Sinopsi

La memorable batalla de reines de Schiller, el drama històric i polític que obria el romanticisme del segle XIX, segons Sergi Belbel i amb Míriam Alamany i Sílvia Bel de protagonistes. Anglaterra i Escòcia, més que vigent.

SINOPSI

Amb l’ajut de nobles del seu seguici, Maria Estuard, reina d’Escòcia i presonera al castell de Talbot per ordre de la seva cosina Isabel I d’Anglaterra, conspira per salvar la vida i recuperar el poder polític. Un enfrontament entre dues reines, dues religions, dues nacions, però també, i sobretot, entre dues dones amb poder.

LES PARAULES DEL DIRECTOR

“Vint-i-cinc anys després del muntatge de Josep Montanyès al Teatre Lliure, amb les esplèndides Anna Lizaran i Maife Gil al capdavant, volem revisitar una obra cabdal de la literatura dramàtica europea. Sílvia Bel i Míriam Alamany seran Maria i Isabel, respectivament.
En un moment de convulsions polítiques, a casa nostra i a tot Europa, és bo reinterpretar aquells clàssics que ens recorden que la lluita pel poder (polític, social, religiós) ha estat sempre plena de conspiracions, males arts, jocs bruts i també això que ara anomenem ‘personalismes’. Dues grans dones, representants de dues grans nacions dins un mateix territori, s’enfrontaran acarnissadament per veure qui domina qui. Plantegem una nova lectura del text de Schiller condensada només en set personatges i anant a l’arrel del conflicte, tant polític com humà.” Sergi Belbel

Idioma:
Català

Sinopsi

SINOPSI

LES PARAULES DEL DIRECTOR

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 8

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Vasos comunicants

Aquesta reposició de Maria Estuard sembla haver estat més oportuna del que els mateixos programadors imaginaven. Quan a escena sentim parlar de les responsabilitats de l'Estat i del poder judicial no podem desconnectar del tot de la realitat... Hi ha un ressò llunyà que acompanya durant tota l'estona a les dues reines protagonistes, i quan al final -en els aplaudiments- les dues actrius que les interpreten deixen dos grans llaços grocs damunt d'unes cadires, tot sembla encaixar d'alguna manera. De fet, Schiller va aprofitar el text per reflexionar sobre la política, la justícia, la religió i altres elements que trasbalsaven l'Europa del seu moment, traslladant els principis del romanticisme a un argument històric que li importava relativament.

Però deixant de banda els vasos comunicants de la història, Maria Estuard és un dels grans textos dramàtics del segle XIX. Va ser un dels primers que tenia a dues dones com a protagonistes, i a més va servir per crear uns personatges complexos, contradictoris. Dues víctimes del seu temps i de les exigències del poder. Sergi Belbel ha sabut trobar molt bé les arestes de cada personatge -també dels secundaris- i ha tornat a dirigir amb un gust exquisit i minuciós, que de mica en mica es va convertint en marca de la casa. Amb molt pocs elements, però amb una dosificació molt encertada dels efectes dramàtics, va generant a l'espectador un interès i sobretot certa comprensió cap a uns personatges que, segons com, haguessin pogut quedar una mica esquemàtics. Sens dubte, les interpretacions de Sílvia Bel i Míriam Alamany tenen molt a veure en l'èxit de la proposta.

24/11/2017
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Dues dones

Quan el teatre aconsegueix interpel·lar l'espectador fins a deixar-lo suspès en una pregunta que sempre ha temut que li fessin, amb tota probabilitat ho haurà aconseguit enfrontant-lo a la munió d'incerteses que envolten la v ida de cadascú de nosaltres. La capacitat per a denotar o donar forma a allò que ni la filosofia ni la psicologia ni el llenguatge han sabut posar nom no sovinteja, i per això quan succeeix, cal que li fem lloc a la memòria d'espectador, però també a la d'homes i dones, doncs és en nosaltres, en el públic, on es dóna l'experiència teatral. Què ho fa que Maria Estuard, reestrenada aquests dies al Lliure de Montjuïc, ho impregni tot de veritat, que deixi en l'espectador la sensació d'haver fet visible, durant una estona, l'invisible?

És clar, no tenim la resposta, és un misteri. Però sí que sabem que Sergi Belbel és conscient del poder atemporal del text de Schiller que ens permet gaudir-lo amb sentit ple deslligat de les circumstàncies en què fou escrit i també d'aquelles a les quals fa referència. D'aquesta manera, el muntatge de Belbel fa referència a tres marcs temporals diferents: el de finals del s. XVIII (quan fou escrita l'obra), el de mitjan s. XVI (circumstàncies de la història que s'explica) i principis del XXI (moment de la recepció d'aquest muntatge concret del text de Schiller). Que la politització de la justícia és un tema a resoldre encara avui dia és una evidència, i que ha traspassat cinc segles i segueix condicionant les nostres vides, també ho és.

