Manual para armar un sueño - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions

Manual para armar un sueño és una decidida oda a l’esperança que vol posar llum a les tenebres d’un món hostil a tot el que escapi al seu comerç. Un viatge infinit a la història i que, no obstant, transcorre al curt espai que va d’un camerino a l’escenari. Un somni tan prim com el fil d’un estel que resisteix tota mena de tempestes.
La Zaranda, Teatro Inestable de Ninguna Parte, celebra amb aquest treball 45 anys sobre els escenaris del món.

Sinopsi

I si tornés a la vida?, es pregunta aquest personatge oblidat al fons del mirall. Davant seu, un actor ha anat envellint camerino a camerino, maquillant la seva íntima derrota, les seves gastades il·lusions, aquest desengany que enfosqueix els seus dies.Han mort tantes coses que la vida no serà prou llarga per oblidar-les. Però avui escolta aquestes veus dins del’azoguei és com si l’ànima tornés al cos. En aquest present estèril en què l’home no sembla estar a l’alçada dels seus somnis, amb les darreres forces, sortirà a irradiar esperança a l’escenari.

Aliat amb el seu personatge, remourà amb el seu passadora les entranyes del teatre, topant-se amb els seus vicis i virtuts, amb la seva humanitat sempre. Baixaran fins als inferns, creuaran dèdals on elsburòcrates emmagatzemen el seu tedi, sortejaran els esvorancs que cobreixen les catifes vermelles de la fama, il·luminaran les fosques galeries on la vulgaritat empantanega tot, intentant alliberar a Segismundo d’una realitat alienant i prosaica, escaparan i les seves bromes, fent de Clavileño un Pegàs. De nou, desafiant la mort i l’oblit, buscaran l’alegria del retrobament amb el teatre.

Durada:
70 minuts

Idioma:
Castellà

Edat:
A partir de 14 anys

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 3

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Eirene Ramos
Teatre Barcelona

Homenatge a l’ofici teatral a l’estil La Zaranda

45 anys damunt dels escenaris és una xifra amb la qual comptades companyies espanyoles poden comptar, i per descomptat La Zaranda és un referent teatral, sobretot per a les persones més teatreras.

I en aquesta celebració, han decidit realitzar el muntatge Manual para armar un sueño, on, amb el seu particular llenguatge, fan un homenatge a la professió teatral, amb les seves anades i vingudes, amb les seves caigudes i els seus ressorgiments, amb les temptacions i els llocs foscos, però també amb molta llum íntima.

Potser aquesta obra, com la majoria de muntatges de la companyia, no és del tot compresa pel gran públic, ja que tenen una manera de fer teatre molt particular: intimista, amb un humor molt propi, amb escenaris que sempre tenen alguna cosa de lúgubre però que omplen d'esperança i poesia amb els textos, irònics i amb moltes picades d'ullet manifestament crítiques i amb les imatges. Però endinsar-se en el món de La Zaranda amb la mirada oberta i disposada a rebre, pot ser una grata sorpresa.

Et diria que t'atreveixis a unir-te a aquest viatge pels secrets de l'ofici d'artista de la mà de qui sap bé del que parla, perquè porten molts anys explicant-ho de la millor manera: damunt de l'escenari.

10/06/2024 - Teatre Romea
Victòria Oliveros Layola

Encara que no sigui tan complexa i tan completa com l’extraordinària La batalla dels absents, aquest seu darrer treball demostra, una vegada més, que el nivell mitjà de la veterana companyia andalusa La Zaranda és a l’abast de molt pocs. Aquest nou espectacle és un viatge quixotes sobre les misèries del teatre on el millor és la combinació d’enginy poètic i agudesa còmica que sempre té la companyia mantenint-se fidel al teatre poètic i artesà, malgrat que aquí és veu llastat per la reiteració

29/06/2024
Josep OS

Ahir vaig anar al Romea per veure aquesta darrera producció de La Zaranda amb la qual celebren els seus 45 anys als escenaris. Sóc un seguidor entusiasta d’aquesta Companyia i he vist tots els treballs seus que han arribat a Catalunya. Arrel d’això segueixo sense entendre perquè i crec que és injust, que no tinguin l’èxit que es mereixen per la baixa assistència de públic, ahir concretament dissabte i mitja platea buida, increïble. Amb un text d’Eusebio Calonge i direcció de Paco de La Zaranda ens parla amb la seva poètica teatral i aquest llenguatge propi tan peculiar carregat d’ironia, sarcasme i humanitat de dos vells actors que en el camí del camerino a l’escenari parlen del seu retrobament amb el públic i també la seva derrota, de treball i també de malaltia, d ́ il·lusió i també de desencant i amb moments hilarants quan escenifiquen les seves reflexions sobre les portes giratòries, l’infern, les catifes vermelles, la signatura electrònica o la burocràcia de les subvencions . Un espai escènic nu amb una il·luminació tènue i uns estris molt atrotinats que serveixen tant per a taula com per a cavall. Extraordinari treball dels tres actors sense distinció Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano i Enrique Bustos que com sempre desapareixen a la foscor i per tant no saluden el públic en acabar, i que crea moments de confusió entre el públic que desconeix aquest fet i que a mi personalment no m’agrada.

09/06/2024

Deixa la teva opinió