprets van cantant les composicions musicals especialment creades per crear una atmosfera tensa i angoixant a mesura que avança la trama.

L’escenografia senzilla i modulada es transforma en espais senzills que fan de marc blanc per a la pintura dels personatges. El repartiment és el responsable d’anar muntant els espais d’expressió dels seus personatges. Vuit actors i actrius que comparteixen escenari gairebé durant tota la producció, moltes vegades apinyats i en grup per mostrar la intensitat del relat, d’altres vegades separats per donar veu a la solitud del poder i la desesperació.

Els intèrprets mostren una capacitat prodigiosa per moure’s i expressar amb el seu cos les paraules que surten per la seva boca i convocar, així, tot el potencial de la traducció que fa Sadurní Vergés del text del Bard. Les bruixes xiuxiuegen els textos d’alguns personatges paral·lelament en la llengua original, provocant un eco constant que trasllada al món màgic i oníric on pertanyen.

Especial menció per al disseny de vestuari de Josep Abril, el color negre i gris fosc és el to general de la posada en escena que queda trencat pels vermells vius i intensos que vesteixen Macbeth i Lady Macbeth, el color que els devora per dins, i que es veu per fora, per la sang vessada amb les seves accions. Els models utilitzats per a cada tipus de personatge i els adornaments capil·lars, que denoten els estaments als quals pertanyen dins del poder, creen un univers propi, elegant i amb molta potència.

Poc més de dues hores de lluites pel poder i de gestió de la culpabilitat des d’un punt de vista que impacta i a vegades aconsegueix el que pretén, atabalar al públic, perquè senti la pressió que colpeja als personatges.

És d’agrair que es busquin noves formes per a textos increïblement actuals, per fer-los assequibles i atractius per a tot tipus de públic.

Està clar que aquest Macbeth conté moltes i molt bones idees. El problema ve quan es volen mostrar totes de cop, i tota l’estona. Que algú cridi el text en català, un altre el xiuxiuegi en anglès, uns altres cantin al darrera i un violinista persegueixi literalment als actors al mateix temps... la veritat és que pot saturar. Sé que tot obeeix a un estil propi –el de Moreno Bernardí- que ja s’ha vist a peces com Eduard II, L’olor eixordadora del blanc i moltes altres, quasi totes al Teatre Akadèmia. El director opta sempre per un treball híbrid en el que la gestualitat, el cant i altres disciplines es barregen amb un text clàssic o més convencional. En part em recorda als treballs de Jessica Walker, igual d’innovadors i suggerents.

Crec que és bo l’existència d’aquest tipus de propostes a la cartellera, però haig d’admetre que m’hagués agradat escoltar millor els diàlegs de Macbeth amb Duncan, Banquo o Lady Macbeth. I és que tanta pirotècnia fa que t’oblidis del que es parla, cosa que vaig constatar quan vaig descobrir que alguns passatges de l’obra m’havien passat pel davant sense adonar-me’n. Cal destacar però, el vestuari fantàstic elaborat per Josep Abril i una ambientació senzilla però molt efectiva. I també, com no, valorar positivament un treball interpretatiu molt complex, tot i que a vegades es quedi a mig camí, ofegat per un estil que ho impregna tot de dalt a baix.

Diu Moreno Bernardi, en la seva declaració d’intencions per a aquesta producció, que ha construït un muntatge de múltiples elements que facin de la peça una part viva i necessària de l’experiència humana.

La vida no és necessàriament (o únicament) complexitat, acumulació, juxtaposició i saturació. La seva expressió més essencial l’observem, sovint, en la bellesa d’allò més simple. En la quietud. En el silenci. O en la moderació.

La proposta sobre Macbeth que s’ha estrenat aquesta setmana al Teatre Akadèmia és supèrbia. En tots els sentits. Només Bernardi pot permetre’s el luxe, en els temps actuals, de situar vuit intèrprets i un músic en escena en un teatre de menys de cent localitats. O de proposar un muntatge que sobrepassi les dues hores en un "teatre de proximitat”.

Nou artistes es deixen la pell a cada segon d'aquest singular muntatge. Nou artistes que canten, interpreten i es mouen per l’escenari amb concisió i solvència, seguint amb precisió una partitura de paraula, so i moviment acurada, densa... hiper-carregada de matissos i indicacions.

Una partitura que, si té com a objectiu explicar la història de Macbeth, ja sigui en la seva essència històrico-literària o en qualsevol lectura actual i particular del director, no penso que aconsegueixi el seu objectiu. Perquè la quantitat d’elements visuals i sonors que proposa Bernardi esdevé excessiva. Resulta impossible (fins i tot coneixent bé l’obra… ja no diguem per a un espectador que s’enfronti a la tragèdia de Shakespeare per primer cop) seguir què diuen els actors (malgrat l’excel·lent dicció de tots ells) o el desenvolupament de la trama (fet, considero, essencial, si s’està aixecant una obra de text). La densitat compositiva frega la cacofonia en alguns moments. L’obra resulta esgotadora.

La proposta és artísticament increïble, i pereix pel mateix lloc per on destaca. El millor vi del món pot convertir-se, per a algunes persones, en un mal tràngol, després de la quarta copa.