Però la grandesa d'aquesta Maria Estuard té a veure amb altres coses. En la capacitat del director a l'hora de posar de relleu la tensió entre dues dones complementàries, que han afrontat el poder de dues maneres diferents i que han esdevingut dues cares de la mateixa moneda, fins al punt que una ha acabat esdevenint la nèmesi de l'altra. En la potència dramàtica del pes que, com una llosa, pesa sobre una dona, la Reina Isabel, que ha de prendre la decisió d'executar la seva germana. En la fluïdesa de les escenes que enfilen l'una amb l'altra amb una naturalitat a què no estem acostumats. Les interpretacions de Sílvia Bel, Míriam Alamany i Fina Rius són (o seran, o haurien de ser potser hauria de dir) canòniques, per la riquesa de matisos i la capacitat expressiva a l'hora de reaccionar als parlaments dels altres actors, per la presència aclaparadora de tot el repartiment, que deixa entreveure una direcció d'actors destil·lada que ha gratat fins a trobar l'essència d'allò que es vol dir.

Cal anar a veure Maria Estuard i començar a construir el seu record per a poder-lo fer servir com a vara de medir d'ara endavant. Visca les actrius!

17/11/2017
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Obra mestra

Amb mèrits compartits. Per començar Friedrich Von Shiller, l'autor d'una de les filigranes del romanticisme. A continuació Sergi Belbel amb una adaptació (i reducció) magistral. A continuació amb Max Glaenzel i Mercè Paloma (escenografia i vestuari) i per acabar amb tots els actors que han estat en el seu paper exacte per fer-nos sentir les sensacions que ens han fet vibrar fins a tocar el cel amb les mans. Gran nit de teatre amb un Lliure ple de públic entusiasta, rendit davant l'excel·lència. Ah, els clàssic ben fets...

Crítica completa » http://bit.ly/1Xd4KAi

15/05/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Dues dones cara a cara

Aquesta proposta escènica ens ha agradat i molt i s'ha convertit en una altra "cinc cargols" del nostre particular rànquing.
Sergi Belbel ha fet l'adaptació del text de Friedrich von Schiller, reduint a dues les cinc hores de durada original i en set els dinou personatges que hi apareixien. En aquesta versió només Àlex Casanovas torna a interpretar un paper, aquest cop el del comte de Leicester en tant que el 1990 també al Teatre Lliure, era el jove Mortimer.

La potent escena del enfrontament de les reines als jardins del Castell de Fotheringay, potent a la obra original, adquireix en aquesta proposta una força que ens arrosega. Dues maneres d’entendre el món, dues religions i dues actituds davant la vida, la política i el poder. Dues maneres d’entendre l’amor. Dues dones cara a cara.

Miriam Alamany ens presenta una reina dèbil, esclava del seu poble i que se sent envoltada d'enemics. Vol morir soltera dins de la seva aparent fredor i la seva inseguretat. Silvia Bel és una reina guapa, passional, orgullosa i que se sent forta malgrat que té totes les de perdre. Amb unes interpretacions totalment hipnòtiques i un control envejable del text i del moviment, les dues actrius ens han enlluernat. La resta d'intèrprets ha estat també genial destacant un Carles Martínez tan convincent que ha acabat atemorint al comte de Leicester (magnífic Àlex Casanovas, ambivalent), al jove Mortimer (espitós i romàntic Marc Rius) i a tota la sala.

Molt i molt recomanable.

Crònica sencera AQUÍ

11/05/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Xoc de reines

Aficionat a l’heroïcitat històrica immersa en un context social, Schiller és un dels autors més representatius del romanticisme alemany. De la mà d’aquest autor, Sergi Belbel continua la tendència que, darrerament, l’ha portat a experimentar amb grans noms de la dramatúrgia universal com Pinter, Beckett o Racine i que, de moment, li està donant bastant bons resultats. Aquest muntatge de Maria Estuard, una de les tragèdies més populars d’aquest dramaturg, destaca pel bon aprofitament de la força dels personatges i els seus conflictes i la intensa progressió dramàtica tan ben traslladada a l’escena, en aquest cas. L’espectacle és un xoc de reines amb una potència interpretativa molt interessant que no només respon a les seves protagonistes, sinó també als intèrprets secundaris. Un cop més, Belbel sap crear una atmosfera suggerent i un exquisit espai sonor combinat amb uns cops d’efecte molt estimulants. No obstant això, la proposta, en alguns moments, mostra certa fredor tècnica que no li juga a favor; de la mateixa manera que els passatges on s’abusa de les frases cridades li fan perdre eficàcia. Afortunadament, el conjunt és bastant contundent i la sola presència de Sílvia Bel i Míriam Alemany omple l’escena, la disposició de la qual sap transmetre elegància i claustrofòbia a parts iguals.

