Dagoll Dagom: Mar i Cel

Mai se sap quan una producció tindrà èxit, a vegades es té l’esperança d’emocionar al públic o, com a mínim, animar-los a anar al teatre i vendre totes les localitats. En algunes ocasions, el triomf de l’espectacle el porta a fer una segona temporada o fer alguna reposició un temps després d’acabar la temporada. És rar que una obra tingui un recorregut més enllà d’unes quantes passades, però en algunes ocasions s’obra un miracle i la història que es representa a sobre l’escenari connecta amb més d’una generació i en més d’un moment en el temps.

Potser és agosarat, però es podria dir que Mar i Cel és el musical català per excel·lència. Estrenada al 1987, recuperada al 2004, després al 2014 i ara al 2024, ha cobert les necessitats d’aquelles persones que l’han pogut veure des de l’estrena o aquelles que s’han sumat pel camí. I en aquesta, la última de les seves reposicions, Dagoll Dagom ha sabut tornar a provocar l’emoció, la il·lusió i la passió de les anteriors. Segurament, el fet de ser la darrera li ha donat més embranzida i més emotivitat.

No cal explicar gaire, però l’acció es troba en un vaixell on els moriscos han apressat a uns cristians i juren venjar-se per les lleis que els han perseguit durant anys. Durant el relat cada part exposarà la seva visió de les coses i naixerà una història d’amor.

El nou repartiment ha sigut una gran sorpresa, amb algunes cares desconegudes i d’altres no tant, però que s’han assemblat perfectament per donar vida als personatges. Alèxia Pascual en el paper de Blanca, mostra una força i un caràcter que encaixa perfectament amb l’evolució del personatge i que atrapa al públic quan es combina amb la delicadesa de la seva veu. El seu “Per què he plorat?” és un bàlsam magnífic que captiva a l’espectadora. Al seu costat, Jordi Garreta i el seu Saïd s’acoblen a la perfecció amb el relat i la lluita interna entre el lideratge pirata i l’amor que processa a la seva estimada.

La producció és una meravella, amb un escenari conegut, però tot i així impactant, que culmina al final de la primera part amb el vaixell navegant direcció a terra amb tota la banda de pirates cantant en perfecta harmonia el seu himne. Els anys passen, les versions modifiquen una mica, però aquest moment és sempre el que enalteix l’emoció, posa la pell de gallina i uneix al públic en un mateix sentiment de grandesa.

Si cal destacar una cosa, sens dubte és el treball immens que els i les intèrprets fan per mantenir l’energia durant tota la representació i per encaixar de maneres inimaginables les seves veus, especialment en els moments harmònics en què ballen en diferents tonalitats i passatges musicals. Un esforç i una dedicació que no es pot deixar de repetir.

La història potser ha quedat una mica desdibuixada pel temps, però la passió amb que es narra i la força de la música i les cançons perdurarà per sempre. Llarga vida al teatre musical català.

El musical que ha fet història

Dagoll Dagom va ser fundada l'any 1974 amb Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, i des d'Antaviana, estrenada el 78, ha estat un referent del teatre musical en català.

En són molts els muntatges que hem gaudit al llarg d'aquests anys. En el meu cas m'emporto en el record Nit de Sant Joan, Glups!!, El Mikado, Mar i Cel (les tres últimes versions), Flor de Nit, T'odio amor meu, Poe, Boscos endins, Aloma, Cop de rock, La família irreal, Scaramouche, Maremar.

Però ha estat Mar i cel el que s'ha convertit en tot un clàssic de la cartellera barcelonina, i en un gran referent dins l'imaginari teatral català.

Mar i cel es va estrenar per primera vegada l'any 1988 al Teatre Victòria, amb Àngels Gonyalons, Carlos Gramaje i Miquel Periel com a protagonistes. El 2004 es va tornar a representar al TNC per celebrar el trentè aniversari de la companyia, amb Elena Gadel i Carlos Gramaje en els papers protagonistes. Deu anys després, el setembre de 2014, el quarantè aniversari de Dagoll Dagom, es tornà a celebrar amb el que ja es considera un dels títols més emblemàtics de la seva trajectòria. Aquest cop es va portar al Teatre Victòria amb Ana San Martín i Roger Berruezo en els papers principals.
Mar i cel puja a escena per quart cop amb un nou repartiment per celebrar els 50 anys de la companyia i el seu acomiadament, que ja ha anunciat la seva retirada definitiva. Alèxia Pascual i Jordi Garreta encapçalen aquest últim repartiment.
Menció especial a l'actor Xavier Fernández, que tret de la primera representació, ha estat sempre el protagonista del personatge de Don Carles.

