Madama Butterfly

Madama Butterfly és una òpera sempre recomanable i que omple d'emoció les nits d'estiu de Barcelona. Si us podeu escapar a veure-la, no us ho perdeu. Producció mínimalista, orquestra excel.lent, molt bona interpretació i veus fantàstiques... Una gran opció per sortir de nit aquest juliol a Barcelona.

Entrant en els detalls, la producció que ens presenta el Liceu és la mateixa que el darrer cop, en la línia de l'aprofitament al que ens té acostumats. És una producció sòbria a l'hora que prou efectista i estèticament impecable que acompanya mot be la obra. Només peca d'una il.luminació que no està a l'alçada, massa gris i tènue, que desmereix en alguns moments el gran treball interpretatiu dels cantants (el pitjor potser al final del primer acte, quan a en Pikerton se'l veu entre ombres zenitals o directament queda a l'ombra).

La orquestra, a les ordres de Daniele Callegari, va estar excepcional, dirigida amb un tempo impetuós, que eliminava tot vestigi de empalagositat (aquesta òpera hi pot caure) i dotava d'un ritme molt interessant i viu a tota la obra.

En la vessant dramàtica, el nivell interpretatiu dels cantants va ser excel.lent, destacant sobre tot el paper de Suzuki, que Marie Nicole Lemieux va brodar amb una dramatització fantàstica.

Les veus van estar força be, anant de menys a més. Només el primer acte va deixar dubtes en alguna de les veus, probablement fruit dels nervis de l'estrena.
Patrícia Racette, com a Butterfly, va saber transmetre en tot moment les emocions, ingènues al principi, d'ansia i esperança al segon acte i finalment de dolor i desesperació al final, apuntalant-les amb una veu sempre ben matisada per cada moment. Cal destacar el perfecte frasseig de la cantant, que se la podia seguir perfectament sense necessitat d'acudir a llegir la subtitulació (no és massa habitual).

Stefano Secco va presentar un Pinkerton correcte però bastant pla, l'emocio al personatge li ve de la interpretació -molt bona- del cantant. La veu, sempre ben colocada i amb aguts molt bons, tenia pocs matisos, donava la impressió de ser sempre igual, trobant-se a faltar l'emoció que en molts moments el seu personatge ha de transmetre (l'"Addio Fiorito Asil" el va cantar quasi be tot igual, sense quasi bé apianar o generar l'emoció que acompanya aquest moment). Sharpless, interpretat per Fabio Capitanucci, va estar molt correcte durant tota la obra, malgrat un començament dubitatiu durant el primer acte. Li falta potencia en la part aguda, l'orquesta el solia tapar en aquests casos, però te una tesitura mitja i greu molt agradable. Marie Nicole Lemieux, Suzuki, va acompanyar amb una veu emocionada i sempre ben colocada, la seva magnífica interpretació de la perspectiva realista de la Butterfly. Francisco Vas, en el paper de Goro, va presentar un personatge molt integrat en el seu paper, com la resta va començar dubitatiu amb la veu, massa engolada al primer acte, però va estar molt be en la resta. Magnífica interpretació també la seva.

 

Aquesta producció de Moshe Leiser i Patrice Caurier, realitzada per al Gran Teatre del Liceu i per a la Royal Opera House del Covent Garden de Londres, va ser estrenada al Liceu el juny de 2006. La producció va tornar al Liceu el 2013 en dos períodes, al març i al juny/juliol. Nosaltres la vàrem veure al juliol del 2013.

Una posada en escena força avorrida; encara sort que hem pogut veure a la soprano armènia Lianna Haroutounian que amb aquesta producció ha debutat al Liceu. Una veu esplèndida que ha lluït veritablement a partir del segon acte.

L’espectacle centra tota l’atenció en el personatge protagonista i en el seu drama intern, la història de Cio-Cio San, la geisha japonesa que als 15 anys s’enamora d’un oficial de la marina dels Estats Units-amb qui té un fill- i que  ferida en l’orgull i en l’honor renuncia a la vida: “Amb honor mor qui no pot conservar la vida amb honor”, canta Cio-Cio San abans del seu suïcidi ritual.

L'òpera, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illiaca, es basa en una obra teatral de David Belasco que el 1900 Puccini va veure a Londres, inspirada en fets reals. Estrenada a La Scala de Milà el 1904, va suposar un fracàs estrepitós per al compositor, de tal manera que va retirar la partitura per revisar-la íntegrament. Va patir diversos retocs i fins al 1907 no es pot considerar definitiva.

Puccini és autor d’una dotzena d’òperes i va esdevenir el mestre del melodrama musical en partitures com “La Bohéme”, “Tosca”, “Madama Butterfly” i “Turandot”.

Una posada en escena minimalista on tota l'acció de l'òpera, narrada des de la perspectiva emocional de Cio-Cio San, es recolza en una escenografia d'estètica estilitzada, que representa l'interior d'una casa japonesa on els mobles no tenen cabuda i a través dels panels corredissos deixen entreveure imatges d'estampes japoneses: en el primer acte El port de Nagasaki, Cims nimbats de núvols amb el seguici de la núvia i la nit estrellada per a la nit de noces.

En el segon acte s'entreveu un espai trist quan la noia espera infructuosament la tornada del seu amor que es transforma en un ambient primaveral quan ella creu que la tornada és imminent per tornar a la foscor en la desesperació de l'espera.

Al tercer acte l'esperança del primer moment es torna foscor amb la realitat que espera a Cio-Cio San i l'última escena ens presenta un ametller que perd les flors al mateix temps que ella perd la vida.

El vestuari d'Agostino Cavalca aporta una justa barreja de vestimenta oriental i occidental per explicar el xoc cultural subjacent en la història. Correctíssima la il·luminació de Christophe Forey que s'ajusta mil·limètricament amb el moviment dels panels i a les imatges projectades.

A la representació de dissabte, el primer acte va estar fluix, amb moments on la música opacava els cantants i on hem trobat un Goro (Christophe Montagne) molt i molt just. Ha estat a partir del segon acte i en el tercer que la representació va aixecar el vol i hi van haver moments musicals realment màgics.

Els papers principals d'aquest drama han estat interpretats per l'esmentada Lianna Haroutounian en el paper protagonista, amb una esplèndida veu que ha estat entusiàsticament aplaudida, Ana Ibarra, una gran i aplaudida Suzuki, Jorge de León en l'ingrat paper de Benjamin Franklin Pinkerton, Damián del Castillo que ha fet una molt bona interpretació del cònsol nord-americà i Christophe Montagne en el paper de Goro.

Ha estat una bona nit d'òpera amb merescuts aplaudiments a l'orquestra dirigida per Giampaolo Bisanti.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