08/06/2016
Josep OS

No la vaig poder veure l’any passat al Lliure de Gràcia i ahir ho vaig fer a Montjuïc. Sergi Belbel ha fet una perfecta adaptació reduint-la en temps i personatges aquesta obra de Schiller, però sense perdre l’essència del text, alhora d’una magnífica direcció. Odis, venjances, religió, política, poder i passions de dues dones amb caràcters diametralment oposats que et mantenen aferrat a la butaca durant dues hores gairebé sense parpellejar. Extraordinària l’escenografia de Max Glaenzel, sòbria però molt efectiva i amb uns efectes tant visuals com sonors que posen pell de gallina. Vull ressaltar l’escena de la trobada de les dues reines que em va semblar magistral. De immillorable qualifico la interpretació tant de Silvia Bel (Maria Estuard) com Míriam Alamany (Isabel I), llàstima (no sé si a causa de la retallada) Alamany té menys contingut que no menys qualitat. La resta del repartiment J. Banacolocha, Àlex Casanovas, Carles Martínez, Fina Rius i Marc Rius cadascú al seu personatge i personatges estan així mateix magnífics. Teatre del bo per gaudir, i que aconsello a qui encara no l’hagi vist, no se la perdi.

17/11/2017
Hebert Parodi

Adaptació de l’original de Friedrich Von Schiller, amb una encertada reducció de la durada (de 5 a 2 hores) i personatges. La batalla entre dues reines, tan diferents com ambicioses, magníficament interpretades per Sílvia Bel i Míriam Alemany. La Reina d’Escòcia, sensual, intel·ligent, orgullosa i culta s’enfronta a Isabel Tudor, intermitentment bastarda, i obsessionada amb no perdre el poder, esclata al clímax d’una trobada (que mai va ocórrer) que paga la pena veure més d’una vegada.
Una escenografia aparentment senzilla que amaga sorpreses i el vestuari de les reines ben espectacular. Interpretacions de la resta dels actors correctes amb un punt d’histrionisme a estones (l’assetjament sexual, l’histerisme del conseler d’Isabel, les corredisses del pretenent) fora de lloc.
Una obra on la dialèctica ho és tot, amb ecos de Shakespeare. Intrigues, romanços, envejes, gelosia…totes les passions hi són, guarnides de diàlegs extraordinàriament adaptats, amb un llenguatge accessible però culte, que m’ha encantat.
Què m’ha faltat? Més presència del personatge d’Isabel, que queda massa desdibuixat (suposo que és el preu de la reducció del text), caricaturesc, malgrat sentències com “No vull ser reina. Vull ser Rei”, amb la que justifica la seva vida (rebuig de l’home, no només del matrimoni, per no quedar mai en segon terme). El recurs de que la cort vesteixi de forma contemporània, perquè la seva mediocritat i que busquin només els interessos propis per sobre dels del poble, ens remetin als polítics actuals és massa barroer.
En resum, tècnicament molt bona proposta a la que li ha faltat més pes a una de les protagonistes, que no hauria minvat el de l’altra.

16/05/2016
Josep Via Santacana

De nou al Lliure de Gracia recupera despres de uns anys Maria Estuard i recupera un espectacle com els de abans, al nivell del millor Lliure desl seus inicis. Una versió simplificada en duraçio sobre l´original pro en absolut simplificada en valors teatrals, aon la sabiduria teatral de Sergi Belbel com adaptador cal afegir la seva encertada direççio amb un espai escenic magnific aon en pocs elements pro sabiament utilitzats podem tenim la presó aon la reina Estuard esta recluida i també un espai de un bosc recobert de fulles, amb un só adequadisim a cada moment amb la iluminaçio mes apropiada en tot. Un text profund sobre questions de tots els temps en un moment historic concret aon les intrigues, les traicions i la ansia de poder queda plasmat de manera clara que t atrapa del primer al últim moment aon la grandeza del millor teatre no t´abandona, l´escena de la trobada de les dos reines per mi es magistral. Deixó per acabar el treball ,malgrat quedi algu cursi dir-ho aixis,el treball de dos reines de la interpretaçio fen de reines precisament, per mi el maxim nivell tan Silvia Bel com Reina de Escocia i Miriam Alemany com reina de Anglaterra, discrepo de les opinions que deixen en segon lloc a Miriam, per mi al mateix nvell crec eran dos caracters mols diferents i necesitaban de una forma de actuar diferent pro igual de brillant.Els demes tots correctes pro destacaria el nom de Max Glaenzel com escenograf, l aliat perfecte per Sergi Belbel.El Lliure de Gracia segeix sent el que era-

14/05/2016

Deixa la teva opinió