Estem parlant d'un espectacle basat en l'obra homònima de Guimerà, no en l'obra en si, ja que existeixen nombroses diferències entre elles (personatges nous, la personalitat i condició d'alguns protagonistes principals, el lloc on passa l'acció, escenes...). Així que aneu sense idees preconcebudes a gaudir d'un dels millors musicals de la història del teatre musical català i de Catalunya.

L'acció de Mar i Cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle XVII. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana. És la lluita entre dos mons, dues cultures, classes socials. És el mar i el cel, gran metàfora. Pirates i cristians tancats dins d'un vaixell perdut enmig del mar, és una perfecta metàfora del món, els habitants del qual continuem entestats a fer-nos la guerra, odiar-nos i destruir-nos.

"El mar i el cel, com tu i jo, són dos punts bruts que mai no es troben."
"El mar i el cel, a l'horitzó, són dos que es troben i es confonen."

De la posada en escena destaca l'espectacularitat de la seva escenografia, amb un gran vaixell mòbil sobre l'escenari, que ha estat sempre un dels seus atractius principals. En el seu dia va ser del tot innovador, avui dia ens continua sorprenent.

Cal destacar la música d'Albert Guinovart, més d'una vintena de cançons amb passatges molt emotius, com el duo de Blanca i Saïd Per què he plorat? i L'himne dels pirates, la música és directe amb una orquestra formada per tretze músics, el vestuari espectacular; hi ha acrobàcies i lluita d'espases, projeccions d'imatges, efectes visuals i un disseny de llums, coreografies, interpretacions, veus i escenes meravelloses.

Mar i cel és un musical que ho té tot: amor, aventures, context històric i conflicte.

No us el perdeu!

La companyia Dagoll Dagom ha aconseguit que la nostra vida es pugui comptar per les vegades que hem vist Maricel. Jo l'he vista tres cops, amb aquesta, per tant, tinc tres dècades segures al cabàs (més algunes, poques més). La proesa també fa que la comparem amb les edicions anteriors. Ai, la Blanca! Com ens agrada l'Alèxia Pascual, però tan bé que també ho feien totes les actrius anteriors que l'han succeït: Àngels Gonyalons, Elena Gadel, Ana San Martín.

Els qui no l'han vist mai l'obra (quina sort els petits que hi van a veure-la) es trobaran amb una acció trepidant, que avança a còpia de cançó, virtuosament cantada, i d'uns personatges que saben transmetre bé la seva bondat (atenció a la bona interpretació del capità). Els qui comptem anys per obra vista ens recreem en les escenes recordades, en aquells moments que volem reviure una i altra vegada: la cançó de la poma del grumet; les veles s'inflaran; el moment de la traïció.

I el més destacable de tot, especialment d'aquesta última vegada que Dagoll Dagom ens regala: el vaixell té tanta identitat pròpia com els personatges. Sense aquell vaixell que omple l'escenari del teatre, l'acció de ben segur que seria diferent, i per això aixeca tantes passions entre els espectadors com ho fan els actors. Ah! I el més emotiu: que l'obra acabi i el públic canti les cançons mentre els llums encesos indiquen que l'obra s'ha acabat. Que per sempre s'inflin les veles!

Dagoll Dagom celebra amb aquesta obra, ja mítica, els 50 anys de la seva meteòrica trajectòria de teatre musical amb un final apoteòsic.

És un muntatge espectacular. Un gran vaixell a sobre l’escenari es balanceja al ritme de les onades i es retira discretament a un costat per donar lloc a l’escena de la bodega del vaixell on estan els cristians captius o bé a la cabina de Said, al somni de Blanca o a la infantesa de Said.

Àngel Guimerà va viure de ple en el Romanticisme i va utilitzar els drames romàntics per fer crítica social o política. Si a Terra Baixa fa palès el poder de l’amo-home sobre el pastor ignorant i la dona sotmesa, si a la Filla del Mar critica el menyspreu del poble a l’immigrant, al diferent, al que no és dels nostres, a Mar i Cel posa de manifest la injustícia que va cometre la Corona espanyola amb l’expulsió dels moriscs de la península.

