Mamma mia!

Fins fa un anys, qui volia veure els grans musicals de Broadway o del West End, no li quedava més remei que viatjar fins a Nova York o Londres. Afortunadament, ara, ja podem veure algunes d'aquestes grans produccions a la nostra pròpia ciutat i, encara que aquestes tinguin preus força elevats, continuen costant menys que en aquestes ciutats. Són els anomenats musicals franquícia, es a dir, obres de gran èxit procedents d'aquestes ciutats i que es fan en castellà, però que conserven absolutament tots els elements de l'original, ja sigui l'escenografia, la il·luminació, la direcció o el vestuari, per exemple. Així doncs, podem gaudir de grans musicals a casa nostra, com si els estiguéssim veient a Londres o Nova York. Tot un luxe pels musical lovers!

Quan vaig sentir que reposarien Mamma mia! a Barcelona em vaig alegrar i entristir a la vegada. Per un costat, sempre ve de gust tornar a veure aquest contagiós musical i més en aquesta ocasió, ja que es pot gaudir en millors condicions que quan es va representar al BTM. Però, per un altre costat, hem perdut l'oportunitat de veure algun altre musical que no s'ha estrenat encara al nostre país, podent-se fer una llista extensa que només faria que deixar-nos amb les dents llargues. Sigui com sigui, sempre és un plaer veure Mamma mia!, ja que es tracta d'una proposta que ens fa gaudir durant tota la funció i ens fa sortir del teatre carregats de molt bon rotllo. De fet, l'anterior musical de la mateixa productora que vam poder veure a Barcelona, Sister Act, tot i ser molt diferent, tenia una premisa similar i és que tots dos busquen fer sortir a l'espectador del teatre amb un gran somriure a la boca, carregat de bona energia i ple de bon rotllo.

És sorprenent l'èxit que ha assolit aquesta obra a nivell mundial, sent vista per milions de persones i portant gairebé disset anys ininterromputs a la cartellera de Londres. Quin és el seu secret? És difícil de dir, però l'obra va obrir la vereda de musicals basats en cançons de grups famosos del passat, la qual ha arribat fins als nostres dies, juntament amb l'adaptar pel·lícules d'èxit en nous musicals. En aquest cas, es va aconseguir crear una història senzilla, però captivadora, la qual compta amb elements suggerents que fan que l'espectador entri de seguida en el seu joc, el qual parla un llenguatge universal. Així, aquesta es desenvolupa autònomament, quedant les diferents cançons integrades en ella. Per tant, no es tracta d'un simple karaoke o d'un concert homenatge a ABBA, sinò d'un musical amb vida pròpia que utilitza aquestes cançons per explicar la seva història, la qual és totalment de nova creació. A més, podem dir que l'encaix de les cançons dins de la història no resulta gens forçat, gràcies a una dramaturgia cuidada.

La producció compta amb una direcció molt dinàmica que juga amb diversos elements com una escenografia mòbil, una bona direcció d'actors, amb encertades coreografies de ball i d'escena, i unes transicions perfectament resoltes. D'altra banda, destaca un disseny d'il·luminació de gran nivell, com també unes grans interpretacions, entre les que trobem a unes excel·lents Nina i Clara Altarriba. Així doncs, si voleu gaudir d'un musical ben fet i amb una tècnica impecable, sens dubte, aquesta és una bona opció. El somriure a la boca al sortir de la sala està garantit.

No es pot negar que els suecs Björn Ulvaeus i Benny Andersson -l'ànima d'Abba- tenen un olfacte comercial equiparable al del Sr. Ikea. Quan decideixen, l'any 1999, reciclar tots els seus vells èxits en el musical Mamma mia! estaven donant vida a un monstre de proporcions inimaginables: representacions a 40 països, 60 milions d'espectadors, 16 anys en el West End, una pel·lícula que va recaptar més de 600 milions de dòlars, etc. Per fer-ho es van envoltar dels millors, una colla de britànics especialitzats en convertir qualsevol argument i qualsevol anècdota en un musical triomfador. L'àgil direcció de Phillida Lloyd, un decorat funcional però efectiu, un vestuari vistós, una il·luminació brillant i unes coreografies de primera garanteixen que la franquícia pugui rodar per mig món sense ensurts. A Espanya va arribar fa 11 anys, i ara torna per repetir la fórmula.

És cert que durant les diferents temporades a Madrid, a Barcelona o en gira el repartiment ha patit molts canvis, tot i que sempre s'ha mantingut a Nina en el paper de Donna. L'actriu i cantant -la que més vegades ha interpretat el paper a tot el món- es rodeja ara de Paul Berrondo, Olga Hueso, Eva Diago i Clara Altarriba, que en el paper de la filla es consolida com una de les promeses del teatre musical autòcton. Tots junts aconsegueixen encomanar al públic el bon rotllo que desprenen les cançons. Sí, és cert que l'argument és una ximpleria i que una segona part més íntima no és suficient per donar pes a la trama... però què més dóna si l'objectiu principal s'aconsegueix amb escreix. T'agradin més o menys els musicals, ni jo ni ningú pot negar que Mamma mia! dóna tot el que s'espera d'ella... que no és poc.