María Milagros

Un pas de processó de Setmana Santa en forma de cuina…o a l'inrevés. Sota pal·li, María Milagros, perquè així ho va voler la seva mare, Miluka perquè així ho vol ella, cuina mentre la vida passa, quina pena. Passen els disgustos, alguns somnis, la innocència, les parelles, però queda l'amor, perquè l'AMOR ho és tot. I no us penseu que és una cursilada, en absolut. És duríssima, molt, tant com tendra.

Aquesta Verge regna de la seva cuina a Carabanchel amb fills, parella, exparella, gos i mare a massa quilòmetres, amb una energia fins i tot aclaparadora, és moltes dones que es van fer invisibles després de ser mares. Perquè María Milagros parla de la postmaternitat i de la identitat, però no només d'això. Parla de persones. Ens convida a parar un moment i recordar, interioritzar que l'amor és la resposta, l'amor entès com a fil vital amb mil matisos, que de vegades fa mal, i que ens inclogui a nosaltres mateixos.

Mentre cuina van apareixent amb tons molt humorístics algunes, tràgiques d'altres, dones que van ser agredides, físicament o social, des de la custodiada Britney Spears a la màrtir Ana Orantes. Alhora, fragments difícilment superables, els que em van arribar i van tocar l'ànima, de dones més properes a ella, la seva mare, la seva àvia i, finalment, ella en un preciós final.

El millor: una interpretació total de les que cal agrair, per la valentia d'exposar-nos i exposar-nos, esgotadora i autèntica.

El menys millor: algunes aparicions de dones se'm van fer una mica llargues. Potser és que vaig connectar més amb la Miluka més propera, més íntima.

En resum: Aquesta proposta escènica experimental dirigida per Carlos Martín-Peñasco i protagonitzada per Miluka Suriñach, impacta. Potser enmig de la representació o en sortir, et colpeja però et dóna la cura a aquesta ferida. I també t'ha fet riure. Hi ha nostàlgia, esperança, emocions, teràpia, plors i rialles, tendresa i amor, catarsi. Obra tan propera que t'envaeix, que t'esgota com ha d'esgotar Miluka Suriñach però et dóna forces.