Totes elles podrien ser d’actualitat quatre segles més tard. Aquest és el gran mèrit d’en Guimerà, com mèrit és de Dagoll Dagom portar al teatre musical un tema tan impactant i haver escollit un planter d’actors i actrius que ahir ens van fer somniar, emocionar, plorar i desitjar que no s’acabés.

La parella protagonista, Blanca (Alèxia Pascual) i Said (Jordi Garreta ) compleixen amb excel·lència les expectatives.

Els pirates van ser especialment escollits entre acròbates experimentats per saltar utilitzant el cordam per passar d’una banda a l’altre del vaixell i anar a parar a les cofes. És un treball molt ben documentat perquè tant l’eixàrcia que lliga el pal de les veles com la que trinca les veles amb la coberta són utilitzades en moltes escenes per donar vida, vitalitat i moviment a uns pirates ressentits i amb ganes de venjança. És un espectable de circ elegant, potent, amb la força necessària per demostrar el poder d’unes persones expulsades de casa seva i convertides en corsaris. Tots ells, magnífics tant en el treball físic com en la veu dels cors.

A l’espectacle hi ha tants personatges que molts d’ells han de desdoblar-se sense que es noti cap inseguretat ni incomoditat per part dels actors/actrius.

Tots ells i elles demostren una gran expertesa actoral tot i que el paper no els ho deixa demostrar. No puc deixar de destacar a Eloi Gómez, que de noi rebel contra el poder i la injustícia que vam veure a l’Alegria que passa, és ara el futur marit de Blanca, defraudat, trist i que plora la seva pèrdua. La seva pena era tan real que molts vam plorar amb ell.

No em puc oblidar de l’orquestra al fossar dirigida magistralment per Sergi Cuenca a qui tothom va aplaudir amb entusiasme.

Una meravella teatral que ningú es pot perdre

 

Aviat farà 36 anys de l’estrena de Mar i Cel. Va ser el 7 d’octubre de 1988, al Teatre Victòria, amb un repartiment que ja és història del nostre teatre: Àngels Gonyalons, Carlos Gramaje, Joan Crosas, Pep Cruz, Isabel Soriano, Carme Cuesta, Òscar Mas, Roser Batalla, Muntsa Rius, etc. Hi va haver reposicions el 2004 i el 2014, i just ara, deu anys més tard, la última i definitiva. Dagoll Dagom sembla ser que es retira del tot dels escenaris, deixant a les seves esquenes un repertori de musicals que ha fet les delícies de vàries generacions.

El gran èxit de Mar i Cel -a la dècada dels vuitanta i també ara mateix- descansa sobretot en el text de Guimerà i en la partitura inspiradíssima d’Albert Guinovart. Algú pensarà que el vaixell i el munt de recursos escènics també hi tenen molt a veure, però crec que amb els anys ja no sorprenen tant i no aguantarien un espectacle sencer si al darrera no hi hagués una bona història, un missatge potent i unes cançons que combinen lirisme, romanticisme i èpica. Temes com Cançó d’Osman, Ària de la mare, Per què he plorat?, Himne dels pirates o No estàs sola ja valen –per separat o en la seva globalitat- el seu pes en or.

La versió que es pot veure a dia d’avui segueix la línia de les anteriors, però superant encara una mica més tot el tema tècnic. D’aquelles parets pintades de rosa i blau del 1988 a unes projeccions que ens col·loquen al mig del mar. Dels sorollets d’un vaixell que es movia amb certa dificultat a una maquinària precisa i molt fina que ens fa creure del tot en la màgia del teatre... A cada versió hi ha hagut petites novetats, i segurament ajustaments musicals i fins i tot escènics. Ara bé, l’artefacte segueix sent el mateix, aconseguint que els que vam veure la primera versió puguem seguir gaudint de les mateixes sorpreses i dels mateixos sentiments.

El repartiment també ha anat variant al llarg dels anys. Podríem dir, fins i tot, que pels diferents vaixells de l’obra han passat quasi totes les estrelles del musical català. En aquest cas, s’hi incorporen a l’Star System uns molt inspirats Alèxia Pascual i Jordi Garreta. També destaquen Berta Luna, Albert Gràcia, Abel García, Eloi Gómez, Esteve Roig i un Xavier Fernández que repeteix per tercera vegada en el paper de Don Carles.

Estem davant del comiat de Dagoll Dagom, però em costa de creure que estiguem assistint al final de Mar i Cel. No sé ni quan, ni com, ni a on... però en algun moment uns quants pirates tornaran a inflar les veles i seguiran augmentant la llegenda del teatre musical en català.