María Bayo és María Callas a 'Master Class'

El millor compliment és que després de veure aquesta adaptació, em costa visualitzar l'obra com s'havia representat anteriorment, sense una cantant lírica com a protagonista. Gran encert, doncs, de Marc Montserrat-Drukker en la relectura del text de Terrency McNally, guanyador d'un Tony, de recórrer a l'autenticitat de María Bayo. La soprano, en la pell de Maria Callas, explica la seva passió pel bel canto, el sacrifici i la glòria, estar sempre a prova, l'autenticitat ...
Tot això mitjançant les paraules de Callas però també del cant, el que dóna més versemblança a la master class. I és que assistim a una d'aquestes lliçons que va impartir a Nova York als '70 a uns alumnes suposo que atemorits i fascinats per cantar davant la diva. L'obra té dues parts que s'entrecreuen: una molt relacionada amb les arts escèniques, la més interessant per a mi, on Callas des de la seva elevada posició, ensenya i reflexiona i una altra reflex de la seva vida, la costosa transició de aneguet lleig a convertir-se en la Callas - amb aquest "la" que no es regala-, el triangle de gelosia - amors i abandonament entre Callas / Onassis / Jackie –riu-te’n de les celebrities d'avui dia- ...

Bayo carrega el major pes de la proposta i si bé es nota que és el seu debut com a actriu de text, acabem veient a Callas a l'escenari. L'acompanyen 3 alumnes i un pianista, que no queden eclipsats per ella ja que, un altre exemple de l'autenticitat de la proposta, la seva qualitat artística és altíssima (Júlia Jové, per exemple, és una perfecta alumna que encara veu la professió com un joc  mentre que Anna Alborch aspira a ser una diva).

A destacar, per magnífica, la vocalització i projecció de la veu (sobra dir-ho) i el disseny sonor, dels que extasien i, involuntàriament, recorda el marge ampli de millora del que acostumem a rebre com a espectadors.
En resum, una proposta diferent i de risc. No és fàcil barrejar òpera, biografia i reflexions sobre l'art, drama i humor i obtenir un resultat accessible, profund i entretingut en el millor sentit. A més, dóna per recollir desenes de frases lapidàries sobre l'art, els artistes i els espectadors. I l'afegit de poder gaudir del cant de "la" Bayo.